'El carrer de les Camèlies', de Mercè Rodoreda, un manuscrit retrobat

LA LLIBRERIA: NARRATIVA

per Laura Ramos Cartanyà

La Veu dels Llibres

Mercè Rodoreda
Mercè Rodoreda

Un bon escriptor no té una provinença concreta. És cert que els estudis posen unes bases en el desenvolupament artístic dels individus, però cada autor té el seu propi recorregut, el qual segueix ja sigui per elecció o per determinisme. En trobem amb estudis brillantíssims que han compaginat carreres de gran complexitat i dedicació amb la labor literària; és el cas d’escriptors com són Carner, Conan Doyle, Tolkien... De vegades, és clar, apareixen personatges com ara Byron, per a qui l’escriptura podia ocupar el temps que li plagués, ja que la comoditat econòmica li era inherent. Però, de tant en tant, trobem joies on menys ho esperàvem, no podem passar per alt el col·lectiu d’“autodidactes”, aquells que eren els mals estudiants o bé els que no van tenir l’oportunitat d’accedir o d’acabar els estudis per causes circumstancials. Aquest últim és el cas de Mercè Rodoreda i Gurguí, novel·lista, contista, dramaturga i poeta, la personalitat més traduïda de tota la literatura catalana fins a dia d’avui.

Nasqué el 10 d’octubre de 1908 a una torre del barri de Sant Gervasi, allí hi passaria la infància i l’adolescència. I, com ja hem esmentat, se li vetaria l’oportunitat d’estudiar als 12 anys quan els diners escassejaven i el seu avi emmalaltia. Acomplexada, començaria una fuga introspectiva i progressiva, l’evasió de l’escriptura.

Per escapar d’aquell personatge que l’havia captivat durant tant de temps, decidí de crear-ne un de radicalment oposat: Cecília Ce, d’El carrer de les Camèlies. Mig oblidada i menystinguda dins l’obra de Rodoreda, després de 54 anys de la seva primera publicació, ha estat “retrobada” pel Club Editor.

Mantindria correspondència amb el seu oncle Joan Gurguí, que vivia a Amèrica, on havia fet una mica de fortuna. Es casaria amb ell el dia mateix que ella feia vint anys. Fruit probablement de la mateixa nit de noces, nou mesos després en neix el seu primer i únic fill, Jordi Gurguí.

Mercè començaria la seva carrera periodística i novel·lística l’any 1932, amb tot, no seria fins al cap de cinc anys amb Aloma que acceptaria la seva obra i nomenaria aquesta com a primogènita. Poc després es separaria del seu marit.

El 23 de gener del 1939 Mercè fugí de Barcelona dins d’un bibliobús acompanyada d’altres escriptors, entre ells el seu amant Armand Obiols. Deixaria el Jordi en mans de la seva mare pensant que la seva absència duraria cosa d’uns pocs mesos. S’esmunyirien fins a França on toparien amb la Segona Guerra Mundial, començaria aleshores un procés maduratiu que al cap de molts anys veuríem reflectit en la seva segona novel·la.

Club Editor (1966 i 2020)

Al 1954 treballaria a Ginebra com a traductora de l’Unesco del francès a l’espanyol i Obiols marxaria a Viena per feina. Mentrestant Rodoreda es quedaria sola i pària en una ciutat on l’únic que l’acompanyaven eren la literatura i les flors. És així, des de la nostàlgia, que Rodoreda evoca la Barcelona de la seva joventut i ens la presenta en el període convuls de la guerra i la postguerra amb Colometa, ara coneguda com La plaça del Diamant. Rodoreda l’escriuria, tal i com declarà ella mateixa, febrosament. Retocaria la Colometa fins a tenir els ossos impregnats de la seva ingenuïtat. Així que per escapar d’aquell personatge que l’havia captivat durant tant de temps, decidí de crear-ne un de radicalment oposat: Cecília Ce, d’El carrer de les Camèlies. Mig oblidada i menystinguda dins l’obra de Rodoreda, després de 54 anys de la seva primera publicació, ha estat “retrobada” pel Club Editor.

Esdevindrà la dona i l’heroïna que per a si admetrà haver passat la vida «buscant coses perdudes i enterrant enamoraments»; el record de tota una existència mig ennuvolada, com la imatge boirosa d’un somni al matí després de despertar-se.

El carrer de les Camèlies és el soliloqui de Cecília Ce. Al llarg de tota la novel·la es buscarà a ella mateixa a través de la cerca del seus orígens desconeguts. La seva infantesa serà un recordatori continu que ella és la nena recollida pels senyors de la torre; tothom anirà ple d’especulacions sobre la identitat dels seus pares.

Crida l’atenció un passatge inicial en què Cecília, encara petita, duu a terme una aventura de rebel·lió infantil: s’escapa de casa per anar al Liceu a veure els músics. Al final, però, la fan fora del vestíbul i va a petar amb les senyores del cafè de la Rambla. Una espècie de premonició on Rodoreda ens deixa entreveure a través d’una escletxa com s’acabarà dedicant a la prostitució. Ens presenta el despertar del desig de forma esglaonada; amb la primera aparició del noi del ble de cabells al front, Eusebi, podem intuir el rumb que prendrà Cecília. De manera potser una mica freudiana, la nostra supervivent, deixarà la costura (incís: mateix ofici del qual Mercè malviuria a París) i cercarà d’home en home el seu pare. Passarà per la misèria, la desolació, episodis que ella creurà psicòtics... Comença com una espurna inquieta que després es mou tremolosa a mercè de les ventades fins que s’imposa i crema el foc que rau en ella. Cecília, de caràcter innocent, aprendrà a abraçar la seva branca més irreverent i inconformista. Tot fins a arribar a proclamar-se i a sentir-se viva. Esdevindrà la dona i l’heroïna que per a si admetrà haver passat la vida «buscant coses perdudes i enterrant enamoraments»; el record de tota una existència mig ennuvolada, com la imatge boirosa d’un somni al matí després de despertar-se. Mai deixarà de caminar pels carrers de la ciutat que jeu derrotada als seus peus.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací