Formes i fons

| PIXNIO

Es passa u el temps que li pertoca viure cercant al seu si un equilibri interior i exterior compassat, sense estridències, una compensació entre raó i sentiment, entre fons i forma, plegat paradigma de normalitat, fórmula amb què, assolint-la, pot anar hom, de tant en tant, a fer-se’n una, o a menjar-se una sopa o una truita. No obstant això, potser fos la consecució, els seus beneficis, una quimera, doncs la realitat demostra que tothom vol guanyar a qualsevol preu, obtenir guanys de tot tipus, de vegades esbatussant formes d’aliens amb caretes i ullets, tot per amagar fons.

Guanyar a qualsevol preu és la fórmula triada pel digital OK Diario, que té per caporal mediàtic el senyor Eduardo Inda. Convertit, si fa no fa, en òrgan oficiós de la dreta cavernícola, que esbatussa els fons dels demés amb les seues formes. Tot perquè diari i dreta són defensors de l’estat pur i dur, doncs és ben palesa l’absència de nació espanyola, la qual deliberadament confonen, ja que la simbiosi d’estat i nació és el paradigma de democràtica, de la qual cosa són a anys llum de distància. Joan Fuster, publicat en Judicis finals, ho tenia ben estudiat: “Si en aquest món hi ha alguna cosa intrínsecament dolenta, és l’Estat”. Tot això els condueix a defensar-se ells mateix, en lloc d’usar l’equitat, aixoplugant els més pobres d’aquest món que no usen ni jaqueta ni corbata, o be perquè no volen o bé perquè no poden, pescaires de treball temporal, de salari mínim, de pensions ridícules, miserables.

Que el fons siga divergent per raons ideològiques, tira que te va, cadascú té el seu, però, usar les aparences d’altres per atacar-los, com descaradament fan, és al meu parer, d’una bastardia considerable. Eixa és la dolenta herència no esmenada dels pretesos liberals conservadors no evolucionats, que creuen que s'han quedat sense raó, que sí, allunyats de la democràcia, ancorats en un classisme insuportable que ratlla l’odi. L’atac a les formes dels demés es rebel·len a algunes opinions del diari i el seu director, les quals remembre i relate tot seguit.

Abans, però, cal contextualitzar-nos en la compareixença de l’exministre d’hisenda i expresident de Bankia Rodrigo Rato, ara a la càrcer, l'11 de novembre de 2013, davant la comissió d’investigació del Parlament de Catalunya sobre les caixes d’estalvi, quan David Fernàndez de la CUP li va mostrar una sandàlia inquirint-li “¿Sabe lo que le hacen en Iraq con esto, como símbolo de humillación i desprecio al poder del poder?", per tot seguit retraure-li la implicació del govern del PP en la guerra de l'Iraq i la participació des d’altres activitats en la guerra econòmica contra els pobres. Entre altres coses, li va dir: “Vostè no té por a perdre-ho tot, com milions de famílies en Espanya, i a que un dia se’n farten? Ens veiem a l’infern, perquè el seu infern és nostra esperança. Fins a prompte, gàngster. Fora la màfia.”

Davant de tot açò el senyor director d'OK Diario, Eduardo Inda, entre d'altres, va manifestar a la Sexta Noche, per tal de defensar el senyor Rato, al mateix temps que erigint-se assessor d’imatge, allò que tot oient potser recordarà: “Es un mal nacido, sucio estéticamente y moralmente. Tipos como este no pueden estar en una institución”. De la censurable actuació del senyor Rato, el qual rau a la presó de Soto del Real, condemnat a quatre anys i mig de càrcer per apropiació indeguda, pel cas Bankia targetes “blak”, el senyor Inda no en diu res. Cal dir que el senyor Rato ha anat uniformat tota la seua vida pública, amb jaqueta i corbata, la qual cosa evidencia allò de: “L’hàbit no fa el monjo”.

Sis anys i escaig després, en una editorial seua del dia 6 del mateix mes, el tendenciós OK Diario torna a carregar usant les formes per defensar aquesta vegada fons plens de mites contra aquell que no va en favor dels seus interessos. La festivitat de Reis i la cavalcada li donen motiu per dir allò de: “Almeida retorna la màgia als xiquets de Madrid. Ha recuperat la tradició després d’anys en els quals, l’esquerra radical, tracta de desvirtuar una celebració religiosa de fondes arrels populars, convertint-la en una grotesca exhibició de mal gust”.  Segueix: “De les mamarratxades dels últims anys s’ha passat a una celebració marcada pel respecte a d’allò que representa la figura del Reis d’Orient, abillats amb vestits propis d’una cerimònia que ha recobrat tot el seu esplendor i grandesa”. Tot perquè Carmena i el seu equip havien optat per una cerimònia més modesta. Es convindrà que l’episodi en essència s'adiu amb el relatat anteriorment del “delinqüent Rato”, i demostra el considerable classisme i suprematisme d’Inda i els seus.

Un últim cas que remembre i comente rematant l’exposició és aquell protagonitzat pel diputat canari de Podemos Alberto Rodríguez, qui fa un tremps fou convidat amb motiu dels comentaris haguts pel seu personal estil i indumentària al programa Espejo Público d’Ana Rosa Quintana. Després de les afirmacions de la periodista tertuliana Marta Robles, qui li va etzibar que la societat espanyola "no es vesteix igual per anar a treballar que per a la nit de Nadal. A mi m’agradaria saber si Alberto es vesteix d’igual manera per veure la novia, que quan va a treballar”, endemés d’aquella de José Manuel de Prada, també contertulià, el qual va voler veure: “Un significat revolucionari per no portar corbata”.

Davant de les opinions, insidioses per altra banda, Alberto Rodríguez va dir-ne la seua, concloent: “Jo fa molts anys que treballe en la indústria provada, vinc de representar milers de treballadors i signant convenis col·lectius i de reunir-me amb gent amb moltíssim poder i sempre ho he fet igual. Aquesta és la forma com m’he vestit, d’expressar i com he anat a treballar diàriament. Els canaris i canàries que em triaren, ho feren per a defendre un programa electoral i els serveix públics, crec que ho estic fent o ho estic intentant. Per tant té poc a veure amb si em pose o no corbata. Encara que cadascú té la seua opinió i jo la respecte”.

Comptat i comentat, tota aquesta gentada esmentada plegada, no es dona per assabentada, potser deliberadament, que tothom, ells inclosos, som coincidents en un 99% amb els gens dels goril·les. O que, també potser alguns d’ells, o si de cas avantpassats pròxims o llunyans, han defecat en gerres i excusats. O que, potser d’altres, suporten al seu reg sanguini sang esclava, negra, mora o jueva. 

Res més amigues i amics de moment, vos deixe amb Joan Manuel Serrat i amb la seua cançó “Llisons d’urbanitat”, on parla de formes i de fons, també de la mona vestida de seda, la qual, mona es queda, la qual trobe ben adient.

“Que a simple vista no se ve, el charol de sus entrañas, las apariencias engañan en beneficio de usted. Cultive buenas maneras, donde esconder sus pecados, vista su mona de seda y compruebe el resultado.  Que usted será lo que sea –escòria de los mortales- un perfecto desalmado, pero con buenos modales, insulte con educación, robe delicadamente, asesine limpiamente y time con distinción. Calumnie peró sin faltar, traicione con elegancia, perfume su repugnància con exquisida urbanidad”.