Boira (V)

Boira (V)
Boira (V)

Estiu (2010)

Vespra de Sant Joan, el dia del bany dels peuets a la mar, i les fogueres ran d’aigua, els sopars a la fresca salnitrosa i els capbussons induïts pels golafres de la presència, nit d’esbarjo i de greus excessos, reservada als més joves, que els de més edat s’ho miren asseguts el temps de les menges i discretament aixequen el campament a l’hora bruixa, quan les espurnes dels focs encenen les passions a la sorra.

Sant Joan, finalment; segur que a Ciutadella de Menorca els cavalls feren els ‘jaleos’ de grat i corredisses a la bocana del port, i els senyors de l’illa, vinguts expressament per exercir-hi, han voltat pertot bo i recordant als indígenes que el gin xoriguer n’és l’origen del paganisme.

Efectivament, això que en diem vida, no és més que una experiència que provisionalment i efímera compartim espacialment i temporalment amb d’altres éssers vius, d’una manera del tot casual i que tenim en comú únicament el fet de ser-ne portadors d’allò que hem anomenat vida però que ni ens pertany ni la tenim, a tot estirar ens travessa una estona, el temps que estem vius.

A la zona d’embarcament, i com sempre m’impressiona la quantitat generosa de gent que està en trànsit, un estat força particular, on ja no depens de tu sinó dels gestors dels viatges, des d’un lliurador de targes que vigila si l’equipatge és l’adequat (mida, pes, forma) i has o no de pagar i fer, per tant, altres cues, fins un guàrdia jurat que et pot posar les mans al damunt i toquejar-te a la gana, o un escàner imperfecte que confonga les coses.

Ja s’escolten els xerrars mallorquins tan característics, de veus que passen i rellisquen per les orelles dels estadants, que amb prou feines se’n saben la melodia, sons que provenen de la memòria més profunda de l’illa, dels temps de les substitucions de la creu per la mitja lluna i entremig els de la Torà dels Pinya, Tarongí, Aguiló, Bonnin, Fuster, i alguns altres llinatges que constitueixen el moll de l’os dels xuetes, ara considerats vers jueus d’Israel.

A l’aeroport. Hom descobreix una vegada i una altra que els animalets (Lua, ara) s’estan pels humans sempre, sense cap condició ni mitges tintes, i ho fan al 100% fins al darrer alè, fins la més mínima expressió de vida els la lliuren de ple als amos i no demanen res a canvi, i tan poderosos són que una mica d’atenció, una mirada, els basta per tornar a sentir-se útils un instant.

La vida és com un click devora un shreck, una bona peça d’abric ajustada en el moment adequat al lloc adient, la bona vida, el recurs exacte i mesurat per a la contingència imprevista, o esperada, el què, i les successives w que hom espera veure resoltes en una correcta investigació del seny, però també hi ha la vida en suspens, en oli ranci, congelada, àcida, de vitroceràmica, en ou arrebossat, verda, llampec, mira per on rasurada, hormonal, capficada, i tantes altres.

A casa a València ens sobta escoltar en aquestes nits d’estiu els grills vigorosos, mostra d’un entorn sa i net, fins i tot ecològicament recuperable, com si hom hi fos a la serra o al pla de l’illa, a Agres o a Consell, i la netedat de l’aire i la presència de plantes i arbres foren suficients per mantenir un animal tan delicat i absent de les urbs, de les grans urbs, com qualsevol animaló, i en veure la cara de Boira davant meu entenc millor el grinyol de les cigales.

I encara a València, i bé, no s’ha encès encara la lluerna, malgrat que mostra maneres, es deixa caure a poc a poc, mentrestant els obrers omplen de ciment els primers forjats de la balconada del 2n, amb el sol al bescoll, i com els llangardaixos escupen polsim pels narius, una vegada i una altra, cada cop que s’atansen a l’estructura metàl·lica que penja de la façana de casa des de fa setmanes i mesos.

Es parla de contaminació de l’orina si, per exemple, hi ha un excés de leucocits en l’anàlisi microbiològica, però encara no d’infecció si això no afecta al sediment, n’és doncs, una lleu alteració d’aquella, i prou, com ho són dels estats anímics les notícies, les coses, que ens són poc o gens acordades als nostres desitjos o voluntats més immediats, sense arribar a poder-se considerar infeccions de l’esperit, que ho serien, haurien de ser, aquelles coses adverses al nostre ésser més íntim.

Venteja de mestral, mestraleja, i ho fa de gust, sense caure en la golafreria del cerç de la vall de l’Ebre, que arriba a tombar camions, després d’un cap de setmana, diumenge sobretot, de calor forta, amb vent de ponent, aquí, carregat d’humitat, com s’escau a una illa, i s’agraïx el parèntesi, de calma retrobada un dels estius menys calorós que recorde, a València, a Mallorca, fins i tot havent-nos desplaçat més al nord (Berastegui) en alguna ocasió, i s’agraeix el fet, honestament.

El bisbe Lluís de Beluga i Montcada (1662-1743), de Múrcia, i cardenal, prelat batallador (Menéndez y Pelayo), que participà amb més de mil hòmens a la batalla d’Almansa (1707), és el pare de la Múrcia castellana i borbònica, i ara entenc la devoció que el seu nom desvetlla en aquell sud perdut de la Corona Catalana. Frares de batalla sempre n’hi ha hagut, però aquest es veu que era dels bons, de pedrapiquera. La nostra filiació austriacista -paradoxalment Carlemany fou pare d’Europa-, ens és valedora fins el descobriment d’Amèrica (1492).

La narració d’occident, la seua presa de consciència com a relat estructurat, s’enceta fa 3000 anys amb la Bíblia (Antic i Nou Testaments), continua amb els Grecs (segles VII/II aC) amb les tragèdies d’hòmens i déus, i els Romans (segles II aC/IV deC), per a prendre el parèntesi fins els segles XII-XV de trobadors i cavallers, i agafar volada de bell nou amb el Renaixement / Barroc /Il·lustració i aterrar al Romanticisme / Realisme / Noves Tendències de l’Edat Contemporània nostra, que som qui i des d’on s’escriu, es reescriu, aquella Història.

Radical recerca estètica, experimentació artística, ruptura, transitorietat, agressivitat, noves tècniques, preocupació per l’ésser humà, maquinisme, irracionalisme filosòfic, imaginació, independència de l’objecte artístic de la realitat (caòtica i contradictòria), abstracció, caos, confusió, inestabilitat, simbolisme, expressionisme, surrealisme, cubisme, dadaisme, futurisme, vitalisme, complexitat, perspectivisme, relativisme, crisi, i encara més ismes, caracteritzen el segle XX.

Generalment el portador de la notícia equivocada, el missatger antipàtic i maldestre, sol pagar el peatge del qual les parts enfrontades es consideren mútuament deutores, i rep doblement, com si fos el causant de llurs mals, de l’acció primordial dels quals cal lliurar-se perquè les coses no empitjoren, com una mena de gra que es precís sanejar, un moscard que és necessari eliminar per poder seguir dormint plàcidament, malgrat el ferum siga tan intens que a tots ofegue.

El dia capvespreja suau i es desfà de la roentor que senyoreja al migdia, de foc ponentí que, a l’illa, tot i mullat de mar, encara s’arriba a copsar els jorns feixucs, i així ara es respira calma i s’anuncia una nit que convida a la taula de gesmil i romaní, de menta i espígol, ben proveïda de formatges i truita, de meló d’Alger i pa bru, de pastís de llimona i un bri de passió per la persona que em fa d’amfitriona cada vespre, cada matí, sempre, onsevulla.

Del jardí estant, a primeres hores, tampoc albades, es veuen àguiles sostingudes del cel que davallen de la serra del Raiguer per mirar de cruspir-se un bon desdejuni en forma de rosegador de camp, llebreta despistada o colom fora gàbia, un àpat que complete llur dieta enllà la muntanya, sempre menys greixosa i més sana, segur, i es deixen contemplar excelses.

Seure al finestral de dalt a Consell i mirar el món i res més i escriure’l, contemplar el rostre d’ulls encuriosits instal·lat en la més absoluta inactivitat i copsar-ne llur manca d’expressió, deixar que el càlid oreig festege el cos mig nu i acarone els espais entreoberts dels dits dels peus, i jaure al món estirat a la butaca de lli blanc i fresc sense que cap bri de so fluix interrompa l’immens silenci a què s’ha arribat.

M’agrada resoldre petiteses domèstiques quan sóc a ca meua, a Consell o a València, sempre hi sóc amatent d’aquelles ximpleries que han deixat de funcionar o d’aquell ordre nou de la prestatgeria, i una minúcia d’èxit em basta per obtenir la satisfacció suficient, així de senzill és el desig covat per la proximitat i la no exposició.

Ara que tinc resoltes les dues gandules i em permet d’escollir on jac les hores de calitja passatgera i intensíssima de les horabaixes mallorquines i agostines, resolc de llegir l’entranyable Jaume Fuster a la terrassa de dalt, la més roenta de sol, com el terrat de l’orxateria a l’estiu, apte únicament per als dracs nocturns i les sargantanes passavolants del migdia, en homenatge africà.