La història de l'article 96

La història de l'article 96
La història de l'article 96 | Nosaltres La Veu

El contingut de l’article 96 de la Constitució comença a perfilar-se el 30/08/1977 al si de la Ponència. A l’acta d’aquell dia llegim: (1r) Les Normes Generals de Dret Internacional tenen força de Llei a l’ordenament jurídic intern. (2n) Els Tractats internacionals, vàlidament celebrats, tindran, una vegada publicats, jerarquia superior a la de les Lleis. El 5/01/1978 es publica l’avantprojecte i ja no figura el punt (1r). Solament hi roman el (2n), que continua atribuint als tractats internacionals jerarquia superior a la de les lleis. El moment i els motius de la desaparició del punt (1r) no estan reflectits a les actes. Cal arribar a les esmenes i llur debat, a la Ponència i a la Comissió, per apreciar la incomoditat que feia emergir en certs comissionats el suposat paper subordinat de la legislació espanyola respecte dels tractats internacionals.

32 esmenes de la Comissió feren referència a aquesta redacció, des d’esmenadors d’AP, com Gonzalo Fernández de la Mora, i d’UCD, com Antonio Rosón, que proposaven directament llur supressió, fins l’esmena de la Minoria Catalana que, mantenint-la, afegia un altre paràgraf, diferenciat, especialment referit als drets humans: Els convenis internacionals que desenvolupen els principis continguts a la Declaració Universal dels Drets Humans de les Nacions Unides tindran jerarquia superior a les lleis. Raúl Morodo, del PSP, com a portaveu del Grup Mixt, proposava l’expressió “el mateix rang que” per igualar la jerarquia dels tractats internacionals i les lleis. L’esmena del grup socialista retornava a una redacció més propera a l’original de la Ponència (30/08/1977), però evitant invocar allò de la jerarquia superior: 1) Les normes generals i universals de Dret Internacional són part integrant del Dret espanyol... 2) Els tractats o acords internacionals obliguen internament als poders públics...

Finalment s’imposà el text formulat a l’esmena d’UCD: “Els tractats internacionals vàlidament celebrats formaran part, una vegada publicats, de l’ordenament intern”, que aparegué a l’acta del 6/03/1978 i a l’informe publicat al BOC del 17/04/1978, amb el qual els 7 ponents acabaven llurs treballs. La Ponència havia canviat d’opinió i, en contra del que plantejà a l’avantprojecte, a l’informe diu no acceptar, per majoria, les esmenes que atorgaven superior jerarquia als tractats internacionals sobre les lleis espanyoles. Es basaven, diuen, en que “el contingut de les normes del Dret Internacional general es imprecís”. Un argument un tant artificiós ja que, a la llum de la freqüent diversitat d’interpretacions que s’hi donen entre els professional del dret, tant als tribunals internacionals com domèstics, cert nivell d’imprecisió (les causes de la qual no són objecte d’aquest article) sembla comú a tot tipus de legislació, internacional o nacional.

Ja en la Comissió Constitucional, s’afegí “publicats oficialment a Espanya”, mentre el representant de la Minoria Catalana Antón Canyellas continuà defenent, estèrilment, la superior jerarquia de la Carta Internacional de Drets Humans, que inclou els Pactes Internacionals pels Drets civils i polític, econòmics, socials i culturals, que Espanya havia ratificat feia poc més d’un any. Pel que fa als objectius d’aquesta sèrie cal recordar que eixos pactes inclouen el dret de lliure determinació dels pobles, que fa entrar en contradicció l’article 2 amb el 96, una de les costures de la Constitució.

Una contradicció, segurament, inexistent pels comissionats, o be per negar el dret d’autodeterminació segons qualsevol versió de l’estratègia de la barrinadora elèctrica, o bé per considerar que la concessió autonòmica és el límit de l’exercici d’eixe dret. Què passaria si es discutís eixe límit? Manifestar amb claredat la jerarquia superior dels tractats fa més visible que l’article 2 és incompatible amb el 96 i que, en ser de rang inferior, deu ser anul·lat o modificat per tal de salvar la incompatibilitat. L’expressió formar part de l’ordenament intern és menys cridanera, i gosaré a emetre una hipòtesi: eixa fou la intenció de qui dissenyà la redacció.

No hi ha dubte que, en base a l’article 96, els tractats internacionals ratificats gaudeixen de jurisdicció a Espanya; la redacció de l’UCD, però, ho fa d’una forma més sorda. La contradicció 2-96 roman a la Constitució com una conseqüència (com passa amb altres incoherències) del maquillatge amb que es construeix l’aparença. El llenguatge esdevé, una vegada més, l’eina per arranjar la realitat. Els conceptes poble i nacionalitat foren modelats per tal de ser utilitzats en aquests arranjaments. Primer. però, estudiarem la història de l’article 2.