Una llum que s'apaga d'un país que no vol morir

Una llum que s'apaga d'un país que no vol morir
Una llum que s'apaga d'un país que no vol morir | Javier Mendia García - Flickr

El 30 de desembre del 2019, ens va arribar la notícia d'una mort anunciada: el tancament del Diari La Veu. És una trista notícia per a tots els que somiem i desitgem ser i viure un país normal i normalitzat des de la pròpia llengua i cultura, que són, a la fi, allò que ens configura com a poble i va bastint la realitat del que som o volem ser, en competència obligada amb altres opcions alienes, deslleials, despersonalitzants. Realitat a considerar per tota persona mínimament sensibilitzada i d’ulls oberts davant les imposicions i els condicionants que patim.

M'he llegit el comiat personal del director i els articulistes que hi col·laboraven: Salva Almenar, David Garrido, Josep Franco, Joan Garí, Sebastià Carratalà…. (demane disculpes si he omés algú). Tots amb paraules i actituds d’una dignitat i talla professional immensa. És dolorós entreveure i constatar la realitat, el perquè del seu tancament. I no és el cas, ni oportú, personalitzar culpabilitats. Des de les més altes instàncies polítiques, socials, econòmiques, a l'últim ciutadà que, inclús possiblement ni sabia que existia, és, som tots, la pasta d’un país alienat, sense consciència de ser-ho, en favor de qui actua com el nostre botxí; d'un projecte castellanitzador, espanyolitzant-nos lentament tant com poden, fins la molla de l'os, o del cervell, que és el pitjor.

Sí, ha mancat responsabilitat política, institucional, econòmica, popular… Tan popular com vella: un servidor, que ultrapassa la quarta edat, com tots els de la meua llarga època, vàrem ser escolaritzats en castellà, criats i conscenciats en la seua primacia excloent, davant un valencià que no passava de ser considerat un menyspreat dialecte sense futur i, a més, tan vulgar com els seus parlants. Qui no va ser instruït, amb tota convicció, en la inutilitat oficial  de nostra llengua? “El castellà és més bonico, sona millor”, se'ns deia, se'ns mentalitzava. Barroerament, simplistament, contundents. Com incrustant-nos un xip. Ignorant-nos, afeblint-nos, immunitzant-nos contra tota referència i reafirmació d’autoestima. I en eixa estem. Nedant històricament, sempre, contra corrent. Conquerits. Fruits del que han sembrat i no renuncien a continuar fent per terra, mar i aire des de tots els mitjans de que disposen. Amb la col·laboració, això sí, dels autòctons necessaris venuts al sistema per trenta monedes. Avalades i amb franquícia garantida versus Madrid: Manera pràctica i eficaç de cultivar nostra submissió i meninfotisme.

De molts anys abans d’aparéixer el “Diari La Veu”, molt jove, vaig conéixer al seu fundador, Moisés Vizcaino. Persona de valors i conviccions compartides que ja apuntava a exercir vocacionalment de cuirassat trencagels davant l’estatus quo vigent. Com ha estat pel que fa a l’ambiciosa tasca que, amb la fundació del diari, es va proposar. Parlant amb ell, m’he assabentat de que, abans de desaparéixer, volen seguir en l’empeny de continuar presents, si bé, en format diferent, estil butlletí, més restringit però diari també, per tal de poder subsistir afrontant unes despeses assumibles. I aprofitant les experiències viscudes, seguir cimentant sense renúncies un projecte de futur, de país; d’una llum que s’apaga però que no vol morir… ni que la maten.

És pel que, a quants puga interessar, tinc l’atreviment de convidar-vos a fer possible este projecte de continuïtat, simplement fent-vos subscriptors amb l’aportació voluntària d’un euro mensual, conscienciant-nos de la necessitat de consumir i apostar per la premsa escrita en nostra llengua. Consultant al correu electrònic agermanats@nosaltreslaveu.com trobareu les dades pertinents (vos assegure que ni m’han demanat fer-ho ni cobre comissió). Com vosaltres, pel que fa al que ens ocupa, només em mou donar suport a un projecte en el qual crec, tan necessari com imprescindible si volem anar configurant un país sense servituds mercenàries. Un país emancipat. Que aspire i promoga bastir de soca-rel, amb la major presència, qualitat i professionalitat possibles, tot el seu territori sense exclusions. Des de nostre punt de vista, percepció crítica, veraç i honesta de nostra realitat, recuperant la dignitat irrenunciable que mereixem davant altres cultures en peu d’igualtat.