Liberal conservador i patriota

Liberal conservador i patriota
Liberal conservador i patriota

En general s’acostuma de llegir el terme liberal-conservador per eixe ordre. Sona més fi, quasi familiar, millor que a l’inrevés “conservador-liberal, el qual fonèticament sona fins i tot aberrant. Liberal-conservador em sembla quant a forma, més fi, quant a fons ,un eufemisme, una disfressa grollera usada pel conservador, per adaptar-se a les circumstàncies del temps, aparentant modernitat, una falsedat com la copa d’un pi, una hipocresia de llibre i una prostitució en tota regla, perquè de l’essència del mot liberal, del seu símbol de progrés, s’han aprofitat aquells fins quasi la seua extinció. Ja s’ho faran els autèntics liberals, encara que potser pensen que tant se val una cosa com l’altra, doncs allò que realment val és el profit.

Així que el dit d’adés, el conservador per una estratègia pel profit, de bon nom, el qual usa la denominació liberal-conservador pel seu propi interès, consistent essencialment, com sabem i patim, de contenir a base de cops d’estat, quan no de lleis convenients, els avenços democràtics i socials assolits al llarg d’anys per la ciutadania, desmantellant l’estat de benestar, trasbalsant servicis i recursos a la gentada de la seua cordada, usant tots els pals a les rodes del bé comú que calgués. Estellés deixà ben retratat el conservador al seu poema Silenci: “Ens demanen silenci, quan ens queden encara tantes coses per dir... Ens demanen silenci. Els prohòmens mediten. Creuaven piament les mans sobre el melic, ofegaven un rot, aclucaven els ulls... El món està ben fet. A callar tot el món. A dormir tot el món. El món està ben fet.”  

La simbiosi liberal i conservador ve d’un procés ben llarg, al meu entendre de quan la restauració dels Borbons al 1874, sota l’auspici de Cánovas del Castillo (fundador del partit liberal conservador) secundada pel liberal Pràxedes Mateo Sagasta, i tots dos, a resultes de l’anomenat “Pacte de El Pardo”, per tal que Alfons XII, es consolidés com a rei constitucional.  Cánovas i Sagasta llavors acordaren a tal fi, secretament, diuen, alternar-se el poder usant la manipulació de les votades. Cal dir que, a pesar d’un enuig vanitós de Cánovas el qual preparava un instrument polític per a l’operació, l’acte de la restauració, fou protagonitzat, pel general Martínez Campos, un flatós, paradigmàtic de l’esperit militar, en una arenga a una brigada formada als afores de la nostra benvolguda ciutat de Sagunt.   

La monarquia i el règim, o més aviat el règim de la monarquia, es van consolidar, i va tindre una duració com sabem, fins a 1931. Cánovas i Sagasta,   no solament s’alternaren el poder, sinó que a Sagasta i la seua cordada, els conservadors, fidels a la seua estratègia, anaren esmolant-los allò què de liberal hi restaven. Cap problema sembla, ja que l’objectiu dels dos “estadistes”, els seus bàndols  respectius i, tots aquells que els van succeir fou, consolidada la monarquia, mantenir-la, i conseqüent-ment, anar aprofitant-se’n del règim munyint-lo.    

La monarquia restaurada en un cop d’estat al 1874, i regida pels  pro-homens d’aleshores fins al 1931, i la d’ara, restaura pel colpista i dictador jagut a Mingorrobio, referendada per una constitució que ens feren empassar als coetanis del 1978,  perquè no hi havia una altra cosa, els poders fàctics més poderosos del moment, els interessos omnipresents del “Tio Sam”,  sustentada pels poders econòmics, la bolsa inclosa, principals promotors i beneficiaris del desequilibri fiscal, de minsos impostos i lleis estatals i globals que faciliten els paradisos fiscals, formen un sol cos amb la mateixa monarquia i interessos, els quals se’n encaboten de no moure un dit, com no fos per capar-la, tot i que hi ha coses manifestament esmenables, com per exemple, facilitar-ne fer-la acomplir, i plebiscitar: monarquia no, monarquia sí.

Els liberals conservadors d’adés i d’ara, els socials demòcrates de no fa molt, junt  als feixistes de sempre, són el sostén de la monarquia, i es neguen a formar al congrés dels diputats una comissió informativa parlamentaria per tal d’esbrinar les activitats de la monarquia en la persona del Rei Emèrit, presumptament convertit des de no sabem quan, en un indelicat comissionista, usant el seu eminent càrrec i les seues prerrogatives. Cal dir que allò que es defensa per tal de no muntar-la, és justament la inviolabilitat del Rei, dels seus actes, fins i tot els privats, com resa a l’article 56 de la Carta Magna, no obstant això, l’Emèrit abdicà a juny de 2014, i, en aquests quasi sis anys, ningú no sap què ha fet, o si objecte d’ésser investigat pel Tribunal Suprem, per a la qual cosa estaria habilitat. L’emèrit no és l’únic, ni ho serà, de dedicar-se a la caça, la pesca i demés activitats, sinó que, hi ha tot un seguici d’altres, autoproclamats patriotes, els quals apel·len fervorosament al mot que, ho han fet, ho fan i ho faran.

És el cas per exemple del seu bon amic l’honorable valencià en Vicent Boluda Fos, President de diverses empreses marítimes des de fa anys i panys i de  la “Asociación Valenciana de Empresarios” (AVE), del qual em van sobtar unes paraules seues en un article al “Levante EMV de l‘1 d’abril proppassat, titulat “Es el momento de remar todos en la misma dirección”, i amb frases com aquestes “ “...el Covid-19 en el ámbito mundial nos tiene que llevar a todos i a todas a una profunda reflexión en España... por la falta de mecanismos de previsión governamental en adoptar medidas sanitarias durante los pasados meses de febrero  y marzo”  després de fer auto-propaganda en pla perorata de “Boluda Corporación Marítima” segueix amb el seu discurs-soflama “Juntos vamos a salir de este tsunami, juntos remando todos en la misma dirección...” ...Todos tenemos una obligación moral en esta guerra contra el Covid-19, cada uno des de su posición laboral ...”. Tanca l’article, amb aquestes paraules d’autobombo i retòriques  “solidaries”: “Desde Boluda Corporación Marítima, quiero ser positivo y estoy seguro de que entre todos y todas, vamos a salit fortalecidos de esta grave situación...”.

Amb les premisses i consignes contades el seus discurs, al poc de temps el 28 d’abril, se n’assabentem pel “Diario.es” assegurant-nos que, una de les seues empreses en España radicada en Las Palmas de Gran Canaria, “Boluda Fos Corporación, SL”, rep 100.315.556,78 d’euros procedents de “Boluda Luxemburg”, de la qual el seu únic accionista és “Boluda Fos Corporación, S,L, els comptes de la qual de 2019, recullen l’import en concepte de dividends. Tot legal, això sí. Déu ens lliure!. 

En Vicente Boluda Fos, presideix com deia adés AVE, una agrupació d’empresaris de la qual formen part, i són de la seua junta directiva, el senyor Juan Roig de Mercadona, Araceli Ciscar de Dacsa, Adolfo Utor de Baleària o Federico Michavila de Torrecid, i tots plegats feia uns dies reclamaven la tornada “immediata” de la activitat econòmica, cessada pel coronavirus, per tal de preservar els llocs de treball de milions d’espanyols, perquè sense treball ni activitat econòmica, no es paguen impostos i sense impostos, no hi ha estat del benestar. Cal posar, jo el primer,  la mà al foc per ells, i dir que, una bona part  són liberals conservadors i tots plegats honorables. Amén.

Sí amigues i amics, comptat i debatut em pregunte: Patriotes de quina pàtria?  ¿Conservadors de què, Liberals per a què. Kand deia de les llibertats: “Les llibertats no poden ser llibertats si no són respectuoses amb les altres llibertats”. Fuster estava d’acord, no obstant hi puntualitzà: “Però entre això i les lleis habituals hi ha una distància abismal. Cada llei que –cada dia- emana del poder, retalla una llibertat. Rarament la llibertat dels amos, però sempre la dels subalterns... La llibertat, podem llegir-la en poema de Paul Èluard...”