Autodeterminació. Punt i seguit

| Wikimedia Commons

Roman La Veu en aquesta nova plataforma. Mancarà de l’actualitat política diària, de la noticia del moment recollida amb la regularitat i constància de Diari la Veu. Ramassarà, però, del sembrat de la reflexió i l’estudi, del solar de la intemporalitat. Donar suport a Nosaltres La Veu serà sostenir la possibilitat que Diari La Veu torne algun dia a bellugar-se. En aquest indret de la intemporalitat estava movent-me aquests darrers mesos al digital valencià i en valencià, concretament en una anàlisi del dret d’autodeterminació que ja emplenava els nou darrers articles del bloc. Fou senzill mostrar que en el dret internacional l’accés a l’autodeterminació dels pobles està considerat un dret humà universal. Molt més complex és l’estudi de la pràctica real d’aquest dret sota la multiplicitat de circumstàncies i casos que hi ha, i en això estava quan he fet aquest punt i seguit.

Les constitucions determinen quina és l’estructura dels estats i quin és el subjecte de la sobirania (o del dret d’autodeterminació, en els pocs casos en que s’hi esmenta), i així, a diferència de la defensa (decidida o aparent) que solen fer, sense qüestionar-los, dels drets continguts a la Carta Internacional de Drets Humans, assumeixen el paper d’àrbitre respecte d’un d’ells, el de lliure determinació. Res d’estrany, l’autodeterminació pot ser exercida pels pobles internament, formant part d’un estat més gran, però també pot conduir a la secessió, davant la qual els estats tracten de protegir-se. A més, el reconeixement de nous estats pels estats existents consisteix en l’acceptació o el rebuig de situacions de fet, amb la mirada més posada en els interessos de les elits que en el tenor del dret internacional o del procediment pel que han estat creats.

Concedim que siga acceptable el silenci o la discrecionalitat del dret d’autodeterminació a les constitucions, justificable si de cas, en base al recel i la prudència dictades pel desig d’estabilitat. Eixa comprensible malfiança deuria ser provisional i estar oberta, d’acord amb el dictamen de la Cort Suprema del Canada de 1998, a donar pas a un compromís entre els principis democràtic i constitucional per tal d’atendre la voluntat clara de secessió d’un territori d’un estat, i negociar-ne les condicions.

A més, el concedim de dalt no deuria brindar-se sense destriar la història que envolta la gestació de cada text constitucional, la crònica del seu disseny i enllestiment. L’avaluació de llur idoneïtat o inescaiença deuria sotmetre’s a un filtre. Fou resolt en condicions realment democràtiques, és a dir, en llibertat i entre iguals? Hi hagué coercions evidents o de sotamà? L’examen també hauria de considerar elements de la lluita pels conceptes, pel significat de les paraules, present en els assumptes humans quan s’estableixen relacions de domini, una lluita que sol resultar en la imposició o sobreexposició del relat del vencedor. Cal analitzar l’ús que se’n fa del llenguatge i els paranys que s’hi pugen teixir, i entre eixos conceptes hi ha el de poble, nació, estat i país.

D’acord amb múltiples definicions que he trobat, poble i nació fan referència, els dos, al conjunt de persones unides per un vincle de tipus cultural, lingüístic, jurídic, o d’altres. La distinció cal buscar-la en la reclamació, disseny o configuració d’un projecte polític, necessari perquè, a més de poble, el col·lectiu també conforme una nació. Quan la nació arriba realment a gaudir de les estructures polítiques i administratives projectades parlem d’un estat, amb capacitat de decidir present i futur, incloent la cessió de part d’eixa capacitat, si s’associa a d’altres estats. Encara hi tenim el concepte de país que a més de a la gent al·ludeix a la geografia i el paisatge, i que comparteix significat amb estat, i s’usa de vegades com a sinònim. La casuística és múltiple -pobles sense projecte nacional, nacions sense estat, estats plurinacionals amb nacions voluntàriament integrades, o bé sotmeses i ofegades, nacions amb la població concentrada en un país, o amb la població dispersa pel món, etc.- i es requereixen anàlisis particularitzats. Un d’ells és el cas espanyol.