L'estat nació. La construcció del relat

Cartografia de F.J. Torres Villegas (1852), Volum 1
Cartografia de F.J. Torres Villegas (1852), Volum 1

Poble, nació i estat són conceptes sovint usats amb certa vaguetat; tanmateix, per tal de poder analitzar-ne la realitat cal discriminar-los. Hi podem reconèixer pobles sense projecte polític nacional per organitzar-se institucionalment. Sovint són pobles dispersos i llur debilitat davant els estats constituïts ha derivat (i deriva) en tots els continents en discriminació, assimilació mitjançant la desculturització, episodis de persecució, intents d’eliminació o eliminació efectiva. Hi ha també pobles que es reconeixen a ells mateixos com a nacions, alguns manifestant el desig d’organitzar-se en un estat propi, però sense aconseguir, diguem-ne, el permís o el reconeixement, per a fer-ho.

Un grapat d’ells fundaren el 1991 l’Organització de Pobles i Nacions No Representats (UNPO per les seues sigles en anglés). Països avui independents, com Estònia o Letònia, hi pertanyeren; també Kosovo, reconegut per 23 de 28 estats de la UE (excepte Eslovàquia, Romania, Grècia, Xipre i Espanya). Des de la fi de 2018, amb l’antecedent de l’episodi de l'estatut de 2006, després dels esdeveniments repressius del 2017, i representada per l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), Catalunya és membre de l’UNPO.

Una de les accepcions d’espontaneïtat designa la qualitat d’allò que ocorre voluntàriament, sense estímul extern. Usaré aquest concepte oposant-lo a coercitivitat, la qualitat capaç de forçar la disposició dels actors d’un succés, violentant llur voluntat. La força, l’estímul extern que trenca la voluntarietat, s’exerceix comunament mitjançant la violència, la coacció, l’amenaça o l’engany. Serviran aquests conceptes per analitzar un dels paranys del llenguatge dels vencedors –del qual parlí en l’anterior article– que s’usa per justificar la inversió del sentit de la línia espontània del temps: poble-nació-estat.

Encara que la realitat es bastant més complexa, esbossaré una llei general: en absència de coercions les col·lectivitats d’éssers humans desenvolupen en primer lloc els vincles (territorials, lingüístics, culturals) que creen el poble i, si de cas, el projecte polític de la nació; parlem d’un estat quan el projecte s’activa i la nació gaudeix de certes estructures distintives. Aquesta és la línia espontània poble-nació-estat. Cas d’arribar al darrer estadi, el caire de l’estat i l’extensió de llurs competències, la forma d’organització, el tipus d’institucions i representació poden ser molt diverses. Més avant o simultàniament, diversos estats poden cedir part de llur sobirania associant-se i conformant un estat més gran, que amb el temps i la convivència pot arribar a crear i assentar nous vincles culturals i jurídics que permeten parlar d’un nou poble, el que correspondria a l’associació.

Històricament, la coerció d’uns individus sobre altres i d’unes nacions (usualment empentades pels jerarques) sobre d’altres, mai no ha donat treva, i en els temps moderns s’ha segellat el concepte estat-nació, per justificar el camí invers: primer l’estat, després el poble. Una nació dominant, que absorbeix altres pobles o nacions del veïnat mitjançant mètodes coercitius, imposa la creació d’un estat més gran que el que li pertoca com a nació. I sovint, per assegurar la continuïtat d’allò aconseguit mitjançant la coerció construeix un relat, una història del poble congruent amb les necessitats de l’estat creat, una crònica que afirme que el poble fou anterior a l’estat, com si d’un procés espontani es tractés, un relat que pot arribar a tindre èxit, no solament entre els que l’abracen, també entre els que ignoren, obliden o prefereixen oblidar, com succeïren els esdeveniments. En la creació del relat es posen en marxa els instruments de modelació del sentit comú disponibles en cada època, entre els que pot haver la repressió, la por i l’amenaça, i més modernament, també el llenguatge, el sistema educatiu, la propaganda, les industria de la comunicació i l’entreteniment.

Un cas d’aquest camí invers el tenim a casa. Primer s’establí un estat espanyol imposant-lo per la força. Després es construí el relat del poble espanyol que inclou els pobles definits com España incorporada al mapa d’F.J. Torres Villegas. Aquí, al País Valencià ha estat un relat exitós, que deslliga un problema anímic en aquells a qui el nostre esperit no ens deixa oblidar o menystenir la història. A més, cal afegir que hi ha una esfera d’anàlisis superior que envolta les relacions territorials de dominació, i que permet tractar d’entendre-les: l’expansionisme guarda relació amb els interessos de les jerarquies oligàrquiques de la nació expansionista –sovint també de l’assimilada– i del manteniment o increment de la desigualtat material. Ajudaria aquesta via a explicar la construcció del relat del poble espanyol i la sacralització de llur indissolubilitat?