La socialdemocràcia alemanya i la seua “ajuda” als anys 60

La socialdemocràcia alemanya i la seua “ajuda” als anys 60
La socialdemocràcia alemanya i la seua “ajuda” als anys 60

Deu anys abans de la mort del dictador la socialdemocràcia alemanya es plantejà anar preparant els post franquisme. Al meu recent llibre “Un temps i un país” fe fet referència al procés de creació d’una coordinació de grups socialista a l’Estat Espanyol diferenciat el PSOE, el qual en aquell moment estava sota la direcció de Rodolfo Llopis i l’exili, al país Valencià el que es va anant conformant com Partit Socialista Valencià (PSV) formava part d’ eixe projecte juntament amb el Moviment Socialista de Catalunya i altres grups. El cas és que Josep Pallach i Amadeu Cuito, residents a França i a la RDA,respectivament, aconseguiren el recolzament de la socialdemocràcia alemanya i a partir del 1964, almenys segons jo vaig conèixer, va funcionar una mena de pla.

L’ajuda es canalitzaria a traves d’una fundació, la Friedrich Ebert, fundada en 1925 i que tenia com finalitat promoure la socialdemocràcia a traves de la formació política i social. En tant que responsable de relacions internacionals del PSV vaig assistir una primera sessió al 1965 a l’establiment que existia en Sonnemberg a prop de Goslar i Frankfurt, es tractava d’un seminari dedicat a la democràcia a Europa, i m’acompanyava Pau Verrié del MSC, aquest darrer, editor i expert, en art feia d’ enllaç entre la Fundació i l’interior. Era una persona culta, i molt afable. Recorde el detall que quan ens donaren el simnbol identificatiu per portar-lo a la jaqueta amb la bandera espanyola Pau en dona les quatre barres per incidir en la nostra condició nacional.

En eixe primer encontre havia gent de França, amb els quals podia parlar fàcilment, puix amb la resta hi havia traducció simultània. Una de les activitats va estar la visita a la frontera amb la RDA, amb el mur i les garites militars, una forma d’evidenciar el totalitarisme ”comunista”. Pau en aquell viatge em proposà fer de d’al·legat la Fundació al País Valencià i organitzés expedicions de valencians que tenien un possible futur polític. Dons a la tornada i durant el temps que vaig continuar al PSV em vaig ocupar d’eixa tasca, o siga fins finals del 1966, i també durant un poc de temps més ja com independent fins el 1968.

A la Universitat de València farà uns quatre o cinc anys vaig dipositar la documentació que tenia, almenys una part, altra la va agafar la policia quan em detingueren al 1967, però fent memòria recorda alguns dels noms que assistirem, de segur que algun faltarà: Valeria Miralles, Francesc Candela,Ricard Pérez Casado,Elia Serrano, Vicent Arrué, Vicent Caurín, Joan F. Mira, Benjami Bono, Vicent Albero, Jose Rodrigo,Francesc Candela, Jaume Barceló.

La meu segona estada fou el 1969, m’acompanya Elia Serrano i Francesc Carrera, va haver en aquell moment prou moguda al seminari, puix el tema del reconeixement de la RDA generà uns debats molts intensos, tot i tenint en compte que en la delegació francesa hi havia gent que havia participat al Maig Francés del 68. Ens cridaren a l’ordre i lo cosa no passà d’eixe punt. En general havia un bon rollo, puix a més a més de les sessions teníem activitats lúdiques i de convivència, com balls, excursions...Conserve alguna foto i llibre.

Com es habitual en aquestos casos totes les despeses estaven cobertes, com unes vacances. Per la nostra gent resultava atractiva la proposta, una forma d’eixir a fora i conèixer altres realitats.

Aquesta ajuda també es traduïa en altres esferes, ja més en relació amb la política o el sindicalisme. Com a representants de la Fundació entre altres retinc el noms de Hans Matopher, alcalde Franckfurt, i Max Diamant de la IG Metal. En el 66 tinguérem una trobada al Monestir de Montserrat, sota la protecció dels monjos ens reunirem amb representants de la Fundació unes trenta persones de diversos punts de l’estat, al final dels debats i els intercanvis d’informació, Daniel Benedit, aleshores Secretari General General de la Federació Internacional d’Obrers del Metall, va repartir entre els assistents ajudes econòmiques, per contribuir a la creació de l’Aliança Sindical Obrera, a nosaltres ens donarem 15.000 pessetes, qu en aquell moment era diners, en eixa ocasió m’ acompanyàrem de Catalunya Rodolf Guerra,Joan Riom ,Marta Mata i de Madrid un tal Royo.

En altre nivell, a les darreries del 1966, passada la crisi del PSV, va haver un intent d’intervenció nou, una persona de la Fundació vingué a València, i imagine que faria un periple per l’estat, i ens convocà a mi i a Vicent Ventura; l’encontre tingué lloc al Carrer Mossèn Femades, al restaurant “Taberna Alcazar”, aquest senyor tendría uns cinquanta anys, ens feu una proposta: la de finançar-nos si fundarem un partit clarament socialdemòcrata desmarcat totalment dels comunistes i en competència amb aquestos. No hi varem acceptar, òbviament.

Jo em vaig desmarcar de la Fundació i tot açò al 1968, poc després tot el projecte va decaure, i al 1974, la Fundació va apostar pel PSOE de Surennes al que finança totalment durant tota la transició.

Aquesta és una part de l’ història silenciada, o oblidada, i per què? Segurament deu haver-hi molt més encara que no sabem, no interessa, ni a uns ni a altres.