Boira X

Boira X
Boira X

Catedràtic de Llengua Valenciana i Literatura (2009), Doctor en Filologia (Teoria dels Llenguatges, UV, 1996), Llicenciat en Filologia Hispànica (UNED, 1991), Llicenciat en Comunicació Audiovisual (UV, 1997). Publicacions a IDEE, Discurso, Signa, Gramaycal, Tropelías, L'Arc, i el llibre Cifesa, mite i modernitat (els anys de la República), Eixam, 2000.

La llei

Pasqua florida. És fàcil de tenir les emocions descontrolades si hom les té d’habitud fermades perquè no les sap expressar quotidianament. I així, en situacions extremes, aquests descontrolats expressen tot d’una allò que convenia d’anar dosificant a poc a poc, bastint el món de carències i afectes, de solituds i il·lusions, movent-se en la línia de flotació, sense haver-se d’enfilar al pal més alt ni capbussar-se massa. Les emocions, les coses que ens mouen a fer i dir ens poden, si ens dolen massa, si pesen més del compte, si ens enlluernen més del necessari, induir al silenci, al barboteig, a la impotència al capdavall. La figura del pare n’és essencial, central, d’aquest procés. La mida justa rau en la seua mort simbòlica a temps.

La germaneta

Pel juliol de 1969, el 21 exactament, mentre l’home arribava a la lluna,, segurament a ca meua s’hi estava al cel del cim de l’estiu, dies abans de Sant Jaume, el jorn que més ofegats hi havia de l’any, menjaríem arròs al forn d’aquells que les mans de ma mare convertien en sublim i que el meu pare sabia menjar fins que la cassola de ceràmica metal·litzada quedava neta del tot, qui sap si veníem de capbussar-nos a la bassa luisita d’aigües gèlides i havíem fet el vermut d’ous durs amb maionesa al bar Cristal de la carretera, jo vestit de nou anys, el germà d’onze i la germana embrionària de dos mesos i escaig a la panxa de ma mare, radiant.

L’endemà

Faré la migdiada a l’ombra de l’alzina girat de matèria en perpètua transformació, allí on els beuratges ens fusionen amb els déus i es fonen les misèries de l’esquifida condició humana, jauré a l’abrigall de la pinassa voltat de romaní i farigola, ebri del teu record dunar, assajaré d’escoltar el ressò que deixe a la plana de les coses inservibles i obturaré qualsevol temptació de tornar-hi, únicament no seré indiferent a allò que de tu m’enduc ben endins, la força que em mantindrà ferm arraulit les nits feréstegues al foc del caliu, i passaran els jorns i em refaré de memòries on només el desig hi regne.

El se

I aleshores el cos es fragmenta i ho fa com a efecte d’una il·luminació que li atorga uns volums que sobreïxen, per l’ús d’unes superfícies que ens impedeixen la completa visibilitat i ens el mostren retallat, per un moviment tan ràpid que costa de creure que allò continue sent un cos en la seua completesa, per una respiració accelerada i controlada que transmet l’energia visceral que se’n desprèn, més enllà de la bellesa continguda, per uns ritmes que són contrapunts d’espai i temps, d’allò que es veu i allò que s’escolta. Estem davant de la representació de la dissolució en directe del se mateix: allí no queda sinó expressió sublim, metaforitzada de l’ètica corporal.

La tomba

Si el cel pogués fer encabir el record que de tu conserve, Boira, segurament no continuaria sent deutor perpetu de l’extrema generositat amb què m’honorares, a canvi de ben poc, d’un accident, d’un succés que de mi no podia partir, com la llum –si no és la partícula de Déu- no pot sorgir de la fosca fosa sobre si, anellada al voltant de la més improductiva expressió, així el meu ésser al món no podia lliurar-te als esdeveniments que vàrem, finalment, compartir, per la saviesa de l’ama a l’ombra, no ho oblidem, pel teu exposar-te a mi amb la més absoluta devoció, i sé que mai podré deixar de visitar-te, ara que ets memòria continuada a cada tram de camí, al teu lloc secret de la Mola dels Ibers a Agres, sempre que l’ocasió ho permeta, cada cop que el cor m’ho indique.

La calma

En aquest interval oscil·lant en què s’ha convertit l’ésser en el món, sobta encara trobar escletxes per on capbussar-se i albirar nous paisatges del passat fets presents inconclusos, que la lectura o l’escriptura són capaços d’actualitzar, precisament ara que és tan necessari d’afegir-li un bri de lentitud als esdeveniments i urgent reclamar-li al temps de refer el pacte que ens acollia al seu si, torbar ralentí el balanceig i instal·lar-se en el ver valor de la quietud i el silenci, i viure al món assaborint les coses expressament senzilles i exposades sense embulls a la clariana del camí, que el cel orejat de bonior ens torne a ser horitzó i els ocasos i els zenits esdevinguen estats consecutius d’una existència en calma, suspesa del fil fi dels remors llunyans.

El símbol A Jenaro Talens

La vida va passant, malgrat tot, i n’arriben de nous i se’n van de vells, com el cop del so successiu d’un piano, el temps de la coincidència és limitat i la simultaneïtat esdevé afer estrany que es deleix de tan mancat, i aleshores les correspondències, tan minses, són esclats de possibles que mai haguéssem imaginat, i tanmateix, però la memòria imagina coses que no varen ser per fer acceptable l’endemà que és ara, i els jocs es fan encabir com en un trencaclosques les peces malaguanyades dels records, i l’alè et fa tibar de passió pel cos que ja no hi és, ni aquell ni aquest que encara et sustenta, esquinçat de tants miralls on es va voler construir un temps...

Encara el gest em pot fotut esquinç, què s’espera hom de qui a la fosca li parla en silenci, qui s’imagina un tot sense forma prenent part del món, quantes nits insomnes paralitzat, quina força impossible fermant-te el pas al verb, quants desitjos deixats caure als peus de la impotència, quin desencís més immens saber-te al marge del joc humà, què esperaves que succeira a la torre gelada d’ivori per on tots transitaven i des d’on tu miraves, on és ara el teu panopticon deixats els estris de comandament al lloc de les runes del passat? Encara saps parlar?

Fer-se vell

Fer-se vell és esperar que els altres se’n facen càrrec, que entenguen que ets viu, malgrat no hi comptes, ésser pel mig, encara que tot sol, immensament ignorat, desitjar alguna cosa i esperar que els altres se n’adonen, acabar la frase a la tercera o quarta vegada d’haver-ho intentat, d’haver provat de fer-te escoltar inútilment, és clar; fer-se vell serà deixar-ho córrer perquè no t’hi pots atansar, mastegar el menjar fent veure que menges amb ganes perquè no te n’hi posen més al plat, cloure els ulls perquè pensen que estàs descansant, plàcidament adormit i així que descansen de tu, que se n’obliden que hi ets, que és tant com fer-t’ho veure.

La Bellesa

Bellugar el tronc del cos, l’essència de la dansa, serveix al sentit molt més que un cap escapçat recitant tots els versos del món i els refranys, tot el saber, imprès o no, humà, i els aforismes i les temptatives més reeixides, perquè la vida, en el fons de tot, no és l’expressió sinó l’exposició, no és dir sinó mirar, la vida és oreig i no verb, per això emmudim davant d’un cos que es mereix el nostre silenci, que ens l’exigeix, vist que l’única cosa que podríem enunciar amb trellat sense caure en la bogeria és jo enlloc de tu, i reclamar el silenci.

El visitant

Ningú no truca a la porta si hom la té per murada que s’haja de franquejar, que l’aire no coneix entrebancs i vol córrer lliure lluny de duanes, i és així com qui vigila s’ofega i queda empresonat pel zel, per la inèpcia mostrada, i quedes sol i dolgut, ferit de buit impossible de refer, i aleshores saps que tot s’ha acabat, que s’ha de canviar d’estratègia si no volies la porta barrada per sempre més, inexpugnable, closa al visitant, oxidats els eixos, corsecada la fusta estellada, tenallada la clau al pany inservible, i te’n saps únic responsable, maleït usurpador de possible rialles i la ganyota de l’ubriac guaita pel ventanal al carrer, i espera, i espera, que sone el timbre.

Cala Blava

I de sobte l’estiu i els gripaus que s’esvaneixen de cop, tal com si mai haguessen existit, i cadascú amb la seua pròpia remor somorta que s’allunya d’escena. De companys no n’hi ha, no cal enyorar-los; els amics ja no hi són ni als somnis, han desaparegut. Queda la platja i la dona que et fa de marc on s’expressa tota la vida que queda, i queda la mar i els passejos de l’estimada per la sorra inclinada. I queden lluny, molt lluny, passatges d’un temps on hi coven mig ombrívols personatges d’enllà, els familiars que hi viuen i que hi veus de tard en tard.

Semiòtica de la deconstrucció

Som símbol i llei per evitar-nos el se, tanmateix generador de codis, segurament la màquina més decisiva d’establir vida, però viure del se és tan costós que hom tendeix a ignorar-lo, tant aquells que li són, en la seua radical desconeixença, afins, com aquells que, precisament per evitar el seu pes, que els és tan familiar, pretenen de desactivar-lo, però sempre és present, exposat o no, i ho és en totes les formes de comunicació, que les noves tecnologies no han fet més que eixamplar fins extrems del tot increïbles. En tot cas, però, ens pot ser indiferent. Podem oscil·lar en la filosofia del subjecte, construcció de l’ésser, entre la identitat i la diferència, però serà el pensament que deixa exposat un bri de no aprehensió on la no indiferència del se s’imposarà deconstructivament.

 

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací