Posar-se al dia

| Wikimedia Commons

Com cada dilluns després de dinar, l’Enriqueta i la Lourdes es troben a la plaça major del poble. Les dues àvies, jubilades recentment, se saluden i s’asseuen en un dels bancs que hi ha a l’ombra dels vells plataners. De seguida, comencen a posar-se al dia.

  –Has vist l’exdona de l’Antonio?

  –Quin Antonio?

  –El pintor... Sí, dona, el que fa poc es va deixar amb aquella andalusa grassoneta.

  –Ah! Ja sé qui vols dir. Què li ha passat?

  –A ell res, però es veu que la seva dona ja en té un altre. I pel que he vist a la foto, és força guapot.

  –Ves a saber el temps que feia que li posava les banyes.

  Després d’uns minuts en silenci, l’Enriqueta torna a parlar.

  –Feien passar que estaven arruïnats i guaita’ls ara!

  –Qui?

  –Els Garrolera.

  –Ai, sí, nena! Com és la gent. Deuen diners a tot el poble, se’n van de vacances a Punta Cana i encara fanfarronegen.

  –Jo no podria pas sortir al carrer si fos d’ells, em cauria la cara de vergonya.

El silenci entre les dues es torna a fer present, fins que, transcorreguts deu minuts, és la Lourdes qui pren la iniciativa.

  –Aquesta sí que no me l’esperava.

  –Quina?

  –No ho saps això del nen gran dels de cal Lladre?

  –El que?

  –Es veu que li agraden els homes.

  –Què dius, ara?

  –T’ho ben juro, Enriqueta, que l’he vist fentse un petó amb un altre noi.

  –Ai, calla, calla. No sé pas on anirem a parar. Pobra Pepeta, a la seva edat i veure això del seu net...

  –Jo, si vols que et digui la veritat, ja li veia alguna cosa que no era gaire normal.

  –Doncs jo no ho hagués dit mai.

En aquell instant comença a caure un suau plugim que obliga les dues àvies a obrir els paraigües i, a corre-cuita, a abandonar la plaça.

  –Redimonis de pluja! Ara que estava tafanejant el mur de la Pepeta de cal Tàbac.

  –La Pepeta també te Facebook?

Amb els portàtils sota el braç i sense perdre temps, es dirigeixen al casal. Amb un xic de sort, encara arribaran a temps al curs d’internet, a la sessió de batuka i al taller de cuina japonesa.

Santi Sala Garcia