'El llapis amb què escric' d'Anna Swir: poesia del cos i de la guerra, del patiment i la joia, poesia sense concessions

LA LLIBRERIA: POESIA

per Jordi Sebastià

La Veu dels Llibres

Anna Swir
Anna Swir | Witold Rozmysłowicz/PAP

La literatura polonesa és una de les més potents, valentes i originals entre les literatures europees contemporànies. Tot i no ser un punt de referència gaire segur, els premis Nobel de Sceslaw Milosz (1980) Wislawa Szymborska (1996) i d’Olga Tokarczuc (2018) donen constància d’aquesta força. Tampoc no és una casualitat que dues de les premiades hagen estat dones, perquè la presència femenina en les lletres poloneses és una constant des de principis del segle XX. Entre els noms que hi destaquen hi ha el d’Anna Swirszczynska (1909-1984), que va preferir simplificar el seu cognom i adoptar com a nom de lletra el d’Anna Swir.

Un canvi profund amb la terrible experiència de l’ocupació alemanya i la Segona Guerra mundial, durant la qual exercí diversos oficis per sobreviure, entre ells el d’auxiliar d’infermeria, que la posaria en contacte amb el costat més brutal del conflicte.

Josep Antoni Ysern, que va ser professor a diverses universitats poloneses, ja ens havia regalat unes magnífiques traduccions d’autors d’aquell país, com ara Ewa Lipska o Tadeusz Rozewicz (la seua antologia Udols d’un llop de paper, va rebre el premi Cavall Verd de traducció l’any 2010) i s’havia aproximat a l’univers de Swir amb la traducció del llibre Una dona de cap a peus (2015). El lector en català, doncs, pot estar tranquil quant al rigor i la qualitat de la versió que ens proporciona Ysern, que ara va més enllà i ens proposa una completíssima selecció de la poesia d’Anna Swir reblada per un epíleg que situa i ressegueix l’obra i la vida de Swir en el context històric i cultural polonès i europeu.

La poesia de Swir va patir un canvi profund amb la terrible experiència de l’ocupació alemanya i la Segona Guerra mundial, durant la qual exercí diversos oficis per sobreviure, entre ells el d’auxiliar d’infermeria, que la posaria en contacte amb el costat més brutal del conflicte. Els seus versos inicials, brillants, plens de jocs verbals i referències culturals –sobretot a la rica tradició folklòrica polonesa– donarien pas a una poesia molt més sòbria, plenament conscient dels patiments vitals i alhora de la joia inherent a la mera existència. Aquella experiència brutal queda reflectida en poemes durs, sense concessions, amb la presència dels joves soldats moribunds, les bombes sobre els refugis, les barricades o els orinals a l’hospital “amb pus, sang i excrements”.

Edicions 96 (2019)
Alhora que mostra la crueltat d’aquell món en descomposició, Swir reivindica amb força la seua condició femenina i el plaer que experimenta amb el seu cos, més enllà de la mera pulsió sexual, amb uns versos directes, aparentment senzills, d’una naturalitat que Ysern ha sabut transmetre magistralment al català.

Alhora que mostra la crueltat d’aquell món en descomposició, Swir reivindica amb força la seua condició femenina i el plaer que experimenta amb el seu cos, més enllà de la mera pulsió sexual, amb uns versos directes, aparentment senzills, d’una naturalitat que Ysern ha sabut transmetre magistralment al català. Poemes dedicats al ventre, a la cuixa, a l’intestí gros o als peus ens sorprenen en un delicat equilibri –de vegades amb vessant còmica– entre la carnalitat i la innocència. Malgrat les tragèdies vitals –globals o íntimes–, el patiment, l’envelliment, o moments tan durs i previsibles com una operació “Soc en una clínica de Cracòvia/demà/m’obriran”, l’experiència de la joia vital es troba encara a l’abast: “Quan menjo maduixes/la meva concepció tràgica del món/ es desfà en la fruïció/ de menjar maduixes”. La reivindicació de Swir de l’univers femení no pot obviar la major violència que colpeja la nostra civilitzada Europa després dels conflictes bèl·lics: “Vora la dona jeu el seu home./La dona té por/que de nou la mati”.

Amb la reivindicació del gaudi i la certificació de la duresa de la vida, hi ha en la poesia de Swir un altre tema de presència constant com és el seu compromís amb els més desfavorits i vulnerables, amb una atenció especial als vells: “Hi ha velles boges/que duen en un farcell a les espatlles/ tot el que posseeixen”. Poesia doncs d’amor i de gaudi, de reivindicació, denuncia, sobre el cos i la guerra, de lament i de joia, poesia que corprèn, esperona i colpeja... sense límits: poesia en definitiva.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací