Almenys com a homenatge

Al menys com a homenatge
Al menys com a homenatge

En temps de pandèmia es multipliquen les veus enaltint la solidaritat, abunden les mostres, i els mass media se’n fan puntual ressò. Tanmateix, abans, durant i després, la idea més potent de germanor i solidaritat que la humanitat ha concebut és ignorada, censurada o estigmatitzada, així com ho és també qualsevol que manifestés proximitat. És idea molt antiga, madurà lentament durant segles, fou perfilada cavalcant el XVIII, anticipant el pensament socialista del XIX, i el XX fou testimoni del seu arraconament: a cadascú segons les seues necessitats, de cadascú segons les seues possibilitats.

Residu vençut i esfondrat, és idea oblidada o emmudida a l’àmbit de la política, tolerada quan s’evoca des de l’art, la novel·la, el cine i l’assaig, canals assimilats i neutralitzats per un sistema que, cínic i descarat, es permet d’atorgar-los premis i reconeixements, sabedor de la innocuïtat de l’evocació. Vestigi inofensiu sota la modelació del sentit comú hegemònic, és acusada dels càrrecs més malsonants en cas d’apuntar alguna remota possibilitat de fer-se popular. El motiu? Renyida amb la propietat privada i el mercat autoregulat, històricament i lògica és una idea lligada a la de propietat comunitària de la producció i la distribució dels béns.

I posats a comparar sistemes econòmics, quines virtuts i defectes tenen en llur resposta als reptes econòmics en temps de pandèmia? Quin és més solidari? Quin agreuja més, i més ràpidament, la desigualtat material i el patiment dels més vulnerables? Un basat en la competitivitat privada? O un que descansa sobre la compartició col·lectiva? I en temps de no-pandèmia? Qui fes aquest estudi hauria d’estar molt atent, i vigilar si en analitzar la conducta d’una imaginada societat col·lectivista, no competitiva, ha fet servir conceptes creats pels teòrics de l’economia de mercat, on els privats competeixen cercant el màxim benefici, esquemes tan arrelats en el sentit comú modelat durant generacions, que subtilment es colen on no deuen.

És el que tenen les teories que es diuen no commensurables, que certs conceptes i principis propis d’una d’elles no són aplicables a l’altra. El món de la ciència ens proporciona nombrosos exemples, n’usaré un de molt paradigmàtic. La classificació dels moviments en naturals i violents, rellevant en la física aristotèlica no té cap significació en la newtoniana, i Galileo hagué de prescindir d’ella per a inaugurar una física diferent en què el concepte d’inèrcia, que no regia en la física aristotèlica, era fonamental. I així, la paraula força representa conceptes discordants en cada teoria: per a Aristòtil és la causa de la velocitat mentre que per a Newton ho és del canvi de velocitat, de l’acceleració.

També són incommensurables els sistemes econòmics que he apuntat a dalt, i és incorrecte analitzar-ne un d’ells amb l’esquema conceptual de l’altre. La igualtat material, per exemple, és central en una economia de propietat comunitària, col·lectivista; contràriament, la desigualtat és buscada quan es propugna la competició individual per la riquesa en un sistema en què la igualtat material és una idea no rellevant. La necessitat també té significats discordants en ambdós sistemes. En el col·lectivista adquireix llur sentit en relació amb proveir condicions dignes de vida per a tots: sostre, aliment, salut, educació, distraccions, tranquil·litat pensant en el demà etc. En competència individualista la necessitat és una qüestió que pertany a l’àmbit privat, tothom és permés de fer amb els seus recursos el que li vinga de gust, i preguntar-li a un subjecte que ingressa i gasta molt si llurs despeses són necessàries, excessives o prescindibles, manca de significació. Segurament vostés podrien trobar més elements discordants si s’hi posen.

Ara, però, cal destacar que en el món de la ciència, i malgrat la incommensurabilitat, les teories rivals es poden comparar per llur capacitat d’explicar els fets observables i experimentals, el que possibilita decidir quina és millor. Quan entra en joc la societat i la seua organització, la comparació entre teories rivals està sotmesa a un nivell d’objectivitat inferior. Hi ha també fets observables i mesurables, tanmateix l’opinió té un paper més notable.

Tal vegada opina vosté que la solidaritat és un valor prioritari i que el sistema col·lectivista de propietat comunitària és més adient per acollir-lo i protegir-lo, però ha de saber també que exigeix conformar-se amb un accés als recursos al voltant de la mitjana, independentment de la funció que s’exercís en el teixit productiu, treballador manual, intel·lectual, artístic, gestor o directiu, peó o president... La mitjana seria molt menor que el que un individu particular pot acumular amb tot el seu potencial, coneixements i habilitats, competint en una economia de mercat. No li compensaria, però, saber que la seua mitjana també seria assolida per aquells que en la societat individualista queden marginats o desposseïts? No li tranquil·litzaria pensar que els seus fills, nets i rebesnets, solidàriament amb la resta de la societat, també gaudirien de la mitjana sense barallar-se pels recursos, ni per desigualar-se? No li transmetria serenor?

La probabilitat que arribés a existir un país així és insignificant, molt menor que veure acceptat el dret a la lliure determinació dels pobles com un dret que efectivament pertany al catàleg dels drets humans. Un país habitat per homes i dones que lliurement i voluntària compartiren els mitjans de vida, la producció i distribució de béns, col·laborant cadascú segons llurs capacitats i possibilitats, i atenent solidàriament les necessitats de tothom; un país que, a més a més, no fos assetjat des de l’exterior, agredit per països on els interessos individualistes, “desigualadors”, temeren l’exemple que pogués arribar a representar.

Dones i homes com els que dic existeixen, potser vosté mateix, qui sap si en el seu veïnatge, tal vegada en són més dels que sembla, emprenedors de projectes col·lectius que gustosos compartirien la mitjana. Silents i resignats romanen, però, obligats a viure sota a llei de la persistència de la desigualtat material que avui en dia governa revestida de les regles de l’economia de mercat competitiu autoregulat. Voldria que aquesta peça valgués, almenys, per fer-los un homenatge.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací