Les fronteres internes del cel: 'El cel no és per a tothom', de Marta Rojals

LA LLIBRERIA: NARRATIVA

per Josep M. Escolano

La Veu dels Llibres

Després de Primavera, estiu, etcètera (La Magrana, 2011) i de L’altra (La Magrana, 2014), El cel no és per a tothom (Anagrama, 2018), de Marta Rojals, ha consolidat la sintaxi encisadora de la conversa d’una escriptora que ha bastit un univers particular, amb un estil tan personal com atractiu.

Que les intervencions dels personatges òmpliguen els clevills de les frases sense acabar, completen els silencis circumstancials que acompanyen els gestos que intuïm i que els diàlegs fluïsquen amb eficàcia.

L’aptitud creativa i la sensibilitat d’un escriptor rau en la capacitat de ser versemblant, de convéncer que el món que ha concebut paga la pena de ser recreat en la ment dels lectors. Marta Rojals, en El cel no és per a tothom, hi fa diana, hi encerta plenament. Els implícits i els sobreentesos de la realitat conversacional venen i van de forma magistral. L’autora fa que les intervencions dels personatges òmpliguen els clevills de les frases sense acabar, completen els silencis circumstancials que acompanyen els gestos que intuïm i que els diàlegs fluïsquen amb eficàcia comunicativa, amb naturalitat.

El cel no és per a tothom fa incursions en el temps —entre finals dels seixanta i el 2007— de manera pendular, ara cap avant, ara cap arrere. Les bessones Sara i Eva són les dues cares d’una moneda amb dues cares. Sara és pilot després de fer d’auxiliar de vol. S’estima volar més que res en el món, tant com s’estima el pare constructor de maquetes d’avions i tant com s’estima ser independent per a compartir sexe i amor de forma apassionada i alterna amb Dennis i amb Max. Eva, arqueòloga, es manté lligada al seu poble, als orígens, per necessitat i potser per una voluntat vençuda, pels pares, pel matrimoni, pels fills, per un ideal de vida arrelada, amb regles necessàries per a ordenar un caos que li fa por. Per a Eva es fa difícil no pensar en la bessona en qui no vol pensar si cada vegada que mira cap al cel no pot deixar de pensar-hi. Pep, el germà petit nascut «al mateix niu podrit [...] de la mateixa família defectuosa», és el personatge amb la missió no buscada de ser l’enllaç imprescindible i indestructible entre les germanes grans. La desaparició d’Ona, la filla d’Eva, amb qui Sara té una sèrie de complicitats afectives que no comparteixen mare i filla, desemboca en una trobada familiar que capgirarà els universos paral·lels de les bessones i el germà.

Llibres Anagrama (2018)

La construcció d’una història segmentada inicialment avança a mesura que creix la caracterització dels personatges. Tots naixen amb un esbós, amb quatre traços prims, però plens de possibilitats que s’eixamplen de forma desordenada i que no s’acaben de definir ni tan sols al final del llibre, com passa amb les històries que perduren més enllà de la contemporaneïtat.

El món ordit per Marta Rojals dibuixa un trajecte sinuós fet amb les nugasses dels fils narratius desplegats: les formes particulars de construir una família, les dreceres triades que torcen les previsions de futurs ideals, les bregues que amaguen les paraules que no s’han dit, les drogues que planen com una amenaça boirosa, l’alteració del paisatge que fa intuir la devastació urbanística que vindrà, les perspectives que conflueixen enmig d’incomprensions, reivindicacions i autoafirmacions.

Una història segmentada inicialment avança a mesura que creix la caracterització dels personatges. Tots naixen amb un esbós, amb quatre traços prims, però plens de possibilitats que s’eixamplen.

Els aspectes lingüístics de la novel·la mereixen una anàlisi detinguda més enllà d’aquestes línies, cosa que ens duria a definir la riquesa i la varietat del model fluid i comunicativament efectiu que empra l’autora. Ací només esmentarem la caracterització lingüística dels personatges, com a part essencial del perfil psicològic. Les germanes i el germà tenen un grau de consciència lingüística diferent i empren models de llengua també diferents. Sara cerca la paraula correcta, encara que haja d’explicar que la normativa i la llengua del carrer no van de la mà. Eva i Pep, en canvi, no s’estan d’esguitar de vocables en castellà les converses. Elsa, l’amiga de Sara, de la Vall d’Albaida, parla un valencià força versemblant, farcit dels castellanismes característics d’un col·loquial sense esmenar.

En un final obert —com passa en El cel no és per a tothom— el lector acaba la història al seu gust, amb el permís tàcit de l’autora. Qui escriu decideix què vol dir i què vol contar, però no pot decidir què vol que els altres facen en saber la «seua història». Vindrà Ona a l’hospital? Decidirà ser mare fadrina amb una mare que l’accepte sense recances? Què farà Sara, amb la «deficiència» pulmonar? No podrà «volar», ni al cel dels avions ni al cel de Dennis. Què serà del Pep? Se’n sortirà, d’una operació en què els metges «li cerquen la vida»? Què pensen les bessones a la sala d’espera, mirant-se fit a fit, amb llàgrimes vessades alhora per un rostre duplicat?

En un final obert el lector sap què ha llegit, sap què li ha contat l’autora, però té llibertat de construir el final com vulga. Sap que Sara vol gaudir de ser una «dona pilot» i de tot el que això implica. Marta Rojals vol que mirem cap al cel, que ataüllem els núvols i que triem com volem veure’ls. Al cel hi ha tant d’espai que cap tot el present, tot el passat i tots els futurs que puguem imaginar, perquè els límits interns del cel els posem nosaltres.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací