Autodeterminació. L'epíleg

Autodeterminació. L'epíleg
Autodeterminació. L'epíleg | Òmnium

Amb l’anterior peça “El poble” arribe a la fi del projecte que vaig encetar l’1 d’octubre de 2019. Mig any i 18 articles després (10 a Diari la Veu i 8 a Nosaltres la Veu), i per combatre la dispersió d’un projecte per fascicles, cal escriure un epíleg a mode de resum i conclusió. El mòbil fou creure que era possible defendre el qualificatiu de presos i exiliats polítics pel conjunt de catalans que ho estan pels esdeveniments de la tardor de 2017. Expressions que la junta electoral provincial de Barcelona reprimí, prohibint anomenar-les a TV3 i Catalunya radio en període electoral (amb el vot discrepant d’un vocal). Mencionar la flaire a escarment i advertència que tenen les actuacions dels poders de l’estat en relació al procés de l’1-O no hagués estat bona estratègia de defensa davant l’acusació de subjectivitat que jo mateix podria rebre sent sensible a una flaire que altres no olen, o diuen no oldre. Calia trobar una via més objectiva.

Els presos polítics ho són quan han estat perseguits per tractar d’exercir un dret del catàleg de drets humans que els es negat. Per tant, calia estudiar la història del dret d’autodeterminació dels pobles, el dret que els és negat als catalans que volen exercir-lo. Si fos un dret reconegut, l’estudi no sols serviria per a mostra-ho, també justificaria la pertinència de l’expressió presos polítics (siga en període electoral o fora d’ell!). El mètode que vaig seguir fou investigar la correcció o pertinença dels arguments negacionistes sense saber que anava a trobar-me a cada pas que avançava, durant l’estudi de cada entrega. La falsedat de dos dels arguments -el dret d’autodeterminació no existeix i el dret d’autodeterminació sí que existeix però sols per a resoldre situacions colonials- fou molt fàcil d’establir, i tan sols li dediquí un article a cada un d’ells. Fou suficient buscar i llegir els diversos documents de les Nacions Unides on es declara eixe dret i es predica de tots els pobles.

Un tercer argument “el dret d’autodeterminació dels pobles existeix però cal contrastar-lo amb l’ordenament constitucional de cada Estat, i la constitució espanyola no permet un referèndum d’autodeterminació” m’ha ocupat els 15 articles restants. La singularitat d’aquest argument s’evidencia predicant-lo d’un altre contingut del catàleg de drets humans, per exemple el de l’article 8 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics: el dret a no ser sotmés ni a esclavitud ni a servitud existeix, però cal contrastar-lo amb l’ordenament constitucional etc. Un però que grinyola, veritat? A més de llur singularitat, aquest tercer argument és costós d’analitzar degut a la diversitat de situacions que s’hi donen al món, a la concurrència de conveniències i interessos que pesen sobre el però que conté, a l’envisc del llenguatge i els paranys del relat, i a l’opacitat que de vegades envolta les accions d’aquells que gestionen els límits del dret de lliure determinació. El però du aquest dret des del regne de la claredat al terreny del debat enrevessat que facilita la feina dels negacionistes.

Crec raonable que un estat, que s’estableix amb voluntat de permanència, decidisca no contemplar explícitament l’exercici del dret d’autodeterminació en el seu ordenament jurídic, tan raonable com que, en base al principi democràtic (que si sol estar recollit en les constitucions), quan un poble inclòs en eixe estat vol exercir-lo, puga fer-ho acordadament i negociada. Aquesta és l’essència del sovint citat dictamen de la Cort Suprema del Canadà. També crec haver aportat dades que suporten una hipòtesi: la Constitució del 78, fou preparada per a facilitar el refús de qualsevol demanda de lliure determinació que pogués sorgir en un futur. I així, al present, aquells preparatius són els que permeten les cúpules dels poders de l’estat negar el dret (independentment de les vegades que es demane i de l’extensió del nombre dels demandants) i mobilitzar la repressió sobre qui tracte d’exercir-lo. Amb les dades i arguments que els he donat al llarg de tantes peces vostès mateix poden decidir si és o no correcta l’expressió presos polítics.

Hui, especialment, la decisió no és intranscendent per uns presos a qui el Tribunal Suprem (TS) els nega passar el confinament amb la família, en contra de la petició genèrica de Michelle Bachelet, expresidenta de Xile i actual Alta Comissionada de l’ONU pels Drets Humans, que el 25 de març animà els governs a estudiar la forma de posar en llibertat els presos contagiats i els més vulnerables al COVID, i ara més que mai, afegí: també deurien alliberar els reclusos detinguts sens motius jurídics suficients, entre d’altres els presos polítics. TS que també desou la petició específica (2 d’abril) del letó Boriss Cilevics, ponent de la Comissió sobre Assumptes Legals i Drets Humans del Consell d’Europa, de que els líders catalans siguen alliberats per passar el confinament COVID a casa.

No negaré que quan comencí aquest estudi, ja tenia la idea prèvia de que el dret de lliure determinació dels pobles és un dret just i que és correcte dir que a Espanya hi ha presos polítics, ara crec que la investigació ha apuntalat aquella idea. Tots els humans tenim, generalment, opinions i posicionaments que neixen en els racons més íntims de la persona, i quan volem racionalitzar-los busquem dades i arguments esperant que s’adeqüen a les nostres concepcions; tots, insistisc, actuem així (també els jutges del Tribunal Suprem). Els punts clau són la capacitat de modificar la idea prèvia, cas de que les dades i els arguments així ens ho assenyalen, junt a la voluntat de no amagar dades i arguments que la perjudiquen. Això es diu honestedat, vostès mateix valoraran la meua.