Boira (IV)

| Hippo PX

Catedràtic de Llengua Valenciana i Literatura (2009), Doctor en Filologia (Teoria dels Llenguatges, UV, 1996), Llicenciat en Filologia Hispànica (UNED, 1991), Llicenciat en Comunicació Audiovisual (UV, 1997). Publicacions a IDEE, Discurso, Signa, Gramaycal, Tropelías, L'Arc, i el llibre Cifesa, mite i modernitat (els anys de la República), Eixam, 2000.

Hivern

Aquí, assegut al meu estudi de València, mirant-me els llibres i els racons, les fotos i els papers apressadament emmarcats, com si d’una revolada hom volguera tenir-ho tot al davant, tots els records descomprimits alhora, agafar tota una vida i exposar-la simultàniament en un espai tan minso, m’hi veig i em reconec com un entre tants possibles que hagueren pogut esdevenir. I repasse el passat que està fet per a això, precisament, per ésser transitat sense pauses de cap mena, mirant-se’l directament als ulls i ataüllar-hi el món que hem fet, les paraules que ens han travessat, les mirades que hem navegat i els encontorns que hem dibuixat amb els dits, i done gràcies a tantes coses.

Conca

Peces de ficció. Aquella vesprada plovia molt. I feia fred. L’aigua queia com embogida del cel tapat goludament, amb esfereïdora insistència, com si s’hagués de desfer de les reserves acumulades durant l’estiu calorós. Com és possible que puga ploure amb tanta gana, es demanava el Marc, mentre esperava la Laura a la plaça de reminiscències tardogòtiques, un dia d’avançat novembre, glaçat com solament ho poden ser a la Manxa. Ella havia insistit de trobar-se a la part vella de la ciutat; no debades era la seua primera visita a aquesta capital manxega feta sobre un illot fluvial cavat pel Xúquer i el Huécar. Arribaria amb l’AVE, de recent estrena i volia trobar-se amb l’amant a la zona alta, de la qual deien totes les guies que pagava la pena de ser visitada. El Marc va assentir, lògicament, als precs de l’estimada, però no esperava aquell diluvi en aquelles hores fredes i fosques, així que va decidir de fer més agradosa l’espera entaforant-se dins d’una de les tavernes, la de les escales, que hi havia just a tocar de la catedral.

Avui la mar de l’Altet semblava un lloc glacial, d’aigües de cristal·lines, amb alguna barca pescadora surant a la superfície allisada pel ventijol, quieta del tot, irreal, el cel emmirallant-s’hi mentre era solcat d’aeroplans, una delícia absoluta, deserta d’humans, qualque passavolant que ronsejava, i algun esportista de ritme calm, la resta espai obert, caliu típic de sol de gener, lleu, breu, tímid, la sorra netíssima, els blancs llampants i un saber-se en pau immens, prop de la felicitat.

Muntanya i passeig, dia fred i boirós, de plugim sense concretar, la serra esplendorosa de silencis sostinguts, amb refilades aïllades d’aguts d’aus passatgeres, d’altres estadants de caminar curt i saltirons intermitents, d’aire espesseït i net, farcit de vida en les roques de molsa verda i humida, l’ambient pletòric, un món habitat també per llebrades de bon veure i de cua peluda i aspecte immillorable, girat de pau per tot hom s’endinsa cap al seu si conscient que els marges són tota la resta, el temps de serra.

Els dies podrien cloure’s sobre si impedint l’esclat de llum que ho il·lumina tot, inundant de tenebres el temps gèlid del zero absolut, però això hauria de passar, necessàriament, en la ficció d’un món altre al meu quotidià: passeig de cel immens i serra pura, entre les nou i les onze, havent observat la lluna plena dormilega de les set del matí, i capvespre de ploms rogencs al port, de Santa Pola, amb la dona més graciosa.

Primavera

El temps encara fa el rúfol i es resisteix a deixar anar els vents de gregal i de llevant, típics dels canvis d’estació, del pas pels equinoccis del sol totpoderós, i les mans segueixen estats continuatius per evitar la ruptura amb la sintaxi, que és de tot plegat el que ens acara a la realitat, i insisteixen a no badocar gaire temps, mai més de l’estricament necessari, que el córrer al darrera de l’ordre és cosa bona. Aquests dies primers de primavera el temps m’ha permés d’aturar-me una mica i deixar que transcorre lent.

Ja comença a fer-se evident que el temps meteorològic tempta de penetrar lleuger en la seua època d’estantissa calma i llargues clarors, l’oferta més agradosa i atractiva de l’any, de períodes inacabables de llum, de solet que carícia, passejos relaxants productors d’endorfines benestants, malgrat que el vent continua bufant insistent, com fent-se de pregar per anar a jaure, juganer encara sabut del seu poder de mantenir-se en escena una bona temporada més, per a entreteniment d’uns quants, a causa de les opcions que mostra, doncs, se l’estimen, a contracor d’aquells que ja cerquen el temps precís d’anar a raure vora mar nus.

A la gent li dol la meua llengua, a la pròpia gent que la té com a històrica i oficial, l’única amb la qual dirà paraules d’amor i de mort, íntimes confessions als amics de sempre, als pares i als germans els discutirà els sentits del món amb llurs sons i el moviment del temps, els dol, no la volen, ni l’estimen com caldria, l’arraconen d’allò públic, cada cop que s’esdevé l’oportunitat de lluir-la, cada cop que es presenta l’ocasió de mostrar-la, els dol i la ignoren, s’ignoren i moren.

Ja era ben hora que arribaren les vacances de Pasqua, desitjades i delitoses, parèntesi blanc en la cursa final, la que travessa justament el paisatge més agradós i franc, la planura del bon temps anunciat i que juganer algun dia s’esmuny i cau de tos, espai de jocs i temps de novetats i canvis, la primavera, que amb el seu primer mes complit ja celebra els embats solars, cosa que les fa encara més esperades i plaents, la pell es tensa i canvia de to, com el dia, una llarga tira que s’estira i s’amplifica per les vores, fent-li al sol un camí planer i ampli per on transitar.

I de bell nou al tall, a la rutina de la feina, que esdevé la normalització del diari, la imposició de la realitat quotidiana, un temps on les davallades s’eixamplen en llurs freqüències i es tornen sinodals allargassades, gairebé un oneig suspès pel vent terral que engronsa el cos delerós d’aturar les intermitències insidioses dels dies d’esbarjo, tall precís entre el tall de la pau laboral.

No ser d’enlloc, ja fa temps que no sóc d’enlloc, o això crec, gairebé d’ençà de la partida de l’únic lloc que semblava teu, i de fet era el no lloc teu d’ençà de la mort de la mare, un lloc que havia quedat orfe de l’únic espai que t’acollia, i des d’aleshores sóc enlloc per tots els llocs possibles, començant per aquell del qual vaig ser extirpat, una exclusió des de dins que, en bona lògica era lògica i entenedora, on ja era hostatge i no hoste, de les meues carències, de les meues absències, de les pors.

Darrers comptes del curs, calibrar les respostes, controlar els excessos externs que malmeten els gestos de dedins, observar els altres en acció, descórrer els panys de l’aïllament preservant la solitud volguda i guanyada, estirar els braços per a temptejar la distància exacta on encara han de raure els objectes i fer-ne la diagnosi de la conveniència o no del contacte, breu, lleu, inapreciable de les puntes dels dits, i alenar, prendre tot l’aire que calga per saber-se sa i estalvi.

Aviat arribarà l’enyor de la pluja i la humitat de l’herba fresca. Ara, però, s’eixampla el renouer dels ocells i s’esfilagarsa el jorn a l’encontre de ple amb l’estat eixut i sec, rogenc de la calor al sol, però encara de tènues nits de terra freda; la vertadera i insuportable calor arriba per Santa Margarida i se’n va per Sant Bernat (20/07-20/08), quan la terra per les nits no s’arriba a refredar i el foc és intens i continu.

A Agres encara es pelen en minva, lluna decreixent, i hi canvien l’aigua de les olives, la definitiva, quan ja toca posar les herbes, romaní, timonet, de Mariola, que les negres ja tenen incorporada llur dosi de dolçor o, el que és el mateix, han perdut l’aspror que les caracteritza, un món reservat als cicles lunars que es coneix prou bé tant per la gent gran com la creixent.

Ara els dies golafregen de sol i de llum i fan ostentació de llur plenitud, i se’n riuen a boca batent de l’hivern geliu, de les curtes tardes i els tardorencs matins, de les gelades albenques i les humitats de la fosca prematura; ara els dies se’n riuen dels batecs esmorteïts dels cors arrupits per tanta carència de claror, i reclamen el temps del temps de la vida i acceleren llurs curs. Ara els dies.

El plaer de les coses petites, poder observar i sentir el cos càlid d’una dona bonica devora el teu que es belluga de tanta bondat exhibida, aixecar el ‘se’ i guaitar la llum filtrada que penetra de gairó pel finestral mig obert, olorar el cafè mòlt que cau dins la vella i fidel cafetera de tants anys, desembeinar el ganivet del pa i passar-lo lentament i obliqua per la barra executant llesques que enfornades esdevindran corbes, estendre-hi la mantega i assaborir-ho tot d’un plegat, la llum, el cos, el cafè fumejant, el color de palla tardorenca de les barcasses untades i mossegar el mugró.

Dies encara de primavera, de la novella, que encara sorprèn per massa imprevista i semblant als darrers de l’hivern canviant, dies de calma i de trànsit a l’hora, s’esmorteixen remors de somnis pendents i hom s’acull a noves disposicions del temps i l’espai que evoquen el miracle de les vacances perpètues, tan llargues són les nostres previsions de desconnexió, i enguany, que els dies de l’enyorat estiu s’assemblen tant als darrers de l’hivern, encara més.

Una definició d’autisme podria ser la d’aquell que es guia sol pel camí, alié als estímuls que no li interessen, i a tota la resta, que es perd, per desconeguts. Irat o no, l’autista respon agressiu a la novetat, que l’obliga a modificar la rutina, la seva soledat radical, el seu moure’s sempre dins els límits prèviament assenyalats, que hom pot confondre per ‘responsabilitat’, ‘compromís’, i que són més aïna les formes de l’aïllament. Hom es dedica tan pregonament a les seues coses que semblaria un home ‘recte’.

S’apropa lentament però inexorable l’estiu i Sant Joan, la nit més breu de l’any, que pot fer-se eterna per les latituds més septentrionals, al nord dels països que existeixen més enllà del cercle polar àrtic, terres que romanen enlluernades perpètuament fins que la tardor primerenca de finals de l’agost els regira i els torna ombrívols i feréstecs, d’una humanitat esfereïdora i tenaç.

Excepcionalment escrivim els dies torts de la nostra vida, contràriament sovintegen les lletres els jorns de pau, per escassa que aquesta siga, òbviament, sabut com és per tots que el cursus de la vida s’adiu al vers nostre, tot i prosaic, i així els escrits tendeixen a guarir la quotidianitat dels embats que el diari li regala sense haver-los sol·licitat de cap manera, però ho fa ja passats els ferotges encontres d’aquella amb aquell.

Ja són les orenetes passant revista al pati de veïns de casa, de bona hora, a les set ja sentinellaven i la cridòria se sent des de l’altra banda, la que dóna al carrer, que encara dorm, tret d’alguna veuarra que el travessa obliqua de tornada d’alguna tabola nocturna, aliena a la brama ordenada, per bé que sense el ritme a què les nostres orelles s’avesen generalment, dels ocells. Uns i altres s’ignoren però n’estic segur que les orenetes executen un ball que segueix unes lleis no escrites però del tot adequat, i en canvi els passejants de l’alba únicament esdevenen amb llurs moviments patètiques ganyotes de borratxo.

Ara (2011) ja estem a vint-i-sis hores i quaranta-cinc minuts de l’arribada de l’estiu (19h 30’ de demà) que, ja ho han anunciat, serà dels pesats i calorosos, la qual cosa vol dir que haurem de trobar aixopluc seriosament si no volem sofrir amb extrem, i continue pensant que l’opció manllevada de Mallorca era la millor, per moltes raons, la casa i totes les possibilitats que aporta, fresquetes, però també la proximitat d’una mar neta i poc poblada, la mar blava de ‘sa tertúlia des corbs marins’, la nostrada cala dels matins pausats, càlids en la seua justa mesura, de vistes esplèndides sobre la badia de Palma, curiosos pels passavolants que intermitentment la visiten, i de finals verds i saborosos, d’amanides divines.