Roders de llegenda: Pepurro (La Serra d’en Galceran)

per Manel Arcos i Martínez

Cultura

Vista general de la Serra d’en Galceran, a la comarca de la Plana Alta (© Ajuntament de la Serra d’en Galceran, 2018).
Vista general de la Serra d’en Galceran, a la comarca de la Plana Alta (© Ajuntament de la Serra d’en Galceran, 2018).

La primera vegada que vaig sentir parlar de Pepurro va ser cap a l’any 2009, quan vaig començar a investigar i recollir totes les al·lusions al món del bandolerisme en la nostra llengua i, més concretament, totes aquelles que encara es conserven en dites populars i topònims menors. Aleshores, arribaven a les meues mans dos estudis de Josep Lluís Viciano Agramunt —un article publicat en el número 7 de la revista Berig i una comunicació presentada en les XI Jornades Culturals de la Plana de l’Arc—, on m’assabentava de l’existència de dos paratges naturals que mantenen viu el nom del dit roder en la memòria col·lectiva d’alguns pobles de les comarques de la Plana Alta i de l’Alt Maestrat. L’un, els forats de Pepurro, es troba en terme de Culla, a la vora esquerra del barranc del Passet i prop del mas de la Cova de la Palla [veg. Josep Lluís Viciano Agramunt, «Lladres i roders. Els Forats de Pepurro (Culla, Castelló)», dins Berig, 7, Castelló de la Plana: Espeleo Club Castelló, 2006, pp. 15-16]. Es tracta d’una coveta menuda amb dues boques molt pròximes. L’altre és la cova/coveta de Pepurro, variant de la cova de Dalt [veg. Josep Lluís Viciano, «Espeleologia del territori de les Jornades Culturals», dins Actes de les XI Jornades Culturals a la Plana de l’Arc (La Pobla Tornesa, 27, 28 i 29 d’octubre de 2006), Castelló de la Plana: Comissió Organitzadora de les Jornades Culturals a la Plana de l’Arc, 2007, pp. 115-127]. Aquesta cavitat, una galerieta erosiva ascendent, està situada a les roques del Nogueret, a la partida del Bosc de la Serra d’en Galceran (Josep-Miquel Ribés Pallarés, «La toponímia del Bosc i la Devesa de la Serra d’en Galceran», dins Actes de la IV Jornada d’Onomàstica, Vila-real 2010, València: Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2011, pp. 359-382). Té un recorregut en planta d’uns onze metres i una profunditat d’uns dos metres.

Pepurro també és recordat a les Coves de Vinromà i a la Serratella. D’ell es conta, segons Viciano, que vivia del que li donaven als masos de la zona, com una almoina afavorida per la por que provocava el seu trabuc. No debades, li atribuïen sis morts. Els habitants d’aquella contrada sabien que, quan no vagava pel món, s’amagava als forats de Pepurro, per més que ningú no s’atrevia a acostar-se allí, ni tan sols les forces encarregades de perseguir-lo. Tot i que era desconfiat, tenia bones amistats i era ben acollit en dos masos, com eren el del Ros dels Ferros, a la Serra d’en Galceran, i el de Paulo, a Culla. En aquest darrer, però, es posava el trabuc entre les cames, sempre alerta i disposat a usar-lo, fins i tot quan l’afaitaven. El seu caràcter recelós i suspicaç i la seua astúcia li van permetre eludir situacions de risc i perills i el van mantindre actiu per molts anys fins que, ja vell, el van matar, pel que sembla, a les Coves de Vinromà.

Josep Barreda Esteller, dit Pepurro, va nàixer a la Serra d’en Galceran vers el 1830. Els Barreda Esteller censats en l’esmentat municipi estaven domiciliats al carrer de Cervera, segons informació que he pogut consultar en el Butlletí Oficial de la Província de Castelló de 1895. Estic referint-me als llauradors Fèlix i Vicent Barreda Esteller —potser, parents del bandoler—. Llavors, el primer comptava vuitanta-dos anys; i el segon, seixanta-cinc. Les primeres notícies que es tenen de Pepurro daten de juliol de 1852, quan es veia implicat en l’assassinat del manescal Josep Sabater a un carrer de la Serratella a plena llum del dia. Un crim horrorós, per les circumstàncies que el van acompanyar, tal com destacaven el Diario Mercantil de Valencia i bona part de la premsa de Madrid. El Heraldo (18-07-1852) ho detallava així:

 

[...] José Barreda, conocido por Pepurro, estaba segando en una masía situada a dos horas del pueblo referido. A cierta hora dejó el trabajo; se dirigió al lugar mencionado, y encontrándose en una calle al albéitar José Sabater, que llevaba una caballería del diestro, le acometió a presencia de su mujer, que nada pudo evitar con sus gritos y débil intervención, ni Sabater con la resistencia desesperada que opuso, a pesar de carecer de armas. Recibió ocho puñaladas, de cuyas resultas falleció a los dos días. Lo más notable del caso es la sangre fría del asesino, que regresó luego a la masía donde segaba, cenó con la mayor tranquilidad con los demás trabajadores, y luego desapareció, sin que se sepa su paradero. Parece que entre el agresor y el asesinado mediaba enemistad, siendo de advertir que el primero es sujeto de vida airada y malísimos antecedentes. Solo así se concibe la premeditación y alevosía con que obró, y su determinación de cometer un asesinato en medio de un pueblo y a la luz del día. [...]

 

Després d’aquells fets, el bandit serratí va estar en parador desconegut durant més de vuit mesos. A finals de març de 1853, tornava a la Serratella a fi de saldar algun compte pendent, encara que en aquella ocasió no eixia massa benparat, tal com assenyalava el Diario de Barcelona (8-04-1853):

 

[...] En la madrugada del lunes 28 penetró en el pueblo de Serratella, José Barreda, conocido por el Pepurro, autor según se dice, del asesinato del albéitar José Sabater, de que ya dio noticia ese periódico. Después de haber maltratado al estanquero Agustín Albert, recibió una herida en la espalda, que le ocasionó con un cuchillo su propio cuñado Ramón Climent. Por fin, se retiró del pueblo, acompañado por un paisano llamado Antonio García, que le dejó encerrado en un corral de ganado, dando parte al alcalde, que ya no pudo encontrarlo, a pesar de haber salido al momento en su busca.

Por último, el miércoles fue capturado por unos paisanos de las Cuevas que lo encontraron en una cueva, expirante, en términos que le administraron los auxilios espirituales, tan pronto como llegó al pueblo. Parece que la herida es de mucha consideración, y probablemente hubiese fallecido, a no ser encontrado con tanta oportunidad.

En el juzgado de primera instancia de Albocácer se está continuando la causa que se le formó por el asesinato mencionado, y la que se instruye por su entrada en el pueblo de Serratella y otros excesos.

En este país ya no queda ningún criminal que pueda inspirar recelo. [...]

 

Si bé va ser atrapat moribund, el roder de la serra d’en Galceran no va defallir en cap instant i es va aferrar a la vida. Fins i tot, ja recuperat, no va dubtar a fugir de nou a la mínima oportunitat que se li va presentar. Un any i mig més tard, al novembre de 1855, Josep Barreda Esteller, dit Pepurro, i uns altres dos individus eren arrestats, en ser acusats de desertors, i seguidament eren tancats al presidi de València.

De Pepurro no es va saber res més fins al desembre de 1871, en temps del regnat d’Amadeu I de Savoia. Aleshores, s’havia unit a gent com Joaquim Fenollosa Segura, conegut per Joaquín Lafuente, i Celedonio Rodríguez. Tots tres, juntament amb uns altres, eren citats a declarar, en qualitat de testimonis, en el procés incoat pel jutjat del Congrés de Madrid, per a descobrir els autors, els còmplices i els encobridors del magnicidi del general Prim, ocorregut el 27 de desembre de 1870 al carrer del Turco de la capital d’Espanya. D’acord amb les dades que manejaven les autoritats judicials, el bandoler serratí tenia una alçada de cinc peus i cinc polsades i els ulls marrons; i era moré i de carns regulars. Al seu torn, Joaquim Fenollosa Segura era natural de Rossell. Comptava quaranta-set anys en 1872 i estava casat a la població aragonesa de Valdealgorfa. Xocolater d’ofici, feia cinc peus i tres polsades i era més gros que prim. Tenia la pell morena, el cabell i les celles de color castany, la cara i el nas allargats, els ulls marrons, la boca regular, la barba tancada, bigot i una cicatriu al costat dret del rostre i una altra al llavi superior, dissimulada pels mostatxos. Era pròfug del presidi de Ceuta des de febrer de 1870.

A l’abril de 1872, als quatre mesos de ser requerit Pepurro pel jutjat del Congrés de Madrid, esclatava la Tercera Guerra Carlina, després que Carles Maria dels Dolors de Borbó i d’Àustria-Este, pretendent a la corona espanyola amb el nom de Carles VII i hereu dels drets del comte de Montemolín, fera pública a Ginebra una declaració de guerra, en aprofitar la situació d’interinitat sorgida de la Revolució de Setembre de 1868, coneguda també com La Gloriosa, i el fracàs dels candidats carlins, partidaris de la via legal, en els comicis convocats per Práxedes Mateo Sagasta. Al cap de poc, el capità general de València, Fernando del Pino Villamil, proclamava l’estat de guerra a tota la demarcació militar. A partir d’aquell moment, malgrat tot, la província de València va patir l’assetjament incessant de diverses faccions insurgents, entre les quals destacaven les acabdillades pel llirià Josep Santés i Murgui; el barceloní Francesc Vallés; el xivertí Pasqual Cucala Mir; Ramón Domingo, dit Sierra Morena; l’escrivent José Fernández Corredor; l’ollerià Estanislau Bolinxes Soler; el cabdetà Alberto Clemente Solera, dit El Maño; el coronel gandià Vicent Morant Portalés; i Pablo Rico.

El bandit de la Serra d’en Galceran va formar part de la partida comandada per Pasqual Cucala, on va arribar a aconseguir el grau d’alferes, per bé que era expulsat posteriorment per «lladre, assassí» i per haver comés «el fastigós i infame crim de violació». Més avant, Pepurro, Joaquim Fenollosa Segura i un malagueny eren detinguts per efectius carlins, gràcies al servei prestat pels caps d’armes de la Serratella i Albocàsser. Tots tres eren afusellats a Vilafamés el 29 de gener de 1874, després de ser sotmesos a consell de guerra. Baptista Cucala, que havia ordenat l’ajusticiament, escrivia en el seu diari tot el que havia esbrinat sobre els «tres desgraciats» i, al capdavall, com hagué de procedir contra ells (veg. Aula Militar Bermúdez de Castro, Diario de Bautista Cucala [en línia]):

 

[...] 29 de enero.- Cucala en Villafamés cobrando la contribución. En este día se dio la siguiente Orden General del día 24 de Enero de 1874 dada en el Cuartel General de las Cuevas de Vinromá. A los Señores Jefes y Oficiales, y voluntarios del Ejercito y leales habitantes del territorio de este hermoso y leal país que S.A.R. el Infante Don Alfonso de Borbón y Este como General en Jefe del Ejercito de Cataluña, Valencia y Murcia me confiara según sus instrucciones y animado de los mas puros y leales sentimientos de cordialidad, pero resuelto también a ser inflexible al mismo tiempo con todo aquel que faltare a sus deberes, como militar o como paisano, os prometo justicia, y si justo es el premio también lo es el castigo.

De mi orden y previo mi consejo de Guerra han sido pasados por las armas a su vista tres desgraciados espirando sus crímenes en este día/ José Barreda Casteller [sic] (a) Pepurro natural de la Sierra Engalceran, Juan Cortes Carmona natural de Málaga y vecino de Madrid y Joaquin Fonelloza [sic] natural de Rosell y de la misma vecindad, el primero Alférez y perteneciente que fue a las fuerzas que mandaba Don Pascual Cucala, de las cuales fue despedido hace bastante tiempo resultando posteriormente ladrón, asesino, y cometió el asqueroso e infame crimen de violación, y los otros dos complicados en los mismos delitos y según datos que obran en mi poder también hay indicios vehementes de estar en el asesinato del General revolucionario Don Juan Prim, y de verificar alguno en nuestro campo./

No faltaré a mis compromisos valientes y subordinados voluntarios, leales habitantes de este país, y estad seguros que hoy como siempre seré vuestra protección y garantía premiando la honradez y el exacto cumplimiento de vuestros deberes como acabo de hacerlo con los Comandantes de armas de la Sarratella y el de Albocácer concediéndoles las cruces del mérito militar blanca instituida por S.A.R. para premiar servicios especiales como los prestados en la captura de los referidos criminales, y haciendo caer la inexorable cuchilla de la ley sobre el que faltare a aquellos como acabo de verificarlo con los Comandantes de armas de Fanzara y Villar de Canes por delitos y demás cometidos en sus respectivas Comandancias. El Comandante General Manuel L. Palacios. [...]

 

Quatre mesos després de les execucions de Vilafamés, al maig de 1874, el roder serratí, Joaquim Fenollosa Segura, Celedonio Rodríguez i uns altres eren posats en crida i cerca per uns fets que s’havien produït tres anys i mig abans, com eren el segrest, la temptativa de robatori i l’assassinat dels germans Carles i Rafael Server Server, dues de les persones més adinerades de Pego. L’edicte era signat pel jutge de Torrent, qui, pel que es veia, ignorava la sort que havien corregut els dos primers en mans dels carlins.

Els germans Server van ser segrestats el dissabte 29 d’octubre de 1870. La notícia, però, no va eixir a la llum pública fins a ben entrat el mes de novembre. Tot va succeir entre l’acabament d’octubre i l’inici de desembre de 1870. La premsa contava que tot havia començat a l’octubre, quan un coronel carlí s’havia adreçat per carta als Server per a proposar-los un negoci de bastant entitat. Al cap de pocs dies, Rafael Server es reunia amb aquell subjecte —home finíssim, elegantment vestit, d’uns quaranta-cinc anys, amb patilles canes i de tracte amable— a la posada de Salvador el Galano d’Oliva. Ningú no va ser testimoni del que es va comentar en aquell encontre. Només es va sentir que, en acomiadar-se, el coronel es comprometia a regressar a Pego, cosa que al final no va fer ja que, en comptes d’acudir a la cita pactada, va preferir enviar una altra missiva als Server en què els convidava a veure’s a València per a enllestir el projecte que els ocupava. Els dos germans acceptaven la invitació i a la fi del mateix mes marxaven cap allà, després de traure les corresponents cèdules sanitàries, i s’hostatjaven en la posada de Sant Francesc, situada a la plaça del mateix nom. L’endemà, eixien de l’establiment en companyia d’un desconegut. A partir d’aquell instant, es va perdre el seu rastre.

Al cap de dos o tres dies, els seus parents rebien una carta on s’anunciava el rapte i on es demanava un rescat de 12.000 duros, quantitat que havien de lliurar en un termini de cinc o sis dies amb total discreció i sempre que seguiren una sèrie d’instruccions. I els bandolers no ho van posar gens fàcil. Qui parlara amb ells havia de desplaçar-se tot sol de València a l’Alcúdia pel camí de Madrid, duent una manta de llaurador creuada al braç dret i un mocador blanc a la mà esquerra; i, en arribar al lloc de destinació, havia d’esperar-se una hora abans de mamprendre el viatge de tornada. I així va passar, no una, sinó dues vegades. La família Server no volia problemes i estava predisposada a desemborsar l’import que li havien exigit, a fi de recuperar sans i estalvis els seus dos membres. Tanmateix, l’home que va mitjançar i va contactar en dues ocasions amb els segrestadors —la primera, prop de Catarroja; i la segona, als voltants de l’Alcúdia— no va poder assolir l’alliberament i, ni tan sols, una prova que demostrara que els dos germans encara estaven vius.

Al desembre, es produïa el fatal desenllaç en terme de Manises, prop del Salt del Corb, i en concret a la Masia del Collado —llavors, abandonada pel seu estat ruïnós—. L’alcalde d’aquella localitat de l’Horta, després de ser avisat per un anònim, es traslladava amb el jutge de Torrent al punt esmentat. Allí mateix, dins d’un antic cup, eren trobats els cadàvers de Carles i Rafael Server en complet estat de descomposició (el metge que els va reconéixer va determinar que els havien mort vint-i-cinc dies abans). Els cossos, amarrats de peus i mans amb forts cordells, presentaven ferides d’arma de foc: l’un, al cap; i l’altre, al pit. Els dos estaven bastant ben vestits, per més que a un li havien llevat els pantalons i les botes. Sobre un d’ells, hi havia un mocador a quadrets rojos, el qual tenia una moneda de 100 rals lligada a una de les seues puntes. Entre les pedres que els cobrien, hi havia dos barrets forts de feltre. Suposadament, pertanyien als Server. També hi van aparéixer les dues cèdules sanitàries.

A poc d’espai, es portaven a cap els primers arrestos de sospitosos de participar en el crim, com ara Ramon Pedrón, sobrenomenat Canyot o Canyotet —atrapat a la plaça de la Duana de València—, Pasqual Sanç Faios, dit el Mallorquinet, i una dona d’Albacete que havia revelat dades transcendents; i, alhora, es dictava acte de presó contra uns altres individus de Mallorca. Els dos primers eren tancats al centre penitenciari de Torrent, on quedaven a disposició del jutge del districte, jutge que anys més avant ampliava la llista d’imputats, en incloure Pasqual Garcia Millà, de malnom Dupont; María Dueñas; Manuel i Celestina de Fuencarral; Antonio Santos; don Miguel Morante; Celedonio Rodríguez; Joaquim Fenollosa Segura, conegut també per Joaquín Lafuente; i Josep Barreda Esteller, dit El Chaval de Yepes en la dita causa, però conegut popularment com Pepurro a la Plana Alta i l’Alt Maestrat.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Informa't i fes-te agermanada ací