Boira (IX)

Boira (IX) /Flickr
Boira (IX) /Flickr

Catedràtic de Llengua Valenciana i Literatura (2009), Doctor en Filologia (Teoria dels Llenguatges, UV, 1996), Llicenciat en Filologia Hispànica (UNED, 1991), Llicenciat en Comunicació Audiovisual (UV, 1997). Publicacions a IDEE, Discurso, Signa, Gramaycal, Tropelías, L'Arc, i el llibre Cifesa, mite i modernitat (els anys de la República), Eixam, 2000.

L’altre

Em sé col·locant-me devora, per deixar passar els altres, i esmorteir les coses que em puguen encara esdevenir i assaborir-les així lentament, mínimament conscient de llur forma i estat; em sé temptant d’arraconar lleument, amb la força que les paraules em puguen atorgar, la por als altres, que no són més que aqueixa part de mi que viu al marge del descans; em sé sacsejant amb fúria els vessants de jo que regalimen vísceres, pelleringues d’un passat de lluita interminable per deixar de lamentar qui ets, incapaç d’obirar el més mínim esquinç per on deixar passar la claror del dia. Em sé vençut per jo i la ceguesa que m’ha fet. Ara toca viure.

Dies consecutius

Avui fresquejava a la serra i plovia amb les ganes pròpies dels temporals de llevant, però no feia prou gelor com per tornar l’aigua en neu, segurament perquè el vent era de gregal i a ca nostra aquest quadrant ja s’ha temperat a lloms de la mar, cosa que no passa en altres indrets una mica més al nord. Perquè ens visite el mant blanc, de la nostra part s’han de fer coincidir dos fenòmens: davallada de mestral o tramuntana de vent polar i llevantada farcida d’humitat, i és aleshores quan la nevada qualla de debò, quan les temperatures glacen camins i redols per on fa goig de passar.

Avui els termòmetres han davallat fins als zero graus i a la serra ha nevat de valent. Al lloc on solc anar, gairebé cada dia ja, el gruix de blanc glaçat era considerable i les rames i branques de la vegetació també n’eren farcides a pler. Alguna petjada hi delatava el pas per sobre d’algun animaló sorprès també per l’espectacle, d’un contrast vivíssim entre el negre humit dels troncs de pins i alzines, i el verge de la precipitació encara suspès, i encara el gris intens platejat del cel rabiüt pels esvorancs que el fred profund li provoca al seu si més íntim.

Sensacions

La pau, com la felicitat, és oure el fressejar del vent pels cims dels pins i alzines, copsar entre el brancam un lleu matís de llum canviant pel pas d’un núvol escadusser, veure el pas tímid de la rabosa imprès de fresc damunt la neu, copsar els àgils moviments de l’esquirol que desconeix els baixos dels troncs dels arbres on viu, poder llegir Tolstoi a la serra festejada per l’oratge o llepada de calideses d’or, poder dedicar-li una estona a l’escriptura sense volada, o als pensaments intransitius de baix cost, recordar-te’n que no ets sol al món, ni de bon tros.

La certesa

Hom pot agafar-s’ho com un comentari sense gaire importància, fer veure que no cal prendre-s’ho de cap manera particular, fins i tot treure-s’ho de sobre amb una riallada fugissera, d’aquelles que hom posa en marxa per diferir l’atenció cap a un altre moment de l’instant; hom, en fi, pot deixar de costat allò en aquell lloc i adreçar-se a algun altre racó fent veure que no era tan significatiu el comentari que amplia aleshores l’estança, però allò que hom no podrà evitar és tenir-ho present passat l’instant i els llocs on tant s’ha volgut minimitzar el fet que, tanmateix, és impossible d’amagar, que estem sols irremeiablement.

Altres sensacions

La tristesa deu ser un estat de l’ànima combinat amb un xic de codi genètic, però sempre resulta un allunyament d’alguna cosa, que pot ser el portador mateix, és, doncs, com una mena de desdoblament on una de les dues cares s’enyora de l’altra, no se sap ben bé per què, just el contrari de la felicitat, si això existís, la conjunció plena de les peces, per això resulta tan cansat i feixuc alternar els dos estats, és com dedicar-se a fer encaixar parts d’un tot, les fronteres en contacte de les quals acaben per desdibuixar-se, i aleshores esdevé la pèrdua, la pertinença al no lloc.

Reposar-se

Viure contínuament assajat d’estímuls és com sentir un pessic perpetu arrapat als ossos i ballar la dansa del desassossec més extrema, per això convé, de tard en tard, o de poc en poc, mudar els hàbits i deixar-se arrossegar pel pendent, desconnectar-se una estona, canviar l’espai dels sons manufacturats i abocar-se al lloc de les coses sense humans, apropar-se a una platja d’hivern o deshabitada, visitar fora de l’horari d’esbarjo alguna serra amical, o, en tot cas, submergir-se en un quintet de corda.

Transformació

Hi ha qui viu feliç servint el proïsme, qui simula ser-ho en fer-ho, qui, finalment, ni se’n sent ni s’ho creu. Resulta massa complicat això de baratar les teranyines pròpies pel fang alié, tot i que és acceptable pensar que per la pell de l’altre hom és capaç de disfressar-se’n, més enllà o més ençà de l’ètica mínimament aplicable en cada cas. Jo no li canviaria el paper a ningú que n’està convençut de fer el seu. Ara bé, em puc transformar en allò que estime.

Febrer

El mes més lleuger de tots s’escapoleix en silenci, havent-nos regalat imatges d’una bellesa colpidora, soques ennegrides sobre fons de neu, branquillons amuntegats i folrats d’una espessa capa de gebre, fumerols d’alzina i olivera barrejant-se amb olors d’olla hivernal contundent, tènue pinassa i orenga que no arriba a sufocar com l’estiuenca, de tan intensa, el caliu discret del sol tebi que escalfa just per permetre’t de jaure nu de cos sencer a recer a la gespa antiga de la Mola dels Ibers.

Andròmines

Els estris que t’acompanyen, clar, van fent-se vells amb tu, adquireixen un sobrepreu pel temps afegit que es dibuixa pels seus relleus, cada cop més intensos i extensos, més crònics i contrastats, com la pobresa en època de crisi, i te’ls estimes més i més, com els plecs del teu envoltori, suau i ressec a l’ensems, entranyables al capdavall, acaben parlant-te d’allò que ets en dir-te on has estat i què n’has fet dels somnis, què dels gestos i de les il·lusions, i fèrriament els conserves, perquè saps que són, senzillament, tu.

Preferències

La vida, en el millor dels casos, resulta un calaix de sorpreses, i en el pitjor un reguitzell d’escenes previstes, incloses aquelles que hom no voldria contemplar ni en el somni més angoixant. El que resulta evident és que entre el millor dels casos i el pitjor de tots transcorre la vida de la immensa majoria dels mortals, i així ningú pot afirmar, si no és excepcionalment, que ha conegut el cel o l’infern en vida, la qual cosa ens col·loca a tots en posició d’igualtat davant l’esdevenidor que tots sabem que és la mort, la promesa d’un avenir farcit de records. Per això prefereixo la llum que m’escalfa i el verd de les plantes, un bon llibre, un bon vi.

La corba

Enramada de vainilla, pendent de mi, el cos ajagut en perfecta relaxació, pell colrada pel sol darrer d’aquest hivern que ja ens deixa, moviment lents de mèus, arcs impossibles que mostren rodoneses de cotó, mussolines setinades de tacte indescriptible i històries de passió, els llavis fan ressò d’intermitències de ritmes increïbles i els ulls resten sotmesos pel cluc de les parpelles, el cor batega més de pressa, que les fibres del cos demanen rec abundós, la tensió augmenta i els pits s’ofereixen durs a la boca golafre que els masega inlassablement, la recerca de l’esclat fa que els cossos esdevinguen ona única estirada del tot, i es fonguen.

Viure

Viure, segurament, és prendre consciència de la brevetat del sema del verb enunciat, i, doncs, de llur insubstituïbilitat. És breu i única l’experiència i convé recordar-s’ho a un mateix qualque vegada. Hi ha coses que no es poden traspassar al veïnat, tampoc la vida es pot hipotecar impunement, més enllà de les vivències indefugibles que arrosseguen al desastre. Hom, en general, si no és que s’és un absolut desgraciat, venera la joventut com l’estat potencialment etern de la màxima expressió del viure, per això ens resulta simpàtica aquella manifestació de la llibertat absoluta que sembla inesgotable i l’empatia endorfínica que ens provoca, per bé que ens sapiguem orfes del nèctar iridiscent que traspua. Saber-ho ja és molt. Adaptar-se al fet de la condició de finitud que ens és constitutiva és, potser, una bona manera de viure.

Mort en vida

Si un cos s’enfonsa del tot no queda memòria del volum que era capaç de desplaçar, ni de les forces que l’empenyien cap enfora, tot es dissol en les profundes absències dels fons dels oblits perdurables, i acaba per desaparèixer. Entre éssers vivents i conscients això passa sovint. Un seguit de males correspondències poden fer que un dels dos termes del joc simbòlic opte per recloure’s d’esquena respecte de l’altre i, aúpala, ja tens inconclusa la cadena sígnica. Sentir-se i saber-se enfonsat del tot, pres de la fredor de la manca de sentits compartits ha de ser la cosa més propera a creure’s mort. Algun dia passege pensant que ja estic així, però que encara sóc capaç de morar.