La nit que els nens no anaren a dormir

La ciutat de les fades
La ciutat de les fades | Andrés Nieto Porras - FLICKR

Francesc Palanca, amb l’ajut inestimable de Bea Vil

Si pregunteu a la Llíber què és el que més li agrada del bosc, us dirà que és el gronxador. I no, no és cap arbre, ni cap lloc. És exactament el que esteu pensant: un tros ample de fusta suspès entre dues cordes, res massa excitant. Clar, que els gronxadors al món humà no pengen de l’arbre vital, per començar, i les seves cordes no estan fetes de fibres de lianes ultraelàstiques, que sols creixen en les copes dels arbres més ancians. Jugar en un gronxador màgic és quasi com volar, i a la Llíber li encantava la sensació de tenir els núvols per sota els peus. I a més des d’allà podia veure el poble, amb els seus fumerals llençant volutes blanques. En aquells dies sempre hi havia molta activitat, i els majors solien enviar els nens cap al bosc, per buscar herbes i altres condiments, o simplement perquè juguen. I com que la Llíber gaudia corrent per aquí i per allà sempre se les apanyava per fugir de casa abans que sa mare li encomanés alguna cosa. Avui no havia sigut diferent, havia perseguit les llebres, observat els cérvols menjar, saltat de branca en branca... i pujat al seu estimat gronxador. Però ja s’acostava l’hora de dinar, i sospitava que la pau s’acabaria aviat.

–Llibeeeeer! –Just el que pensava, la seva germaneta corria cap a l’arbre.– La mama, que baixes per dinar!

–Ja hi vaig! El poble no estava realment lluny, però a cap fada li agradava caminar en línia recta, sempre deien que el món màgic era massa bonic com per perdre-se’l i, així, quan arribaren a casa tenien una bona quantitat de carlotes i un parell de cebes silvestres.

–Deixa que ho endevine, estaves un altre cop damunt l’arbre.

–És que relaxa tant...

–Què m’has de dir? A la teva edat jo feia el mateix. Aneu a rentar-vos les mans, dinem en un tres i no res!

–Pare vindrà?

–Llíber, saps que el pare està molt enfeinat aquests dies i té poc de temps per estar amb nosaltres.

–Però no és just! Per què no puc anar amb ells? Ja gairebé tinc catorze anys!

–Saps perfectament que no és això; simplement les coses són com són.

–Doncs no és just!

–No et toca a tu decidir-ho, joveneta! I ara acaba’t l’àpat, i ves a veure l’àvia, que fa dies que no la veus.

Autor: Pxhere

En veritat els elfs de tots els pobles del món màgic estaven igual d’enfeinats: organitzar el viatge, arreplegar provisions, tenir cura dels camells, carregar joguines... i és clar, no tenien massa temps per la família. De petita la Lliber s’amagava per poder veure’ls fent els preparatius; els veia treballar braç a braç rient i gaudint malgrat tot, i desapareixent rere el portal. I es va proposar que un dia ho faria com ells, desitjava veure què hi havia a l’altra banda. El primer cop que va dir a sa mare “de gran vull viatjar com el pare”, ella va riure. A partir d’aquí cada cop que ho mencionava es trobava amb amables excuses, “ja ho veurem”, “ai, no digues disbarats” o “quines coses que tens, nena”; fins que es va donar per vençuda. Ara sols s'enfadava, fins que l'enviaven a ca l’àvia; que generalment solia tenir un efecte calmant sobre ella.

La senyora Llibertat era una de les fades més sabudes i respectades del poble; durant anys havia dirigit el taller de joguines de la localitat fins que va cedir el testimoni. Ara duia una tranquil·la existència a la casa on havia nascut, i sempre ben rodejada de la seva família i els seus amics. Les visites de la seva neta eren especialment rejovenidores per ella, la petita Llíber li recordava molt a com era anys enrere, quan es divertia saltant de branca en branca pel bosc. Sabia per experiència que, quan les visites eren properes al Nadal, la nena venia amb el morro tort; així que s’ho arreglava per calmar-la una mica.

–Un altre cop has dit els pares que volies creuar a l’altra banda amb els elfs...

–És que no ho entenc, per què ells poden i jo no? Soc responsable!

–I tant que sí! Però ja t’ho hauran dit, no té res a veure amb tu.

–Sí, sí... ja ho sé, les coses són així. Però no deurien ser-ho.

–Vols que et conte la història de per què els homes creuen els portals la nit del cinc de gener?

–Si vols...

–En realitat li encantava quan la seva àvia li contava històries, i també fer-se la enfadada una estona més.

–Això va succeir molts i molts anys enrere, quan els humans començaren a poblar la terra. Aleshores els nostres móns vivien en harmonia, ells necessiten les nostres ofrenes i nosaltres vivim de la seva il·lusió, sense ella desapareixeríem. En aquells temps celebràvem un cop a l’any un festival de germanor, cadascú portava el millor de cada món, rèiem, cantàvem cançons, ballàvem...

–Aleshores creuàvem els portals tots?

–Sí, un cop ho fèiem aquí, al bosc, i altres creuàvem nosaltres. Però aquesta pau no va perdurar. Amb els anys les supersticions sembraren la llavor de la por en els homes, desconfiaven de nosaltres, i durant un temps deixàrem de celebrar el festival. Foren temps terribles per tots dos móns: guerres entre els homes, males collites i malaltia aquí... A la fi ens haguérem d’entendre de nou, i enviàrem a tres dels nostres a parlar amb els humans. Els oferírem el millor de la nostra terra: encens, per purificar la llar; mirra, per sanar les ferides, i or, que a nosaltres no ens fa res però que als humans els encisa per la seva brillantor; i acceptaren que ens tornàrem a relacionar. Però com que aleshores ens tenien massa por, sols acceptaren que els elfs de la nostra terra feren ofrenes en forma de regals als nens, i així la nostra terra es va assaonar amb la il·lusió dels nens, que és la més pura i potent que hi ha. I per això, des d’aleshores els elfs del poblat marxen amb riques vestidures i un seguici impressionant cap al món dels humans.

–I des d’aleshores cap dona ha visitat el món humà?

–No en aquesta data, però encara hi ha portals antics desconeguts. És per això que quan vages pel bosc, has d’anar amb molt de compte.

–Ho faré, àvia!

–I ara ves a casa, que ta mare et necessitarà per supervisar el carregament de la caravana, no és com creuar a l’altre món, però et farà sentir millor.

–Gràcies, iaia Llíber! –Va dir mentre li donava una sincera abraçada abans de marxar corrents.

Autor: Piqsels

La Llíber s’havia calmat després d’haver parlat amb la seva iaia, però el desig per creuar un portal i veure el món humà seguia sent fort, i al damunt ara l’acompanyava cert sentiment d'injustícia. I el que potser no recordava la fada era que en el món màgic era més probable que es compliren els desitjos; així que quan la jove es va endinsar en el bosc per distreure’s, no se sap com, acabà en un lloc completament desconegut. Era com si part del bosc haguera desaparegut de sobte per arribar a un poblat una miqueta desconcertant: la terra era dura i de color negre, el cel estava grisós i una mica carregat. I sí, hi havia un gronxador a prop, però per alguna raó, no tenia l’encant del que coneixia; potser perquè en lloc de penjar d’una branca ho feia d'una estructura de ferro fred. Una idea fugaç li va passar pel cap, encara que no li va agradar massa. “Molt bé, doncs si això és el que hi ha a l’altra banda, no hi ha per fer tant!” Va deixar aquest pensament per a més tard, ara tenia unes altres coses importants en què pensar. La primera, saber com tornar a casa. I tal vegada donar-li una oportunitat al gronxador.

L'Andrea tenia un petit ritual. No recorda quan va començar a seguir-lo, però tots els dies en acabar el col·legi li agradava anar al parc que hi ha a la vora per pujar-se al gronxador i deixar-se anar, amunt i avall, una bona estona. En certa manera era una forma d’alliberament, després d’estar hores asseguda i en silenci. Ara estaven de vacances, però encara i tot li agradava anar-hi una estoneta abans de berenar. A més sempre estava buit, així que s'hi podia estar tota l'estona que volguera, per això el primer que li va cridar l’atenció va ser veure que hi havia algú fent servir l’aparell. Li va entrar curiositat, Andrea presumia de conèixer tots els nens de la seva edat del barri, però aquesta xica li era completament desconeguda. I a més vestia d’una forma molt estranya, com si s’haguera fet el vestit amb fulles i branques que hagués trobat pel parc. I com que desvergonyida era un bon tros, es va dirigir cap al gronxador i es va quedar uns minuts mirant la nena, fins que aquesta es va aturar; aleshores li va parlar:

–No està gens malament! Potser et manca una mica d’estil, però ets valenta per pujar tan alt

–Hola! En el meu gronxador puge més alt, aquest té la corda més fluixa.

–De veres? M’agradaria provar-lo! Soc Andrea, com et dius tu?

–Em dic Llíber. Portes una roba una mica estranya.

–Res de l’altre món, el que em pose molts dies. A mi la teva m’agrada molt, em fa recordar els boscos... L'estiu passat en vérem un de molt gran, amb la meva família.

–És que jo visc en un poble molt prop d’un bosc, no massa lluny del gran arbre.

–Gran arbre?

–Andrea es va gratar la barbeta

–No em sona cap arbre gran per aquí prop, deus ser de molt lluny.

–De l’altra part del portal.

–En aquell moment la Llíber va caure que potser en aquell món desconeixien els portals

–Ets humana, cert?

–I tant! –Andrea va riure.

–Que tu no?

–Soc una fada, he creuat un portal per accident i m’he trobat aquí.

–Una fada! Ja veuràs si li ho conte al meu germà, que no fa més que dir-me que no existeixen.

–Els adults diuen que no existim?

–Crec que és per això de fer-se gran i aquestes coses. Vols berenar? Podem compartir les galetes.

Totes dues anaren a seure en un banc del parc, Andrea va treure un parell de sucs i un paquet de galetes i va allargar la meitat a la seva nova amiga.

–I com és el món de les fades?

–És molt verd, com un immens bosc. Al bell mig es troba l’arbre vital, que ens protegeix i ens dona aliment. La meva vila està a la vora de l’arbre, allà vivim amb pau i alegria.

–El nostre món t’haurà semblat ben lleig, amb l’asfalt i el ciment.

–És... diferent, potser com no l’havia imaginat. Però deu ser fascinant descobrir-lo. Jo sempre he volgut fer-ho.

–Les fades teniu prohibit venir aquí?

–Els elfs adults sí que ho fan, un cop a l’any. Dintre de poc ho faran. Travessen els portals fins a aquest món i porten regals als nens humans. Per això mon pare aquests dies està una mica absent, ell és un dels que venen.

–Vols dir els Reis d'Orient? Ton pare és un Rei d'Orient?

–Bé, no t'ho sabria dir, a casa mai l’hem anomenat així. El cas és que sempre he volgut fer l'ofrena amb ell, però hi ha algunes regles. Et passa alguna cosa? De cop sembles nerviosa...

–Ai, és que jo sempre he somniat a conèixer un Rei d'Orient! Que me’l podries presentar? Tinc tantes preguntes... I com poden estar en tants llocs alhora? I d’on treuen els regals? És cert que van en camells? I que no donen regals als nens malvats?

–Doncs... no ho sé... – Va abaixar la mirada-– Per començar no sé ni com tornar a casa...

–No saps per on has vingut?

–Anava pensant en les meves coses i no me n'he adonat; recorde... un parell d’arbres amb les copes unides, que em va resultar curiós.

–Com si estigueren abraçats? Vine, sé on n'hi ha un de semblant! I l’Andrea va agafar la seva amiga de la ma, i va arrencar a córrer cap a un dels racons del parc, on hi havia dos arbres prou grans que, efectivament, semblaven estar abraçats.

–Què et sembla? És com el que recordaves?

–Sí, potser... He de marxar, amiga! No vull tenir problemes en casa!

–Què m’has de dir de problemes... –Andrea va fer una rialleta.– Ahir em va caure una bona per fer una broma al meu germà.

–Tinc una idea. Per què no vens un dia i et presente mos pares? Ells et podrien respondre totes eixes preguntes.

–M’agradaria molt! I poden venir alguns amics? També voldrien veure les fades a prop.

–Bé, jo... supose... –Es va quedar pensativa una estona.– Però crec que no deuríeu dir-ho als grans, alguna cosa em diu que això ens portaria problemes..

–Compta amb mi! No pense dir res a qui no creu en vosaltres. Bon viatge! I ens veurem aviat!

Autor: Piqsels

Així que la Llíber, de cop, es va veure en una clariana del bosc, amb dos arbres entrellaçats a la esquena. Amb el cap una mica torbat per l'experiència va tornar caminant fins al poble, tal vegada podria ajudar son pare, com en els vells temps. I pel que fa a l’Andrea... aquella nit va tenir un somni meravellós en què cavalcava a sobre d’un camell amb la seva nova amiga al costat, repartint regals rere un rei mag.

I va complir la seva paraula, no va dir res del seu encontre en el parc a cap persona major que ella. Ara, pel que fa als seus amics... a l’endemà de matí es va trobar amb uns quants d’ells al voltant del parc, que en principi no la cregueren.

–Sí, dona! Que has conegut una fada? Les fades no existeixen!

–I tu què saps? –Va dir la Andrea.– La meua germana gran diu que això són sols fantasies, que ja me n’adonaré quan cresca.

–Doncs no t’ho cregues si no vols. Però vaig conèixer una fada. Duia un bonic vestit fet de fulles i flors, i les orelles li feien una punteta graciosa.

–I què feia per aquí? –va dir un altre nen una mica més redó.– Vaig llegir que viuen en altre lloc desconegut.

–Es va perdre i va creuar un portal – Andrea assenyalà els dos arbres roscats.– Entre aquells dos arbres.

–Ja, clar! –Va dir el primer amic.– He passat per allà baix moltes voltes i no ha passat mai res. Segur que no havies menjat massa xocolata?

–Que no, pesat!

–I de què parlàreu? –Va dir la quarta integrant del grup

–Ah, de moltes coses. De gronxadors, de com és casa nostra, de visites entre els mons... Sabeu què? Son pare és un dels reis d'Orient. I m’ha dit que quan vulga puc anar a veure’ls.

–Doncs t’hauràs d’afanyar –va dir el redonet.– Venen aquesta nit.

–Molt be, això farem –va decidir l’Andrea.– Els veurem en plena acció. Després de sopar, quedem al parc. Porteu provisions, no se sap què es menja a l’altra banda. I tu no cal que vingues, si no t’ho creus.

–I tant que hi vindré! I quan passem sota els arbres i no passe res em riuré de tu!

D’aquesta manera es va planificar el primer viatge entre el món humà i el màgic en centenars d’anys. Clar, que ells no sabien la solemnitat que tenia la fita, i feren el que fan els nens quan volen córrer una aventura: sopar a tota apressa, plenar la seva motxilla amb el que pogueren trobar a la cuina i marxar al lloc de la cita. És clar, que ja no eren quatre: Felip, l’incrèdul, havia volgut fer broma amb el seu cosí, i li va dir que tenia una amiga que encara creia en les fades; el que no esperava és que el seu cosí encara ho fera, i aquest li va pregar que el deixara anar-hi amb ell. A la fi es va presentar junt amb altres quatre amics, que volien veure-les també de prop. I Marc, que va contar als seus amics de la classe d’anglès que coneixeria un dels reis d'Orient, va haver de prometre’ls que també els hi presentaria. Pel que feia a Anna, tenia dues germanes petites, que pertanyien al Club de les Fades. A la fi a les deu de la nit no quedaven nens al barri, tots estaven convocats sota els arbres abraçats. I com que els desitjos d'una cinquantena de nens són molt poderosos, el portal es va obrir i Felip s’hagué de menjar les seves paraules.

Es trobaren en la clariana d’un bosc, per damunt del qual destacava un arbre gegantesc. Andrea va deduir que aquell devia ser “l’arbre vital”, així que amb tota la seva veu els va dir: “Amics! Cap a aquell arbre!”. Al món de les fades també era de nit, però molts dels nens havien tingut la bona idea de portar llanternes, i la lluna plena brillava molt fort. La Llíber sempre fugia quan els pares de l’aldea feien els darrers preparatius per anar al mon humà, i marxava al seu lloc favorit. Solcant els aires des de l’arbre vital va poder veure una cosa insòlita: una fila de llums travessant el bosc en la seva direcció.

Va baixar del gronxador i va anar a veure de prop què era allò, i es va trobar amb la seva amiga humana encapçalant una caravana de nens. Durant tres llargs segons es va quedar sense paraula, amb la boca oberta.

Autor: Piqsels

–Hola, Llíber! –Va somriure tímidament Andrea. –Són els meus amics. Felip no em volia creure, Marc volia agrair a algun rei que l’any passat li regalaren la guitarra que volia, l’Anna tenia ganes de veure el bosc de les fades i... la resta no sé què ha vingut a fer, però segur que són bons nens.

- Jo... no m’esperava això; espere que no tingueu problemes amb els vostres pares.

- Ja ho veurem, això.

- Voleu venir al poble? –Va somriure amb alegria. –Us presentaré la meva gent!

I la caravana de nens il·lusionats es posà en marxa sorollosament. Però el cert és que la Llíber no estava massa alegre; en primer lloc havia travessat un portal, cosa que sempre li havien dit que no es podia fer (clar que ho va fer sense voler, però no sabia si això era bona excusa). Després no tenia massa clar si havia de guardar el secret, havia parlat massa amb una humana i ara tenia un grup nodrit d'humans rere ella, gaudint de les meravelles del món de les fades, cosa que (segons sabia), no havia passat des de... des de... bé, no ho sabia exactament, però almenys no des que ella tenia memòria. Però tampoc podia deixar els nens solts pel bosc, per això es va dirigir a l’únic lloc on sabia que tindria una oportunitat d’explicar-ho tot: ca la seva àvia.

Quan arribaren al poble la notícia que un grup molt estrany es dirigia cap al poble havia corregut de branca en branca fins al poblat, per la qual cosa totes les fades pogueren veure la desfilada des de les finestres de les seves cases, ben bocabadades, malgrat que no tant com els nens integrants de la caravana, als quals els ulls els feien espurnes (fins i tot a Felip). Al final del carrer ja els esperava l’àvia de la Llíber, amb un somriure enorme.

–Vaja, vaja, vaja... què hi tenim aquí? Feia molts i molts anys que no veia un espectacle semblant. D’on han sortit tants nens humans?

–Bé, jo... ahir quan vaig deixar ta casa vaig anar a caminar pel bosc i, sense saber com, vaig arribar al món humà i allà vaig conèixer l'Andrea i la vaig convidar, i... i... la resta no sé d’on han sortit.

–Bé, respira, estimada. Pel que veig és cert, el portal antic del bosc encara és obert. Molt bé, xiquets! Voleu veure el poblat? –Va interpretar la cridòria dels nens com un “sí”. – Doncs endavant! Anirem primer a veure el taller on fem les joguines, i els camells, i tot allò que vulgueu. En marxa!

I dit i fet, passaren una gran estona mentre les dones del poblat els mostraven d’on veien les joguines, com es cuidaven els animals, com es cuinava el carbó vegetal i altres delícies... i el més important, sentiren boniques històries entre homes i elfs que es transmetien de fada en fada des de temps immemorials.

–A mi m’agrada la nit de reis, però no m’importaria estar en algun banquet com els que dieu que es feien... –Va dir l’Andrea.

–A mi m’encantaria poder tastar alguna de les delícies que feu –Marc es llepava els dits.

–Jo tinc la motxilla plena de menjar que he trobat per la cuina, podríem compartir-la també! –Va intervenir Felip.

–Sabeu què? –La Llíber es va sobresaltar en sentir la veu de sa mare.– Podríem, per una volta, retornar a les tradicions. Però necessitem ajut per fer un banquet tan gran. Qui vol ajudar?

I, de nou, es va sentir una gran cridòria. Mentre, què havia passat amb els elfs? Doncs van sortir per un dels portals oberts poc abans que arribaren els nens al món màgic, així que es van sorprendre molt davant l’excessiu silenci que regnava en el mon humà. S’ha de dir que les criatures màgiques perceben els somnis dels infants, i per això saben a quines cases han d’acudir i a quines no. Però aquest cop... no notaven res en tota la barriada.

–A vosaltres també us passa igual? –va dir el pare de la Llíber als seus companys.

–No sóc capaç de percebre res, és com si no hi haguera nens vivint aquí –va dir el de la barba blanca.

–Però això no pot ser! L’any passat era ple! –va dir el tercer

–El millor que podem fer és entrar en un parell de cases i veure què ha passat, de segur que hi ha una explicació raonable.

Però no hi havia res a fer, no hi havia nens als llits en tot el barri. A la fi ho deixaren estar, per tenir un altra petita reunió.

–Potser el portal s’ha espatllat i ens ha portat a un món sense nens...

–Podria ser –el pare de la Llíber pensava.– O simplement han marxat, ves a saber on.

–De tota manera no ens podem quedar aquí –va dir el tercer rei– o acabaran per descobrir-nos.

–Tornem a travessar el portal, i allà veiem què fem.

I, per un cop, la comitiva reial va tornar amb els carros plens al món de les fades. I allà es trobaren un espectacle insòlit: els nens que tant havien buscat eren allà, gaudint d’un banquet de delícies èlfiques a la gran plaça del poble, de fet, encara que els nens ja havien sopat abans, els dolços i els sucs els sabien a glòria.

–Però què està passant aquí? –va dir amb veu forta el pare de la Llíber.

–Res, estimat –va respondre la mare.– És sols que hem tingut una visita inesperada.

–Però com ha passat?

–És una història una mica llarga; per què no us uniu a la festa?

–Doncs... carai, per què no? Venim de fer un viatge, ens vindrà be fer un mos. Xicots! Deixeu la caravana i veniu!

I d’aquesta manera, molts anys després, homes i criatures màgiques compartiren menjar i taula sota la llum de la lluna. Les pors de la Llíber no s’havien esvaït per complet, i malgrat que ara reia asseguda entre la seva mare i la seva àvia, encara temia una esbroncada.

–Vaja quina has enredat, filla! –Va dir sa mare rient.– Però supose que devia haver esperat una cosa així d’una trampella com tu.

–Estic castigada, mare? 

–I ara?! Et contaré un secret. Totes les fades hem viatjat algun cop al món dels humans, i no sempre per un dia sols. En certa manera... és com una tradició. Hem sigut deesses, muses... hem inspirat la humanitat de moltes maneres. I, en certa manera, hem aconseguit que arriben a ser el que són.

–Quan ta mare va anar, es va passar tres dies a prop d’un llac en comunió amb la natura –va intervenir la iaia, rient. –Hi ha encara gent que es pensa que un esperit habita el llac!

–El cas és que no et vaig prohibir que anares al món dels humans, és sols que havies de trobar el moment de anar-hi. Com ho has fet, a la fi.

–I d’una manera molt intel·ligent! –va afegir l’àvia.– Totes hem peregrinat per aprendre i ser millors i més fortes, però el que has enfortit tu és el lligam entre homes i fades.

–No era la meva intenció...

–I per això ha sortit molt bé. Però crec que és hora que tornen a sa casa, si es fa de dia i els pares no troben els seus nens al llit sí que tindrem problemes.

La festa s’havia acabat, i un bon grapat de nens cansats i mig adormits viatjaven en carros tirats de camells i rodejats de joguines. A l’endemà tots es despertaren amb la sensació d’haver dormit moltes hores, i amb un mateix somni al cap; un somni en el que havien compartit menjar i històries amb unes criatures màgiques. I tots, fins i tot Felip, va creure en elles, també quan es feren grans. I van repetir als seus fills les rondalles que, no sabien com, un dia varen aprendre. Especialment l’Andrea, la única que va saber que res d’allò havia sigut somniat, i que de tant en tant rebia la visita en el parc d’un altra nena, vestida com amb flors i fulles, que pujava quasi tan alt com ella en el gronxador. 

FI