El diner. Preguntes rellevants

El diner. Preguntes rellevants /Pexels
El diner. Preguntes rellevants /Pexels

Fa molts anys els bitllets duien una inscripció en la qual els bancs centrals prometien entregar al portador la quantitat d’or equivalent al valor nominal del bitllet. La inscripció anà desapareixent (i amb ella la convertibilitat de diner en or) quan la quantitat de diner emés superava les possibilitats dels bancs emissors d’acomplir l’enunciat. El diner passà a ser estrictament diner-confiança, el diner de hui en dia, creat del no-res i sense valor en si; llur valor consisteix en la garantia del govern, que el declara legal, i en la fe de la societat en què serà acceptat per tothom. Diner que circula en forma de bitllets i monedes i, en molta més quantitat, en forma de depòsits bancaris, com una successió d’anotacions comptables en fulls càlcul informatitzats (1). El diner que cal comprendre és el de hui, el diner-confiança, així doncs obviaré el fil històric mentre no siga necessària alguna referència.

D’històries n’hi ha moltes i diverses, el mateix Banc Central Europeu (BCE) en té una de breu com a capítol 2 d’un llibre de 2011 titulat La estabilidad de precios: ¿por qué es importante para ti? (que he enllaçat en castellà, ja que no hi és en la nostra llengua). El capítol és breu, molt didàctic i útil per a fer-se una idea de l’evolució de l’invent del diner. Tanmateix no li dedica atenció al significat del tipus de diner actual, diner-confiança (fiduciari), sols aquest succint comentari: Este sistema monetario(2) dejó de utilizarse en 1971 y desde entonces las monedas nacionales de las principales potencias económicas han sido dinero fiduciario en sentido estricto. No els sorprén aquesta parquedat? A mi sí; hi ha un detall, però, que em grinyola més i que voldria destacar.

El BCE descriu tres funcions bàsiques del diner: mitjà de canvi, depòsit de valor i unitat de compte, i en açò segueix el que, en general, es pot llegir en els manuals d’economia ortodoxa. Tanmateix, als capítols 4 i 5, que tracten de la política monetària del BCE i de llur objectiu d’estabilitzar els preus, el concepte mercado monetario és contínuament usat. El que ja sabem, i que el BCE evita manifestar explícitament: el diner-confiança, el que no té valor en si, també és una mercaderia, el seu preu és l’interés que es paga en un préstec, o la quantitat que s’acorda jugar-se en una aposta. Els productes financers que s’han desenvolupat en relació amb aquesta funció del diner són molts i variats; productes amb denominacions enganyoses o críptiques que, no obstant això, es poden classificar, bàsicament, en dues categories: o són préstecs amb interès, o són apostes (en essència, similars a casar travesses al trinquet).

Hi ha qui opina que tota l’activitat financera es pot considerar com un joc d’apostes, com un gran, permanent i incansable casino. Crec que és una fidel imatge, però s’hi poden distingir matisos. Els jugadors de borsa aposten, és clar, però per cobrar beneficis compren accions i esperen, si de cas, el repartiment de dividends. També hi ha productes financers amb què es tracten de guanyar diners ràpidament, sense comprar-ne d’accions, sinó casant travesses sobre l’evolució del seu preu. Normalment són apostes a curt termini, minuts, una hora, la fi de la sessió de borsa, travesses, també, sobre l’evolució de divises, índex, preus de matèries primeres, etc. fetes sense tindre res a veure amb llur propietat o gestió.

El diner-confiança, sense cap valor intrínsec, és una mercaderia objecte de compravenda. Hui en dia una gran proporció de transaccions que s’hi fan no són intercanvis en què un bé o servei és la mercaderia i els diners el mitjà de pagament, són nombrosíssimes les transaccions que tenen a veure amb l’economia financera, especulativa, on la mercaderia és el diner i el mitjà de pagament també és el diner. En un article d’Ignacio Ramonet al mensual Le Monde diplomatique de desembre-2011, el professor de la prestigiosa universitat de la Sorbona i cofundador del moviment internacional ATTAC comparava l’economia real dels 45 bilions € del PIB anual mundial generat en aquell moment per empreses de béns i serveis, amb l’economia del gran casino financer que en movia 3450 bilions €, 77 vegades més.

Una hipòtesi plausible és que la condició de mercaderia del diner, funció que sent ben coneguda sembla tractar de dissimular-se, guarda una forta relació amb fenòmens que colpeixen la humanitat, com el creixement insostenible en relació amb la capacitat del planeta d’oferir recursos i absorbir deixalles. Possiblement, també amb l’exagerada magnitud que ha assolit l’escletxa de la desigualtat material i amb la preeminent funció que ha assolit el deute com a arma de domini.

Quines circumstàncies s’hi donen perquè el diner tinga la condició de mercaderia? Quines conseqüències s’hi deriven d’aquesta condició? Per què el BCE, que sap de la condició de mercaderia que té el diner, no ho diu clarament quan llista les seues funcions? Són preguntes rellevants que mereixen ser investigades. Les dues primeres apunten a respostes objectives, la tercera deuria contestar-la el BCE, nosaltres sols podem fer-ho a títol d’hipòtesi.

 

(1) Malgrat que s’ha encunyat el terme “diner electrònic” per les targetes de crèdit o dèbit, aquestes solament són l’instrument de comunicació amb les entitats financers que fan les anotacions als comptes bancaris (el vertader diner) implicats en una compravenda.

(2) El comentari es refereix al sistema monetari de Bretton Woods (un complex hoteler de muntanya a l’estat nord-americà de New Hampshire) on durant la segona guerra mundial (1944) es celebrà una conferència de 44 països en la qual s’acordaren (l’hegemonia dels Estats Units fou manifesta) les regles del futur model econòmic i es crearen el Banc Mundial i l’FMI. El dòlar es convertí en la moneda base pel comerç internacional amb la condició de mantindre la convertibilitat en or a un preu fixe establert. En 1971 el president Richard Nixon decretà la fi de la convertibilitat quan els dòlars emesos ja havien superat feia uns anys les reserves d’or dels Estats Units.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací