'Si ha nevat', de Paco Esteve

LA LLIBRERIA: NARRATIVA

per P. Cano Server

La Veu dels Llibres

Paco Esteve
Paco Esteve | Foto: Francesc Fort

Nosaltres mai anirem a collir neu. És aquest un dels motius –un entre tants– pels quals paga la pena llegir Si ha nevat. I no ho dic per l’activitat, la pesant tasca d’anar omplint els pous sota la crueltat del fred amb rudimentaris mitjans del segle XIX, no, sinó per l’expressió. És tan sols una mostra de la riquesa lèxica que cobreix com una manta de neu la novel·la des de la primera a l’última pàgina. Si com diu algun savi, les paraules formen l’ànima de les persones, les animetes lectores que senten fascinació per la paraula recordaran, reviscolaran, evocaran, recuperaran, descobriran i s’enriquiran amb un bon grapat de mots encisadors. Com diria Martí i Pol: “ningú no podrà negar que la tasca és feixuga”.

El retrat d’una societat d’un moment i d’un lloc, construïda des del relat de l’activitat d’una família concreta. Podríem dir que és el tribut a l’ofici perdut dels nevaters.

Podríem dir que Si ha nevat amaga un costumari d’un món rural perdut, un costumari botànic fins i tot, d’un temps complex on viure no resultava un regal per a tots, més aviat un treball. Podríem dir que és el retrat d’una societat d’un moment i d’un lloc, construïda des del relat de l’activitat d’una família concreta. Podríem dir que és el tribut a l’ofici perdut dels nevaters, a la memòria d’aquells que el visqueren i patiren. I potser no faltaríem a la veritat, però no li faríem justícia.

Ben cert que la novel·la desprén elements d’un univers on l’etnobotànica aplicada a la curació representava més que una alternativa, l’única via de salvació en molts casos. És admirable el treball d’investigació en aquest sentit per trobar en cada moment el remei exacte al problema aparegut. O, si més no, se non è vero è ben trovato. Però no seria tampoc aquest l’element cabdal.

La història dins la història (no sabem si alguna de les dues requeriria la majúscula) és un dels altres atractius. Entre els personatges principals trobem dos plans ben marcats per la diferencia social, clarament per la diferència de classe. I aquesta diferència, que fins i tot podria no arribar a entendre’s als nostres dies, és la que confereix en certs moments la possibilitat de seguir existint als protagonistes. I aquesta història és, per generalització i extrapolació, la història d’un temps i d’un país que ens desvela que els secrets amagats de palau no són exclusius de l’actualitat.

L'Eclèctica (2016)

Un tresor són també les citacions que precedeixen cada capítol, magistralment buscades, o trobades, i una mostra més del treball de documentació que forma part del procés d’escriptura. Fragments que descobreixen documents personals d’arxiu, històrics i literaris de divulgació local o poc difosa. Just aquesta escassa divulgació és la que promou l’interés i desperta la curiositat, més encara, envers el tema.

Diferents protagonistes, diferents fets, diferents temps que van alternant-se i variant sense que supose una confusió per a la memòria del lector ni es perda el fil argumental.

Però, sens dubte, si Si ha nevat va ser mereixedora del Premi Enric Valor és també perquè a banda dels elements de contingut, Paco Esteve i Beneito ha sabut lligar els diferents relats amb un total domini de la tècnica narrativa. Diferents protagonistes, diferents fets, diferents temps que van alternant-se i variant sense que supose una confusió per a la memòria del lector ni es perda el fil argumental. Més de dos segles de separació i ambients totalment distints que se superposen i s’uneixen sense que el bot de temps i d’espai resulte un entrebanc, ni tan sols un salt inesperat en la lectura.

La remembrança d’unes memòries alienes en la ment d’un home de 90 anys i els records dels seus anys d’estudiant, les guerres carlistes, el feixuc treball dels nevaters a les caves de la Mariola, la vida pública i confidències d’una família benestant de l’època, les aventures i desventures d’uns xiquets que creixen tenint com a principal aprenentatge la subsistència i fins i tot, una història d’amor impossible... són elements que van teixint els capítols que conformen les tres parts en què s’ha dividit la novel·la.

“La jugada és perfecta!” I la novel·la compleix amb escreix les expectatives perquè a nosaltres “ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer”. No podem deixar de fer esment a la picada d’ullet que Paco Esteve li fa al llarg del llibre a l’il·lustre alcoià. Intertextualitats inserides dins d’un text que poc té a veure amb el context de procedència però que paren bé allà on es troben i entenem com un homenatge al polifacètic artista.

I s’ha acabat, “o juguem tots o estripem la baralla”. Per sort, podrem matar les penes amb el gaudi de la lectura i així no esdevenir aquest any –com passa a Agres– “l’home que plora”.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací