Boira XI

Boira XI
Boira XI

Catedràtic de Llengua Valenciana i Literatura (2009), Doctor en Filologia (Teoria dels Llenguatges, UV, 1996), Llicenciat en Filologia Hispànica (UNED, 1991), Llicenciat en Comunicació Audiovisual (UV, 1997). Publicacions a IDEE, Discurso, Signa, Gramaycal, Tropelías, L'Arc, i el llibre Cifesa, mite i modernitat (els anys de la República), Eixam, 2000.

El paradís

Les becaines de l’estiu són com punts suspensius en la sintaxi diària, continuació gairebé ininterrompuda entre un estat i el següent, i si arriba la nit i la roentor no afluixa el son nocturn esdevé amb prou feines un parèntesi d’aquells tan estret que permet que s’esmunyen els somnis i es barregen al matí amb les olors del cafè amb llet i les torrades dolces de mantega i melmelada o les més versàtils d’oli verge extra cru amb, i sembla que tot el temps del món, del dia i de la nit, te l’hagés passat despert sense poder desconnectar del tot de res, perquè res t’amoïna.

 

València

L’estiu a València està resultant molt tranquil, deixades enrere les situacions sobtades, transcorre d’allò més plaent, sense contrastos, arrecerats a la casa, on amb prou feines ara arribem a viure, les hores roents de la calitja, i encara escollint els racons més adients cada hora del dia, els matins a la part oest; els carrers com feia anys que no es veien el més d’agost, deserts, humanitzats de tan amples com resulten amb l’absència dels estadants habituals, generalment impetuosos amb excés, poc avesats als espais limitats i menys encara al temps escadusser, de norma estreta, doncs, i gest desmesurat, atapeïts de mena dins de les fronteres de la ciutat bruta i plana, aliens del tot d’allò pròxim, tret de la costa que comparteixen amb forans, i ignorants de llur territori, especialment d’aquell que parla diversament. Molts locals i botigues romanen tancats, els barris en suspens, a l’aguait de l’esdevenir, poc farcit d’auguris, els estrangers passavolants que fan de turista es poden mirar el lloc sense presses, pausadament, i cada cop en són més i més, la qual cosa deixa en anècdota aquell anunci que hi havia a l’entrada per l’avinguda de Catalunya i que convidava a visitar el casc antic en tres hores, quins temps aquells, quan la vila era realment bruta i plana, sense haver-ho corregit del tot, allò que ho era, quan el riu era un fil d’aigües negres que nodrien hostatges del llit i l’únic hotel decent duia el nom del rei que la va lliurar de la lluna, d’accessos d’embuts i passos maldestres, tot i la voluntat d’alguns controladors del trànsit, creuar-la era el martiri d’Europa; quin temps el de les universitats recents, golafres d’atendre els nouvinguts de províncies, delerosos d’aprendre de la vida, verges d’enganyifes, de cors capaços d’engolir-se la mediocritat present pels voltants, massa temps reclosos a tot, emporugits de tanta carència, els estudiants realment canviaren la cara a València els anys darrers de la dictadura i els primers de les il·lusions, reinventaren les seues opcions, abans limitades al futbol del Mestalla, als bous de fira i al mercat del diumenge a la Plaça Rodona, eixamplaren de bon de veres les cavernes en què s’havien convertit les relacions humanes entre desiguals aixafats i obriren móns que unien platges inconnexes fins aleshores, desconegudes avingudes esclataren de vigoria i places en suspens els acolliren com als vertaders ciutadans, la resta era el passat. Altres nouvinguts s’instal·laren per motius de feina, quan n’hi havia, i molta, tots els anys de transició entre la negror de les voreres i l’invent del cinturó, que apropava el nord al sud, i també el sud al nord, primer, i rodalies després, i aquests ocuparen barris sencers, Russafa, per exemple, d’antics familiars, acabats de partir el segle XVII, i gent que fugia de guerres de finals del vint –els Balcans-, que tenen llur origen en l’arribada, el XVI i el XVII, per cert, d’imperis germans d’aquells que aleshores d’aquí partien –els Otomans-, esdevenint així València, com mai no ha deixat de ser-ho, malgrat els espanyols que la volen en exclusiva, lloc d’arribada i partença dels pobles que sempre han vorejat les ribes de la mar mediterrània, ultra els hugonots i els teutons que la varen descobrir quan la bèstia va perir.

 

El Món

Igual que hi ha un temps primordial, el més sagrat, que segurament és el del comiat de la vida, poc útil però el més important, tot i que podríem considerar la possibilitat que fóra el que transcorre entre el final i l’opció de continuar, i fins i tot aquell que inicia totes les variacions, segons els casos, també hi ha colors que ho són, així com olors i sorolls, tota la gamma de sensacions físiques que ens acullen en algun moment del camí i que resultaren nuclears, essencials, per bé que ho poguessin ser inconscients, no del tot activades, connectades a la realitat de l’instant, però que tard o d’hora hi tornen per recordar-nos que ho foren, bàsiques aleshores i capaces de fer-nos tastar de bell nou aquelles impressions. Estic pensant en la fosca absoluta a la qual no ens hem avesat i a la qual mai més ens podrem acostumar, i que fa que la por retorni, adobada de mort, la mort quotidiana dels éssers estimats i coneguts, també d’aquells que es varen creuar un dia en el nostre diari, i que acabem per incorporar en algun racó de casa, al capdavall d’un passadís, en una habitació on no solem entrar mai, dempeus en un armariat que la persona en qüestió feia servir sovint i ara el tenim al nostre abast, en un llit qualsevol que se suposa que és per als convidats, també aquesta mena d’hostes, provisionals i que ja no hi són en sentit estricte, però que acaben ocupant l’espai un temps, i que a més a més van canviant amb el pas del temps, amb la invariant d’ésser el darrer a ocupar el matalàs, com els llits que ocupen els immigrants les vint-i-quatre hores del dia, rotant-lo, que mai s’arriba a refredar, així aquests, o a la casa d’enfront, aprofitant les vacances i que els amos no hi són, també pot ser el lloc adequat per fer hostatjar la por i la fosca. Estic pensant en les olors de casa, de la roba neta, de la roba planxada, del lleixiu, de l’insecticida intermitent, del sabó, dels perfums de la mare, dels combinats per fer els gelats, la vainilla, la llet i la canella, la llimona, el carrer i la terrassa de bat a bat farcida de gent, de les cremes solars inundant el local al local de la platja, del gesmilers del cinema Miami, les acàcies del passeig, els berenars de l’estiu, d’orxata i fartons, l’enfornada d’ensaïmades de cal Lluís el pastisser, educat a Menorca, la frescor de les nits de la bassa, el Montecarlo i els cafés, el Talisman i les fritures, Ca Ximo i la cassalla, el Bar Cristal i els ous durs, cal Llorenç i l’ensalada russa, els vàters del Capitolio, nets a primeres hores, no tant després de l’esplai dels programes dobles, quasi tots, el gesmil de la tia Vicentica, la dona del tio Miguel, el germà de la mare, a qui la fosca i la por varen col·locar a l’armari de l’habitació de matrimoni dels meus pares, després de faltar la mare, la netedat de la tia Lola, la pólvora dels coets que llançàvem des del terrat per espantar les orenetes les vesprades immenses de l’orxateria, les xufles fetes miques i la polpa premsada esdevenint líquid primordial. Estic pensant en el color dels capvespres al passeig de tardor, el verd de les bardisses enfosquint-se i el sol del segon pis filtrat per les fulles dels arbres els matins de l’hivern, i la claror zenital del celobert repartint veritats per les habitacions del primer pis, i el blanc del davantal de la mare quan començava la feina que era tothora, i la lluentor del coure primer i de l’acer després dels estris que el meu pare usava per distribuir el gènere, el cafè, la llet, l’aigua llimó, la llima, l’orxata granissada, la líquida sense sucre i la líquida amb sucre, els llums taronja que il·luminen les taules dels clients, minúscules bombetes de resistències incandescents, més enllà la fosca de la nit del passeig, fosca de la qual estava sa i estalvi perquè no havia de travessar, fins que la mare va faltar i el pare se’n va anar a viure a la carretera. Estic pensant en la xerrameca de cada nit, quan els nins petits salpàvem per anar al llit, unes paraules que alleujaven el color de la fosca i permetien d’agafar el son, sobretot quan acabada la feina s’asseien els pares a sopar a la fresca amb els treballadors, el Papi, el tio Vicent, la tia Vicentica, la dona del tio Batiste, però el cosí del pare, no el germà, que venia poc per casa, el Malagueño, els amics que passaven a fer-se la darrera o escampar la boira de camí de casa provinents de la platja, la gran expressió de la festa sense fi, el so dels cotxes aparcant, les veus rebaixades saludant-se, la televisió del veí que lluitava per fer-se sentir, el silenci de l’aigua de la bassa, el tro del matí de la màquina de moldre, l’aigua dels llavadors, la mare que et desperta, si podia, i t’acull i et mena al bany i et dutxa, l’aigua de fer neta la cuina que anunciava l’hora de les basses, el pare demanant-nos que anéssim eixint que era hora de dinar, i encara faríem el paronet a qualsevol dels bars de camí, per oldre la vida dels boquerons en vinagre i les papes d’oli net. Estic pensant en el món que em va estructurar com a persona.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací