Boira (III)

Boira (III)
Boira (III)

Catedràtic de Llengua Valenciana i Literatura (2009), Doctor en Filologia (Teoria dels Llenguatges, UV, 1996), Llicenciat en Filologia Hispànica (UNED, 1991), Llicenciat en Comunicació Audiovisual (UV, 1997). Publicacions a IDEE, Discurso, Signa, Gramaycal, Tropelías, L'Arc, i el llibre Cifesa, mite i modernitat (els anys de la República), Eixam, 2000.

Tardor del sud

Elx, i la platja i el campus, una vertadera simfonia de sensacions renovellades pels gairebé dos mesos d’absència, retrobades en el blau cel de la piscina, activada ja en previsió dels alumnes que preparen els exàmens de setembre; un món conegut que ja no ens és eixut i àcid com el paisatge d’arribada, sinó d’un verd intens puntejat per les palmeres estirades i els horts de magraners curulls de fruita, la gespa ben atapeïda i un clima d’oasi, ver, amb aigua abundosa, Elx.

L’entrada en armella serà suau, com un aplec de fusta i sorra en la topada de la barca amb la platja, el cel net de la serra i el lleu ventijol són una promesa de bondat total, calma i esvelta.

La bonior de la temperatura durant les primeres hores del matí i cap al capvespre rogenc de les terres planes del baix Vinalopó, d’antigues partides d’aiguamolls, palmerars extensos, muntanyams impressionants i pinasses que s’amunteguen cap a la vora de la mar, tot de salines productives d’ençà dels romans.

Diumenge de resistència. Primeres pluges, els primers ràfecs de vent humit, les olors grisoses de les plantes, esmorteïdes per l’aigua que dilueix. Dia immens de mirades entristides pel comiat immediat, la platja s’esmuny...

...Tardor verda de muntanyes, grisosa de mar, diàfana de ciutat, amical de matinada, passejadora de vesprades, fràgil de bolets i esclata-sangs, d’una mustiesa climàtica que incitarà al cinema, a l’aixopluc previ que anunciarà llargament l’hivern, i després, de bell nou, l’esclat inconclús de l’eterna primavera dels teus ulls.

És l’hora de l’apaigavament de la llum diürna i de les calitges de l’estiu, de l’esmorteïment dels sons dels carrers nocturns mancats de gent finalment, de terrasses desertes, de cossos fugissers que s’agombolen als caus dels cafès, reblerts de fum de cuina, d’olors de licors, de mirades successives i ordenades fragmentàriament que es desprenen de rostres impacients de claror.

Les traces de la vida es troben de per tot, aquella samarreta envellida que ja no portem damunt si eixim al carrer habitat, aquelles espardenyes tan còmodes que ja mostren els sotracs del teu pes a les cosidures entre la sola i la lona, aquella caçadora vaquera tan jovenívola que era la perla de qualsevol ocasió, aquells texans que dibuixen ratlles al camal d’una estesa descurada, la mirada esquiva d’hom partint d’onsevulla i el seu adéu inclòs en el gest.

Els capvespres es confonen amb els colors de pells suades i setinades, taronja enfosquit d’una nuesa radical, humitats suspeses als aiguamolls, veus rogalloses i cervesa dolça, flaires de tabacs rossos fins al moll de les darreres mirades blau cel, il·lusions perdudes.

Matí de platja i cos estès, mig d’ombra i mig de sol, besos d’airet que fredorejava i lleu brisa carícia, la mar s’empentava de Xaloc de bufar intens, deserta de gent però visitada d’autòctons amb ganes de seguir colrats de coure, brillants encara, delerosos de beure fins la darrera regalimada d’or tardorenc, tan càlid, tan breu.

Lluna plena, bany d’aigües de peixos, sorra nua, he vagarejat el pensament ajagut a l’hamaca nu, m’he engolfat de blau intens i oïda de cloïsses, he deixat anar la incertesa per viaranys canviants, les dunes d’aquesta mediterrània nostra, tan dolces i calmes, tan quietes i agraïdes, poblades de vida lleu i cossos colrats; on hauríem d’anar per trobar-nos en un espai semblant?, els dies travessen els canvis de lluna, els vespres s’aturen freds perquè el sol els afaiçone, i la platja immensa...

Em plau de seure a casa i xafardejar espais i objectes de tota mena i condició, regirar racons i calaixos, moure estris de lloc, amb criteri pelegrí, canviar les posicions dels objectes, alterar l’ordre dels llibres, mirar-me’ls com si fossen objectes de culte, tresors on endinsar-me els dies de pluja i de vent, de sol i calitja, ajupir-me als buits que van quedant per les altes prestatgeries, tan volgudes, fetes a mà per les meues mans, descobrir una foto oblidada, una música desconeguda.

Relaxa entrar a la cuina i inventar-se un plat, fet, això sí, amb temps, lentament; els invents cal gaudir-los en l’acte de llur creació, per minsos que semblen, encara que siguen poc interessants des d’un punt de vista intel·lectual. Un arròs, pot haver alguna cosa menys atractiva per al goig espiritual?, i en canvi, una mica de tomaca, ceba tendra, alls tendres, espàrrecs i carlota, amb una bona base de costelletes de porc, un clau que aromatitze, i qui sap si alguna herba de més, és suficient per restaurar-se.

De les coses que sembla que no podem controlar, els somnis són l’única que no podem deixar de costat, com les dèries i les obsessions, els mals imprevistos i els béns sobtats que, com els paradisos, no ho són si no són perduts, i així ens repetim i ens trobem davant de situacions que crèiem perdudes, escenes amb gent que pensàvem pretèrites, cares i gestos que voldríem oblidats, pors i resistències que desitjaríem soterrats. Però tornen com el pitjor del nostre ésser.

Els capvespres moruns, de tràfic intens, d’horitzó puntejat per algun edifici i les cúpules de les palmeres assenyalades pels fanals encesos a l’hora foscant, la gent que passa, el cel net de contaminació, roig vespral apuntant al blau negre. Elx.

Faig de turista, conscient i golut, sense cap nostàlgia d’ésser un visitant entre tants forasters. València

Puntada de tecnologia, rebotant els ferros sobre els ferros inlassablement, consumint hores devora les soldadures per acabar fent olor de rovellat.

Metamorfosi en dues etapes indestriables, consecutives, primer sortir i allunyar-me’n, de cap lloc, sinó de mi i, en segona instància, retrobar-me, no a mi, sinó a tot allò que de mi s’allunyava.

Dia d’aigua i platja, encara de banys de tardor inigualables, de mar transparenta que convida els peixos a guaitar el món extern, de cel blau intens i sol colpidor, professional massatgista impagable que et brunzeix els encontorns de la ronyonada suament, que et penetra dolçament per tots els porus del cos pansit, estès nu i retut a les carícies del mínim ventijol de llebeig.

Retreta al pati bufador, vent de mestralada intensa, fresquet com s’escau en aquestes entrades de tardor crescuda, els pins enjogassats i el solet que es volia fer notar.

Mots valorians. Primitiva claredat, com els rocs de les serralades de la Foia/Alcoià, nets de polsim, de vagarejos ciutadans que tot ho orbegen, ho nafren, colpegen, tornen fem.

Sembla mentida com s’assembla el temps per com s’escola de ràpid, i com de particular i punyent, o plàcid, pot arribar a ser de tan divers, i en funció de què és el que passa, si és abans o després d’un instant concret, les coses poden esdevenir-se altres en la seua variabilitat. No hi ha, doncs, dos instants iguals, si sabem copsar les, de vegades, imperceptibles diferències que són, segurament, més que suficients per fruir el món com allò que és: canviant.

I el comiat d’aquest quadernet que m’ha acompanyat gairebé any i mig d’ençà de la teua mort, Boira, i avui, de tornada d’Elx, el bolígraf que faig servir des d’aleshores s’havia despenjat del nus en espiral on el deixe reposar i se n’havia anat al pengim-penjam de l’altre quadernet, que ja tinc preparat, NOV 2010..., però tot ha estat un desplaçament no guiat del bolígraf, com si tingués vida pròpia i tot.

Tardes sense colors i passeigs per carrers il·luminats de verba forastera, gestos que abalteixen la disponibilitat més eixerida, cares dretanes que engoleixen qualsevol mirada curiosa que se’ls adrece, tan estranya que els sembla, allunyats del país que haurien de servar, s’hi oposen amb fúria a allò propi.

Gairebé el festeig era perpetu als estius de nin, les olors netes i clares, l’aire transparent i d’un caliu temperat força agradós, els gestos i els desitjos s’adien com parts d’una mateixa peça, i les nits, esclats de riure abans de dormir, si no era que hi hagués història de terror pel mig, o una lleu batussada del pare per poder-se relaxar i oblidar dels quefers altres que els propis del negoci. I la mare respirava breu.

Sense gota de neu, cel blanc intens i net, oratge escàpol de lluïments, lliure de vel·leïtats, una imatge estiuenca congelada per on els sorolls transiten fàcilment, perquè l’aire glaç pesa més i és més sòlid i transmet millor el so, gairebé marí, del fons, un so seriós i compromés, fidel als tertulians passavolants, un so de notari i taula de noguera, que escriu en llur transparència el què del moment, tan allunyat de l’estiuenc que solament gargamella foc i escup infern.

Allau de lletra impresa que ens mira expectant, malgrat el cúmul de paperassa de tota índole i condició que jeu per racons increïbles a l’aguait d’unes mans que se’ls apropen uns instants, els precisos per atorgar-los un cop més la condició de familiars, i apartar-los un xic de l’estranyament a què la pols els condemna. Més lectures, mastegant textos, tastant històries alienes amb les quals, t’arribes a identificar el suficient com per tenir-les de companyes el temps que duren, breus i intenses, les bones.