De la pancarta a les institucions

De la pancarta a les institucions
De la pancarta a les institucions | Laukas RJM

De cop i volta dirigents i líders d’esquerra ens troben fora de la pancarta. Aquest canvi em planteja prou consideracions. Hem estat bastant temps darrer la pancarta, durant el qual es deia fins la sacietat que la política es feia al carrer. ara tenim un govern central i alguns autonòmics, i això comporta també diferents graus de presència d’esquerrans i esquerranes a les instàncies publiques. L'experiència valenciana ha estat botó de mostra, el pas de la samarreta al govern pot resultar complicat, i no deixa de generar alguna que altra contradicció, citem doncs com a exemple el tema del requisit lingüístic.

La revolta del camp és a hores d’ara notícia. La qüestió agrària ha estat una constant en la història contemporània de l’Estat. Les condicions no són exactament iguals a les dels anys trenta del segle XX, però les trobe equiparables. Observe desconcert per banda del nou govern, alguna veu ha apuntat al fet que fa quatre anys la situació era la mateixa i no va haver-hi contestació com la present.

Certamen, que el problema esta relacionat amb la política comunitària, però, no per això deixa d’evidenciar que l’esquerra s'havia oblidat de la qüestió. El mateix ministre del ram, el valencià Planas, antic company del nostre despatx laboralista, reconeix la injusta situació del camp, i apostava recentment pel diàleg, el qual, dit siga de pas, és un camí, però calen propostes i mesures.

S’han obert expectatives, i és previsible que els sectors socials que han patit tot el pes de la crisi i el desgovern de la dreta traguen les pancartes. Fins i tot, la dreta s’apunta a les pancartes, això sí, per objectius que no tenen res a veure amb la justícia social i la igualtat, tals com el cas Veneçuela, la cacera, els bous, el castellà, la bandera, els cotxes...

La gent que ha deixat la pancarta per ocupar espais de poder deurà actuar amb trellat i la resta de la ciutadania, que apostem per transformar la realitat, allò que conforma l’esquerra plural, ens troben en tessitura de mantenir les reivindicacions pendents i, alhora, donar suport als gestors que ens representen, la qual cosa implica un equilibri entre allò que es desitja i allò possible. Difícil equilibri doncs, quan les condicions depenen de factors d’instàncies més enllà dels estatals, i més tenint una dreta manipuladora i mentidera.

Més que mai cal parlar amb serenitat, i no limitar-se a les anècdotes de veure qui l’ha dita més grossa, o les picabaralles verbals, fetes per eixir a la premsa o la tele.