Els diners

Els diners
Els diners | Wikipedia

Pot una societat funcionar sense diners? Crec que sí. Hi ha, però, una condició necessària: es tractaria d’un país habitat per homes i dones a qui vaig retre homenatge a l’article precedent, que lliurement i voluntària, i absentes les agressions externes, emprengueren la construcció d’un país col·lectivista. Un país incommensurable amb els que coneguem o han conegut els nostres avantpassats, on nocions com igualtat, necessitat, creixement, préstec, benefici, oci, satisfacció, productivitat, etc., tindrien significats diferents. L’invent del diner també respon a una pulsió individualista i és lícit investigar com podria funcionar la societat sense ell en un context diferent(1). Seria tema per a especialistes en economia col·lectivista, una matèria que necessitaria ser desenvolupada. Absent, però, en les facultats d’economia, on té escasses possibilitats de ser-hi present algun dia.

L’economia ortodoxa contempla el diner com a instrument necessari per al càlcul econòmic, ja que permet valorar els projectes i decidir quin és el més òptim. Em permetran que dubte del caràcter absolut d’aquesta afirmació. El càlcul econòmic, el que requereix, és informació, i sembla un poc arrogant excloure d’antuvi que, a més del diner, s’hi pugen utilitzar altres sistemes d’obtindre i processar la informació pertinent per a valorar iniciatives i prendre decisions, especialment quan prenem en consideració un model econòmic col·lectivista, on els conceptes adquireixen significats alternatius.

L’economia ortodoxa també considera la circulació dels diners com un senyal de la bona salut del sistema. Així ho expressa la web COMPARATIVA DE BANCOS. Buscamos los mejores productos financieros para ti en una entrada denominada Cómo funciona la economía, referida explícitament a la capitalista. Típic representant de l’economia oficial, ortodoxa, l’autor utilitza una contalla com a il·lustració. Un poblet on tothom viu endeutat. Un dia hi arriba un client a l’hotel del poblet, deixa un bitllet de 100 € al taulell i se’n puja a veure les habitacions. El bitllet passa ràpidament de mans en mans cancel·lant deutes entre els veïns en un efecte dominó circular que comença i acaba a l’hotel, on finalment retorna el bitllet, el mateix. Quan el client regressa diu que les habitacions no li són de gust, recull els diners i fot al camp. La conclusió de l’autor: ningú ha guanyat un euro, tanmateix, la circulació dels 100 € ha cancel·lat el deute de tothom. I així l’ensenyament que traguem és “Si el dinero circula se acaba la crisis”.

Naturalment la circulació dels diners en la realitat és molt més complexa pel que fa al nombre d’actors implicats, les xarxes de relacions comercials i la varietat d’instruments financers que s’hi posen en joc. No solament cancel·la deutes, també deixa enriquiment i empobriment, fallides i especulació, ostentació i marginació. Tanmateix simplificar les situacions i el nombre de variables per tal de facilitar l’enteniment dels fenòmens és un mètode de la ciència. L’investigador té més opcions de descobrir els principis rellevants quan controla el que vol observar i mesurar, és a dir, quan fa experiments intervenint les condicions per tal d’estudiar aïlladament aspectes concrets dels fenòmens. Així o feia Galileo Galilei, pioner de l’experimentació en el trànsit del segle XVI al XVII, amb lents, pèndols o rampes inclinades, i també, quan aguaitava el XX, Albert Einstein, mestre de l’experiment mental, amb trens, cintes mètriques i rellotges, dibuixats en un paper.

La faula del poblet podria qualificar-se d’experiment mental però la conclusió de l’autor està influïda per llurs concepcions prèvies, per llur intenció de defensar un sistema econòmic determinat. Tanmateix, el mateix relat, sense canviar-ne una coma, qüestiona la necessitat del diner que l’autor té per imprescindible, ja que basta amb la informació pública per a cancel·lar la cadena circular de deutes que l’autor descriu. Una pissarra a la porta de l’ajuntament, per exemple, llistant deutors i creditors, i quantitats degudes, permetria visualitzar que ningú deu res a cap altre.

Transitem de la faula a la realitat per recordar que la privacitat de les dades econòmiques (patrimoni, dipòsits, deutes, guanys, etc.) també és un altre concepte propi de la societat individualista, que mancaria de significació en un país col·lectivista. L’Estat coneix la informació econòmica de tots els ciutadans, excepte la que evasors i corruptes (que sovint pertanyen les mateixes institucions estatals) amaguen, però les regles limiten fortament llur publicació. Potser l’autor, amb un camp de visió reduït al marc mental individualista no s’adona d’altres ensenyaments alternatius que ens brinda la contalla.

La persistència de la desigualtat material i el ràpid deteriorament del medi ambient tenen com a principal causa (en ma opinió) l’hegemonia de l’individualisme econòmic que protegeix un sistema de producció i distribució basat en el combat dels privats pels recursos, considerats com un pastís del qual cadascú recull tot el que pot. L’opinió hegemònica, ben arrelada, assigna als empresaris privats, en lliure competència, el quefer de crear riquesa i ocupació, reconeix la desigualtat material com a part del model, i si de cas, de vegades es mou per atenuar-la.

Per tal d’allunyar-me del terreny de l’opinió, necessite analitzar un element objectiu del sistema individualista, que puga ser ponderat atenent a raons, fets i dades. Crec que l’estudi de l’invent del diner i les seues conseqüències pot gaudir d’aquesta objectivitat. Hi ha indicis que el diner té característiques intrínseques responsables del punt a què ha arribat la humanitat i fa temps que projectava estudiar-les.

Per a mi és un projecte realment dificultós, m’anima saber, però, que l’aportació d’algú alié (com jo) a la professió d’economista, pot ser productiva. Mancar de la bena als ulls del sentit comú professional, que sovint limita el camp de visió de qui està dedicat a una parcel·la acotada de coneixement, pot ser un avantatge. Sortosament no cal baixar al detall de l’enrevessat batibull de l’economia oficial (ni podria ni deuria). Crec que bastarà amb mantenir-me en el terreny dels principis, quelcom que hauria d’estar a l’abast de tothom. Al cap i a la fi tots tenim dret a saber com s’ha dissenyat la societat en què vivim.

(1) Qui pense que perquè una societat funcione sense el diner necessàriament ha de tornar a la primitiva permuta, no ha sortit del marc mental individualista.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací