De lladres i serenos

LA RODA DEL TEMPS

per Salvador Vendrell

La Veu dels Llibres

Sóc lector de novel·les de lladres i serenos. D’això, la culpa també la té Joan Fuster que va ser qui m’encomanà l’afició. Fuster en comprava, les llegia i les deixava en una caixa de cartó perquè n’agafarem, si volíem. Des d’aleshores, m’ha interessat la novel·la negra per la seua voluntat de ser un mirall dels aspectes més sòrdids d’allò que s’ha anomenat la jungla d’asfalt. Encara no sé per què Fuster no guardava aquelles novel·les en la seua llibreria i les deixava en aquella caixa de cartó. Segurament s’adonava que ja les havia llegides i les havia comprades per segona o tercera vegada o, potser, perquè el gènere només li interessava per passar l’estona de la mateixa manera que no es perdia cap dels capítols de Tony Bareta, aquell detectiu solitari i tronat de la televisió que vestia de manera informal i que compartia casa amb una cacatua.

Se’m fa més difícil trobar novel·les del gènere que m’enganxen. No perquè no tinguen qualitat, sinó perquè em passa com a aquell home molt gran que no volia anar al casino perquè se li havien mort tots els amics i ja estava cansat de fer-ne de nous.

Només vaig disposar d’un jornal, em vaig subscriure a la La cua de palla que es va iniciar com una col·lecció a l’estil de la Série noire, de l’editorial Gallimard. Amb ella vam poder conéixer els grans autors del gènere: Donald Westlake, Wr. Burnett, Horace McCoy, Dashiel Hammett... La col·lecció va suposar un bon guanyapà —s’havien de fer les traduccions— per a autors com ara Capmany, Pedrolo, Tassis, Oliver, Vallverdú... i un intent de modelar nous llenguatges que s’ajustaren a les necessitats del gènere. Un gènere que es mou en un món on el registre lingüístic, l’argot, té unes formes d’expressió molt singulars i que calia fer versemblants. A més s’intentava buscar nous lectors i donar vida a la llengua.

Ara, cada vegada se’m fa més difícil trobar novel·les del gènere que m’enganxen. No perquè no tinguen qualitat, sinó perquè em passa com a aquell home molt gran que no volia anar al casino perquè se li havien mort tots els amics i ja estava cansat de fer-ne de nous. Parle dels autors, però també dels detectius protagonistes. Els meus detectius preferits els vaig conéixer quan segurament ja vivien als llimbs de la Divina Comèdia, però eren completament nous de trinca per a mi: Sam Spade, Philip Marlowe... Ja sabeu: personatges durs i escèptics que es mouen en ambients miserables, que sobreviuen sense ganes resolent casos que ni els van i ni els venen i que beuen molt de whisky mentre divaguen sobre filosofia, participant en diàlegs profunds i punxants. No els falta, però, un cert alé romàntic que inspira una engruna d’esperança. Personatges que van tenir la sort de ser encarnats en la pantalla en blanc i negre per un Humphrey Bogart, que no parava d’enrotllar cigarretes. Com que fa temps que ens han deixat, ja no podré gaudir de moltes més aventures d’aquests detectius.

Encara com, a casa nostra, aquest estiu, Ferran Torrent m’ha acompanyat amb un Toni Butxana ressuscitat per Poder contar-ho, que és el títol de la seua darrera novel·la. Una novel·la que Torrent ha volgut, com a bon valencià, que siga històrica.

Darrerament han desaparegut també Henning Mankell i seu personatge Kurt Wallander. Mankell, però, abans de deixar-nos, ens avisà de la malaltia del seu detectiu: “L’ombra s’havia accentuat. I, molt a poc a poc, va anar desapareixent en una obscuritat que, uns anys després, el va enfonsar en aquell univers buit que anomenem Alzheimer”.

També ens ha deixat el jove de 93 anys Andrea Camilleri que en una novel·la, El joc de pistes, volia jubilar el seu comissari Montalbano: “Va sentir que el vòmit li pujava des del fons de l’estómac cap a la gola. Era el vertigen... Se li presentava, per culpa de la vellesa, en el moment més inoportú.”

Encara com, a casa nostra, aquest estiu, Ferran Torrent m’ha acompanyat amb un Toni Butxana ressuscitat per Poder contar-ho, que és el títol de la seua darrera novel·la. Una novel·la que Torrent ha volgut, com a bon valencià, que siga històrica. Situada a les acaballes del 1982 i principis del 1983, quan els socialistes aconseguiren el “poder” de l’Estat. Una molt divertida història que ens conta l’insòlit atracament d’un banc en el centre de València durant la primera mascletà fallera. Una obra marca de la casa: amb molt d’humor, molt de ritme, poques descripcions i codi ètic singular dels protagonistes, que fan servir lèxic exclusiu de la Ribera.

Ferran Torrent

N’he llegit una altra, La sang és més dolça que la mel, que vaig escollir pel nom de l’autor, Josep Torrent, perquè em recordava un amic. Una novel·la situada també a casa nostra —a la part de dalt—, amb escenaris atractius de l’Empordà, entre Figueres i Cadaqués, amb la tramuntana, amb lèxic del terreny i on la màfia russa i algunes organitzacions fan un pla molt elaborat per atracar el Museu Dalí. Una novel·la àgil, ben estructurada, en què Damià Surrell, caporal d’Investigació de Figueres, fa de protagonista. I un títol que fa referència a un quadre de Salvador Dalí, La mel és més dolça que la sang, una obra de 1926 en què plasma la iconografia presurrealista: un ase podrit, un cap tallat, sang i membres amputats. I, ara, ja tinc esperant-me Història de mort d’Andreu Martí, que començaré demà matí “a punta de clar”.

Josep Torrent

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací