Reflexió des dels Estats Units

Reflexió des dels Estats Units
Reflexió des dels Estats Units

Després de les darreres eleccions executives americanes, el món va quedar astorat en veure com un desconegut de l'esfera política s'hi alçava amb la presidència dels Estat Units d'Amèrica. Sí, em referisc a Donald Trump. I dic desconegut perquè encara que Donald Trump era un personatge ben conegut als àmbits econòmics del país per la seua activitat immobiliària, no exempta de polémica, no es pot dir que fos una figura amb rels polítiques institucionals. De fet, abans de la presidència, Donald Trump mai havia ocupat cap altre càrrec polític, ni governador d'un estat, ni senador o congressista (càrrecs habituals dels candidats a president), ni tan sols un càrrec local en un comtat County. Tanmateix, Donald Trump sí que gaudia de certa popularitat per la seva sèrie The Apprentice a la cadena de televisió NBC. En eixe concurs, Donald Trump apareixia com el que després s'ha demostrat que és, un capitost d'empresa tirànic i bròfec, que sotmetia els concursant a proves de destresa en els àmbits dels negocis. Els concursants anaven sent eliminats en no passar les proves, no sense una bona dosi d'humiliació, rematada per la frase icònica del programa (You are fired, és a dir, , "Estàs acomiadat!") que Trump proferia amb gust en cada cas.

Per tant, com és possible que en un país que s'enorgulleix dels seus valors democràtics, assolits des de la proclamació de la independència el 1776, i amb la promulgació d´una constitució liberal capdavantera de tantes altres, haja creat les condicions per l'enlairament d'aquest personatge?  O millor dit, com és possible que el partit republicà i els seus votants hagen permés l'adveniment d'un brètol similar. Que Donald Trump té un nivell cultural (coneixement general del món) molt baix ja ha quedat palés reiteradament a través de les seves intervencions. Però, el que és més sorprenent és que el partit republicà, bressol del conservadorisme més clàssic, i de vegades més ranci, haja estat dispost a fer costat a un individu amb una filosofía ética autoritària i amb una tarannà moral pràcticament inexistent (recordem quan en una conversa enregistrada d'amagatall per un periodista de la TV, abans d'esser pressident, Trump s'hi vanagloriava de com podía agafar algunes conegudes seues per el cony, the pussy, sense cap problema).

Moltes poden ser les raons, però sorprén que després de les dos legislatures d'en Barack Obama, un dels presidents més populars i internacionalment més reconeguts dels darrers temps, el país haja fet un tomb similar. D'antuvi caldrà dir que en el sentit estricte Donald Trump no va guanyar les eleccions davant del seu oponent, la demòcrata Hillary Clinton, si considerem el vot popular, això és el nombre total de vots emesos a cada candidat. De fet, Hillary Clinton va obtindre més vots que Donald Trump. Tanmateix, el sistema electoral americà pel que fa a les eleccions presidencials no és de col·legi electoral únic, sinó que els votants trien els representants estat per estat, i són aquests representants els que voten el president. Això sí, amb una peculiaritat, i és que tots els representants d'un estat seran del partit més votat encara que siga per un vot. Per tant si un estat contribueix amb 10 vots col·legiats a l'elecció del president, els 10 representants seran del partit que guanye les votacion d'eixe estat. Com és evident aquest sistema pot crear una discrepància significativa entre el vot popular (total dels vots emesos a un candidat) i el nombre de representants que el candidat assoleix, com va ser el cas a les darrers eleccions.

Però hi ha un argument de més pes, que amb certa demagògia diu que els republicans no van guanyar les eleccions, sinó que van ser els demòcrates els que les varen perdre. Després de les dos legislatures de l'Oback Obama, el llistó estava molt alt. Les expectatives socialdemòcrates assolides, com l'obligatorietat d'oferir i tindre un segur mèdic, part de l'anomenat ¨Obama Care¨, o un major reconeixement a les minories llargament discriminades n'eren exemples. En canvi, Hillary Clinton no va ser capaç de connectar amb eixa base social. Cada vegada més, un sector del partit demòcrata ha estat vist no com el representant de les classes socialment més desfavorides, sinó com els representats d'una clase liberal, treballadora, amb un alt grau d'educació, i que ocupa llocs de treball d'alta qualificació (el que els francesos anomenen l'esquerra del caviar). Aquesta classe s'assenta a les grans ciutats amb sectors productius i tecnològics avançats, tant a la costa est (Boston, Nova York, Filadèlfia, Washington, Miami), com a la costa oest (Seatle, San Francisco, Los Angeles, San Diego). 

La resta del país, "els Estats Units profunds", així com els suburbis de les grans ciutats, són el territori dels agricultors i ramaders, dels treballadors no especialitzats, molts d'ells víctimes de reconversions de sectors productius en davallada com el carbó o l'acer, o simplement víctimes d'un sistema ultraliberal brutal com és l'americà. Tots aquests individus, que socialment haurien d'haver estat atrets per la política més centreliberal dels demòcrates (als Estat Units no hi ha política d'esquerres tal com l'entenem a Europa), no van veure en Hillary Clinton aquesta representació, sinó un munt d'interessos polítics i de classe mai ben resolts pels demòcrates. El resultat és ben sabut. Als vots ultraconservadors tradicionals dels sectors ultraliberals, dels cristians evangelistes i radicals, i encara d'alguns despistats com els emigrants cubans a Miami, es van sumar els decebuts de les promeses demòcrates, moltes voltes formulades però mai assolides. Enfront d'això, el discurs simplista, populista i excloent de Donald Trump, ¨America First¨, que no els seus valors ètics i d'estadista reconegut, van fer la resta.

I ara què? Bé, Trump no s'ha mogut gens ni mica de les seues posicions autoritàries, xenòfobes i racistes, que semblen consolidar-lo enfront d'almenys la meitat del país. En canvi, al sector demòcrata noves veus més escorades a l'esquerra han sorgit, com a conseqüència de la radicalitat dels republicans que malden una vegada més per guanyar la confiança de les classes desfavorides.  Candidats com Bernie Sandres, actualment senador per l'estat de Vermont, i la senadora per Massachusetts Elisabeth Warren estan fent discursos més esquerrans que allò que ha sigut tradicional al partit demòcrata. De fet Bernie Sanders és titllat pels detractors de socialist, un adjectiu que als Estat Units ha tingut una connotació tradicionalment pejorativa, més associat a un concepte soviètic del socialisme que a un de la socialdemocràcia. I no és que les propostes siguen inabastables o radicals, és que en un país com els Estats Units, bressol de l'ultraliberalisme i del capitalisme ferotge, on cadascú depén majoritàriament d’u mateix, idees com que la sanitat siga universal i pública, que l'educació universitària siga assumida per l'estat i que es fixe un salari mínim digne són propostes mai sentides. A més a més, no tot el partit demòcrata hi és en aquesta línea. Encara hi a un sector moderat encapçalat per Joe Biden que té força rellevància i lidera les enquestes dins el partit.

No estic segur que els americans, o almenys els americans demòcrates, estiguen llestos per assumir una agenda socialdemòcrata esquerrana com la de Bernie. Més val que m'equivoque, i que a les properes eleccions el bon seny guanye la partida al conservadorisme excloent que s'ha instal·lat a la Casa Blanca. Ens juguem molt tots en aquesta partida, no sols als americans.