El poble

El poble
El poble | Wikipedia

La enorme gravetat de la crisi de la malaltia COVID exigeix tractar de mantenir-nos sans i ajudar a no carregar més el sistema de salut. A la llarga, imagine que tots ens haurem contagiat en algun moment; esperem, però, en circumstàncies (cas de patir complicacions) de ser atesos per un sistema sanitari no estressat. Sens dubte també haurem d’ajudar amb les nostres reflexions i el nostre vot a combatre la pandèmia econòmica, que sol acarnissar-se amb els més febles. Una llei, la de la persistència de la desigualtat material, que ha governat en tot temps i que aconsegueix l’aprovació modelant l’inconscient social mitjançant la construcció i difusió del relat.

El tema que m’ocupa en les darreres peces de la sèrie que hui reprenc també té a vore amb la modelació del llenguatge i de la narrativa, en aquest cas al servei de l’estratègia negacionista del dret d’autodeterminació, amb les precaucions que, per afavorir aquesta estratègia, prengueren els poders que influïren en la redacció del text constitucional. Una negació que possiblement guarda relació amb la llei de la desigualtat citada a dalt, com vaig apuntar a L’estat-nació. La construcció del relat. Hem estudiat les històries del concepte nacionalitat, i la dels articles 96 i 2, resta l’anàlisi dels preparatius del text constitucional en relació a l’ús de l’expressió “los pueblos de España”.

L’escriptor usa la sinonímia reglada, i força l’ús de termes o expressions del veïnatge, per tal de fer la lectura més viva. Nogensmenys cal tindre cura, especialment en els textos explicatius, ja que els excessos de sinonímia poden produir confusió. I així, a Autodeterminació. Punt i seguit vaig demarcar els significats de poble, nació i estat, una diferenciació necessària per a fer anàlisis acurats; una distinció, però, absent a la Carta fundacional de l’ONU de 1945, on els tres conceptes són usats indiscriminadament. El preàmbul comença amb “Nosaltres els pobles de les Nacions Unides”, expressió que estableix una equivalència entre poble i nació. Més avant, quan els articles 3, 4 i 110 determinen qui són els membres originaris i signataris, els nosaltres del preàmbul son citats com Estats.

En arribar als Pactes Internacionals pels Drets Humans de 1966 l’article 1 aclareix que són els pobles, tots ells, qui tenen dret a establir llur condició política en virtut del dret de lliure determinació. L’exercici d’eixe dret els pot dur a constituir-se en estat independent, o a negociar les condicions d’associació al si d’un estat-nació. També hagués pogut predicar-se aquest dret de les nacions, com a pobles que tenen un projecte polític, i considerant que no sempre és un projecte realitzat. Ja hem vist que els constituents tingueren precaució d’assignar la condició plena de nació solament a Espanya, concedint el terme nacionalitat (equivalent a nació-cultural) per a d’altres comunitats que consideren incloses en la primera. Quin tractament donaren al terme els pobles?

A l’avantprojecte de la Ponència l’article 2 reconeix l’existència de diversos pobles d’Espanya, una expressió que havia assolit popularitat durant la transició. Un reconeixement no qüestionat en les esmenes d’AP i UCD, amb els primers especialment concernits en suprimir el terme nacionalitats. Fou en la redacció manuscrita arribada a la Ponència des de la Moncloa, quan aquesta estava acabant de debatre les esmenes, on desapareix la referència a los pueblos de España, al mateix temps que apareix la indivisibilitat i la indissolubilitat. Potser algú reparà en l’article 1 dels Pactes Internacionals pels drets humans que recentment havia ratificat Espanya (1977)? Tal volta pensà capguardar-se suprimint el subjecte polític del dret d’autodeterminació d’un article tan rector com el 2? No ho sabrem, el ben cert és que a l’articulat sols apareix los pueblos de España al 46, relatiu al dret d’aquests de veure protegits llurs patrimonis cultural, històric i artístic. Una aparició coherent amb l’equivalència de nacionalitat amb nació-cultural discutida a la peça anterior.

A l’articulat, el depositari dels drets polítics sols és el pueblo español, que té la sobirania (art. 1), i a qui les Corts representen (art. 66). Los pueblos de España tornà a fer aparició al preàmbul aprovat en el ple del Congrés, un preàmbul redactat per Enrique Tierno (PSP), i presentat com a esmena 452 del Grup mixt a l’avantprojecte de la Ponència. Aquesta desestimà l’esmena 452 argumentant que a l’avantprojecte no s’havia redactat cap preàmbul. En la Comissió, Tierno defengué el preàmbul però el president no permeté ni debatre’l ni votar-lo. Tierno sol·licità reservar-se el dret a defendre’l en el ple del Congrés; en l’ínterim, però, la Ponència consensuà amb Tierno un preàmbul que fou llegit i aprovat en el ple del Congrés sense cap intervenció, ni debat, i que ja no sofrí modificacions en la resta del procés.

Pel que fa als objectius d’aquest article, la part a destacar és aquella que diu que “La Nación espanyola ...proclama su voluntat de ... Proteger a todos los españoles y pueblos de España en el ejercicio de los derechos humanos...”. Una redacció que, en relació a los pueblos, ens remet a l’article 1 dels Pactes Internacionals pels Drets Humans, al dret de lliure determinació. El truc per tal de treure-li efectivitat al preàmbul va explicitar-lo el mateix Tierno en la seua extensa i detallada defensa del preàmbul, on començà explicant una qüestió tècnica que tranquil·litzés els diputats pel que fa a la capacitat normativa del preàmbul. A la línia final del preàmbul, i referint-se al que s’hauria d’aprovar, havia escrit “la següent Constitució”, significant que el text que realment tindria vigència normativa és el que hi començava a continuació, mentre que si hagués optat per l’expressió “la present Constitució” s’entendria que el mateix preàmbul estaria inclòs.

Així doncs, el preàmbul es redactà com un element més del maquillatge (del que he parlat en altres ocasions) d’una Constitució tutelada pel franquisme, que, com deia l’historiador Josep Fontana, “durant la transició va pactar la seua pròpia supervivència”. Ara ens refreguen allò de “la Constitución que nos dimos entre todos” amagant el que, mestrívolament, diu l’amic Joan Puchalt en un recent article, “...ens la feren servir i la votarem favorablement, perquè sabíem d’on veníem i no hi havia altra cosa”.