Partint d'un paper d'Ernest Lluch

Partint d'un paper d'Ernest Lluch
Partint d'un paper d'Ernest Lluch | PSC GIRONA (RBA-LA MAGRANA)

En temps de confinament llegir de nou papers que conserves pot resultar útil, en la mesura que ajuda a entendre millor la nostra societat, la valenciana. Això és el que fet, llegir de nou un paper que Ernest Lluch publicà a la revista “Zona Abierta”, sota el títol “Resurgimiento del País Valenciano: conjeturas y refutaciones”, en el qual intentava destacar les transformacions generades a la societat valenciana a les darreries del franquisme, creant un nou paradigma i, per tant, condicionar en el procés democràtic i autonòmic que s'havia encetat. La publicació data de 1980, en plena transició, i, per tant, a les portes d'una nova etapa de la qual som hereus.

El professor Lluch, tot i partint de “la gran aportació fusteriana” que permetia avançar i profunditzar socialment i econòmicament, així com en termes d'identitat, plantejà unes diferències amb algunes posicions de Fuster en dos qüestions de gran rellevància, les que afectaven la caracterització del país com a societat essencialment agrària i la falta d'una burgesia nacional valenciana segons l'autor de Nosaltres els Valencians. En relació amb el primer punt, el text aporta dades insistint com, a partir la industrialització que durant els darrers anys del franquisme, es va consolidar el sector industrial com a activitat tres vegades superior a l'agricultura. A més a més, calia també tindre present l'increment de la construcció com a sector bàsic.

Quant al segon diguem-ne tema, el de la burgesia nacional, Lluch sosté : “La otra gran constante de Fuster es la consideración de la sociedad valenciana como acéfala, sin ninguna burguesía que mande, sin ninguna burguesía integrada a nivel de país...”. Ja que en la seua opinió, sobre una base agrària que va anar perdent pes amb el temps, es consolidà una burgesia que dominà el capital bancari, empreses privades de caràcter públic, l’exportació el comerç i la construcció immobiliària. Una burgesia, doncs, molt pareguda a la resta de l'estat, i que dominava el país i li donà una política, en aquell moment, representada per la “Unió de Centre Democràtic”, el partit del “mític” Suárez. Això equivalia a una aristocràcia financera i especulativa, com podem comprovar observant els anys de Zaplana i companyia.

Algú podrà plantejar a què ve parlar ara d’aquestes coses. Doncs, puix al meu parer eixa burgesia, sucursalista, o, tanmateix, d'aristocràcia dels diners, continuaria manant o controlant el model productiu. No voldria que interpretareu aquesta darrera consideració en la línea clàssica de la lluita entre burgesia i proletariat, allò de la contradicció necessària o inevitable. Fa ja temps que l'expressió “proletariat” ha perdut significació, per no ajustar-se a la realitat present, a causa de la fragmentació de la classe obrera. Hui, però, cal sumar molts canvis, ja que resulta manifest com una part ampla de la societat deuria donar respostes alternatives de transformació. El “Botànic” ha estat una opció nascuda d’unes circumstàncies molt concretes: corrupció, descomposició de l'elit del PP... la perspectiva, però, d’un horitzó de canvis qualitatius seria més que necessària, estarem a l'alçada?

En aquest punt deixem el tema damunt la taula, caldrà parlar, experimentar, i un poc de coherència.