Canvi climàtic, constitució i monarquia treballadora: despropòsits

Lamentablement ja ens hem –ens han– acostumat a “encaixar” tot un seguit de notícies que, tot i que no són –o sí?– fake news esdevenen contradictòries o fora mida per ser creïbles o, si més no, assenyades. Ara a les europes –Brussel·les dixit–, la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyden, assegura –sense immutar-se– que la UE es gastarà un bilió d’euros per a la transició ecològica o “neutralitat climàtica” que cal aconseguir al 2050. Amb permís de qui? I, sobretot, amb els diners de qui? La recent cimera mundial Xile-Madrid per a combatre el canvi climàtic ha estat un fracàs estrepitós i les sessions de la UE a Brussel·les no han anat millor, per la mesquinesa d’uns, el boicot d’altres i l’absència d’alguns. Això sense esmentar les burles i els atacs que ha hagut de suportat Greta Thunberg. Aleshores, a què ve ara una tan precipitada i descomunal “aportació” de la UE per a salvar el planeta? O és “la cara” el que es vol salvar amb una notícia com aquesta?

A les europes també, encara que fora de la UE –amb un brexit a punt de materialitzar-se–, hem hagut d’assistir perplexos a la “repercussió” que la decisió dels ducs de Sussex –Enric i Meghan Markle– de guanyar-se la vida, fora del cercle reial, ha generat, com a notícia mediàtica mundial, per davant de guerres, morts d’immigrants a la Mediterrània, incendis planetaris i desgràcies de tot tipus. Increïble. Doncs sí, consells de crisi d’Estat i paralització de la vida d’un país sencer, pendent d’una tan “trascendent” notícia que, segons algun mèdia sensacionalista, ha posat “contra les cordes” (!) la reina àvia, Isabel II. Perquè, clar, la pretensió de no seguir vivint de la “rifeta” –ni que siga monàrquica– ni aparèixer de tant en tant amb costosos –per al contribuent– uniformes, fent l’estaquirot en actes “oficials” i guanyar-se la vida treballant, com la resta de mortals, resulta ofensiu per a segons qui. Finalment la reina àvia ha dit que ho “entén” i els dona el seu “permís”.

Mentrestant, a les espanyes es fomenta la crispació espentant a Sánchez a acomplir la Constitució des de la dreta –les dretes–, per tal que la nació espanyola no deixe de ser una grande y libre, que és com sembla que la Carta Magna la defineix... O eren –i encara “són”- els Principios Fundamentales del Movimiento Nacional els que la definien? Resulta xocant que siguen els tardofranquistes militants els més fervorosos defensors de la inviolabilitat –i immutabilitat– de la “llei de lleis” i de la monarquia constitucionalista –“...Se trata de una instauración, no de una restauración...”, Franco dixit a les Cortes del Reino (vegeu les hemeroteques). En fi, despropòsits més grans s’hi han vist i cal esperar-ne.

Més a prop, ens enteren que els “rescats” del Banc de València i la CAM han resultat més cars que el de Bankia, en haver rebut de l’Estat unes altres tantes quantitats milionàries més importants, en relació amb el seu tamany. I el que és més preocupant és que només s’ha recuperat el 10% del capital aportat per a salvar el sector financer espanyol, de manera que s'han donat per perduts 43.225 milions d’euros. I tot gràcies a la pèssima gestió dels responsables d’aquelles entitats, que han estat condemnats a penes menors –cas de Rato– o encara en la incògnita –cas d’Olivas–. Això, sí, els “inversors”, majoritàriament modestos estalviadors o pensionistes, se les han vist “negres” per recuperar una part del seus estalvis. Clar que la “sanejada” economia pública pot amb això i més, com els robatoris descarats de segons quins polítics, confabulats amb empresaris corruptes –com ells– que han deixat escurades les arques estatals i que encara estan per ser portats davant la justícia i condemnats a tornar els diners.

I ben a la vora, un Tribunal Suprem que, primer fa una “consulta” a la Justícia Europea sobre si Oriol Junqueras pot accedir a l’acta d’eurodiputat i –sense esperar resposta!– segueix el judici, l’inhabilita i el condemna. I quan la Justícia Europea li diu que sí, que hi té tot el dret, aleshores li’l nega “argumentant” que la condemna és ferma. Mentrestant Puigdemont i Comín reben tots els reconeixements i s’estrenen com a eurodiputats. Qui ho entén? I és que la Justícia a Europa –no només a la UE, sinó als països membres afectats per l’affaire català: Alemanya, Bèlgica, Suïssa, GB-Escòcia...– va per un camí i a Espanya per un altre: uns –Alemanya, Bèlgica, Suïssa, GB, Escòcia... la UE– reconeixen el dret a la llibertat d’expressió –també en política– i els altres –Espanya– la neguen i condemnen, empresonant els ciutadans escollits democràticament a les urnes i que s’atreveixen a exercir-la. Un despropòsit, doncs, darrere de l’altre... Clar que ja ens ho havia advertit Fraga, des de la seua “ambaixadoria” a Londres: Spain is diferent... I tan diferent!

Encara com a Taiwan, la totpoderosa Xina no ha pogut impedir que la candidata prodemocràcia arrasara als comicis recentment celebrats: Tsai Ing-wen obté el 57% dels vots i reclama a Pequín no interferir en la decisió dels votants. Alguna cosa es mou.