Tribunals i espai polític

Concentració davant del Tribunal Superior de Justícia en suport als inculpats Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau per la consulta democràtica sobre la independència del 9 de Novembre de 2014
Concentració davant del Tribunal Superior de Justícia en suport als inculpats Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau per la consulta democràtica sobre la independència del 9 de Novembre de 2014 | Clara Polo Sabat

En diverses ocasions, tot i coincidint amb altres opinions que he escoltat, el tribunal que ha sentenciat el procés no ha estat objectiu, i s’ha comportat de forma parcial, ocupant l’espai que correspon a la via política. Per la seua banda, gran prat de les reaccions del món independentista han fent ús desmesurat de les actuacions judicials dels tribunals europeus, els quals, fins al moment no s’han pronunciat sobre les qüestions de fons sinó que han resolt sobre qüestions de procediments. Així, hem observat com dies després del primer pronunciament del Tribunal de Luxemburg va haver-hi eufòria, semblava que el tema de la llibertat de Junqueras i la resta de presos polítics estava ja clar, i que la sentència dictada pel Suprem quedava invalidada.

Estem, doncs, davant d’un litigi o judici polític, i en aquest tipus d’assumptes cal molta paciència i tindre clares les limitacions dels tribunals, al marge de les possibles pressions de la política dominant, que no en són poques. Estic d’acord amb la consideració que el Suprem s’ha botat alguns tràmits i, que també, el seu pronunciament ha aplicat penes que no corresponen a la naturalesa dels fets. Encetada la via davant del Tribunal de Drets Humans de la UE caldrà deixar actuar les defenses i esperar un final satisfactori. Cal tindre en compte que aquest tribunal aplicarà el dret, o siga les lleis vigents, i, aleshores no podrà acollir ni el dret a la independència unilateral ni l’aplicació de l’autodeterminació, perquè aquestes no són part del sistema constitucional espanyol, almenys de moment.

És, doncs, a l’espai polític on cal treballar i, en aquest punt, una diputada independentista, amb ocasió de la investidura, qui digué que no importa qui governa a l’estat. Doncs, clar que interessa! Qualsevol causa que implique un canvi important necessita aliats, o, com a mínim, tindre al davant gent disposada a parlar, malgrat que siga amb línies roges; citem un cas, el d’Ulster, on fou possible un acord que continua vigent, i, no té perspectives de canviar. Altres exemples invocats, com els de Quebec o Escòcia, igualment, evidencien com la via seguida en aquestos casos, la confrontació, no s’ha manifestat en declaracions unilaterals, optant, per tant, per la negociació.

Aquells que plantegem com a alternativa la via federal estem d’acord a reformar el marc constitucional, fins i tot, una part reconeguem el dret a decidir en un marc federal, i en un clima de normalitat, i garanties. No podem, però, ignorar que per fer possibles avanços significatius calen més suports socials, materialitzats en vots.

La solució del conflicte existent, entre l’Estat i Catalunya, deu ser vist amb perspectiva, i la veritat és que fins ara, les parts principals, representades pels governs, no han estat disposades a negociar. Sembla, doncs, que estan obrint-se portes, cal que no es tanquen.