Trastos

Trastos
Trastos | European People's Party

Si hi ha una sublimació de la maldat, l’exemplificaria amb aquesta frase sintetitzada donant resposta FAES a l’opinió del “Financial Times” sobre l’actuació de l’oposició a Espanya pel Covid-19: “La fundació d’Aznar adverteix de la possibilitat d'un Estat totalitari marxista”. Una inutilitat digna d’un trasto. Trasto no és només referit a un moble o a una cosa inservible, sinó que el mot referit a persones en la nostra cultura, és paraula major, doncs una persona trasto a ma casa, al meu poble i sobre tot per a les persones com jo que pentinem el pocs pèls blancs que ens resten, és sobre tot, aquell/a dedicat a fer mal, propagant entre uns o d’altres males o bones notícies per tal de ferir-les, segons l’interlocutor, de vegades sense base sòlida, per vantar-se i aprofitar-se única i exclusivament d’ell o d’ella.

La gent de FAES, Aznar capitost, paradigmàtics del trasto d’ofici, segons la meua opinió argumentada tot seguit, practica la retòrica combativa, una cosa insubstancial i inservible adreçada tan sols a commoure sentiments, pregonant que tot és un desastre; una guerra incruenta la qual saben i sabem que, quan es comença així, si Déu no ho remeia, acaba sent un desastre cruent, tot adoctrinant els seus escolans, predicadors, per tal d’aconseguir seguidors i vots, a base d’omplir les butxaques de la gent, d’una por immesurable en lloc d’arguments, raons fefaents, edificants i sòlides. En general bona part de la gent d’aquesta democràcia fallida, no escarmenta, doncs quan un no té arguments raonables, se’l veu vindre de lluny, ja que endemés utilitza l’insult. Ben mirat una paranoia de banda del trasto, perquè aquest demostra clarament la somatització a que estan sotmeses les seues pròpies debilitats, com l’ànsia de poder, la agressivitat i l’avarícia per tot, i la manipulació.

L’estratègia d’Aznar i la seua FAES no es nouvinguda, ja que amb l’adveniment de la II República l’usaven a orris, dedicant-se’n a propagar i posar les coses ben difícils, a la fí de fer fora el govern legítim, al no aconseguir-ho donaren peu a un cop d’estat frustrat, seguit de la guerra civil, i derrotada la república en les represàlies corresponents a base d’exilis i afusellaments sistemàtics.

Temps després ens vam assabentar per un treball de la “Fundación alternativas” titulat “Informe sobre la democràcia en España 2007” on s’explica l’estratègia de la crispació, divulgada en un article sensacional del reputat periodista Joaquin Estefania de “El País” publicat el 25 de novembre de 2018, en el qual ens explica que, dita estratègia, va arribar ací, quina casualitat!! dels EEUU en l’època de Busch II, teoritzada pel seu guru Karl Rove, tot plegat per donar amb les seues crítiques: “Una sensació d’estar a la vora de l’abisme, una percepció induïda d’alarma social”.

El patriota Aznar sap qui serveix: aquell aliat incondicional del petroli, que li deixà posar els peus a la tauleta del centre de la sala d’estar, després a les Açores, li va posar Busch el braç al muscle, i, l’11-M carregar l’atemptat on hi hagueren 193 morts i més de dos mil ferits a les esquenes d’’ETA, que és justament qui, demostrat, no el feu. Sí, el senyor Aznar sap molt bé qui serveix, nosaltres també, com a mínim a sí mateix. Un element creient que, les seues accions, són dignes i sobiranes d’un rei, doncs per tal de donar exemple a la ciutadania, declarada l’alarma pel coronavirus, se’n va a passar uns dies a Marbella amb la seua senyora, procedents de la seu reial a Madrid.

Tornant al principi, abundant en ell, sot el recer de la llibertat d’opinió, els que s’han dedicat tota la vida, ara també, només s’han de veure els efectes de la “Llei mordassa”, a perseguir eixa llibertat, desbarren ara impúdicament, desvergonyidament, davant la citació del vici-president legítim, Pablo Iglesias de l’article 128 de la Constitució, per tal d’argumentar sobre mesures per fer front al Covid-19. Aznar i cia plegats, escolans d’aquell de Mingorrubio, dels seus amics Hitler i de Mussolini, nou-llibertins transvestits de nou-lliberals, practicants de la retòrica, del populisme de l’insult, acostumats a dir expressions en la mateixa frase d’un significat i el contrari, l’oxímoron vaja, en aquest cas concret afegida hi la fal·làcia, doncs defensen la constitució, perquè preserva fil per randa els seus interessos, però, quan qui apel·la a ella, amb tot el dret i raó del món, és un del caire del vice-president del govern d’Espanya, li diuen que com és un comunista, no s’aturarà fins a assolir un estat totalitari marxista.

Davant dels temps que ens pertoquen viure, Pablo Iglesias fa aquesta citació de l’article 128 de la constitució esmentat adés: “1. Tota la riquesa del país en els seues distintes formes, fos qual fos la seua titularitat, està subordinada al interès general. 2. Es reconeix la iniciativa pública en la activitat econòmica. Mitjançant llei es podrà reservar el sector públic, recursos o serveis essencials, especialment en el cas de monopoli, i així mateix, acordar la intervenció d’empreses quan així ho exigeixi l’interès general.” Sí, definitivament és un totalitari de llibre, de les mides del Micalet de la Seu.

Comptat i debatut, els manipuladors del regne, senyor Casado del PP, senyor Abascal de VOX, amb una sola veu i una unitat d’acció ideològica moguda per la mà de l’omnipresent Aznar, pretenen forçar primerament l’eixida d’Iglesias del govern legítim, per a després torpedinar el govern de Sánchez i assolir les regnes del poder, un poder que a tant Sánchez com a Iglesias, diuen que és allò únic que els mou per ser on són. Em tape el nas per no olorar tant de trasto, tanta immundícia, impudícia, convidant tothom, en especial tota aquesta gentada de “patriotes” que, llegeixen “UNA ESTRUCTURA DE FERRO” poema de Joan Margarit, i s’apliquen allò que els poguera pertocar. No ho el llegiran, però, diuen que l’esperança és allò únic que es perd, sot al risc que si ho fan no el comprenguen, o sí, potser diguen que se l’aplique el govern i se’n vagen a bambar. ¡Xe quin desori!

“Quan jo era jove vaig construir una cúpula de ferro. Fa uns mesos que la van enderrocar. Vista des d’on s’acaba la vida és absurda. Però, el sentit li arriba del perdó. Cada vegada penso més sovint en el perdó. Ja visc a la seua ombra. Perdó per la cúpula de ferro. Perdó per als que l’hagin destruït”.