Boira XII

Boira XII
Boira XII

Catedràtic de Llengua Valenciana i Literatura (2009), Doctor en Filologia (Teoria dels Llenguatges, UV, 1996), Llicenciat en Filologia Hispànica (UNED, 1991), Llicenciat en Comunicació Audiovisual (UV, 1997). Publicacions a IDEE, Discurso, Signa, Gramaycal, Tropelías, L'Arc, i el llibre Cifesa, mite i modernitat (els anys de la República), Eixam, 2000.

València, final d’estiu 2015

Desassossecs

Hi ha dies en què la calor s’imposa a qualsevol altra possibilitat de percepció del món, dies en què tot passa per la condició prèvia de la temperatura i la humitat, llegir, menjar, mirar la televisió, escriure, no fer res, ni provar-ho, pensar, guaitar per la finestra, escoltar música, clàssica o contemporània, desplaçar-se de la cuina a la taula de treball, a la zona d’esbarjo, baixar a comprar el periòdic, a la farmàcia, a actualitzar la llibreta del banc, a connectar-se a Internet, consultar el correu electrònic, la premsa digital, jugar a escacs ni que siga en diferit, alenar, prendre una dutxa o submergir-se a la banyera, contestar el telèfon, oldre el que es cou a la cassola, fer un petó, imaginar un viatge, un cos esvelt a l’abast, passejar, treure el fem, la bossa dels plàstics, mirar qui passa i qui torna, agafar consciència dels dies que van restant-li a les vacances el pas del temps, escoltar els brams del carrer, dels xinesos sobretot, els més cridaners i curiosos, perquè és absolutament impossible esbrinar si van de bo o estan matant-se, veure un clàssic del cinema, la lluna que no acaba d’eixir, els passavolants que desplacen el seu rumb per comprovar que el matalàs que hi ha devora del calaix de la brossa és del tot inservible, que està on ha d’estar, temptar de consultar una obra de cultura general, de les d’informació general que no comprometen a cap cosa, rentar la roba i estendre-la, davallar de la prestatgeria els estris necessaris per fer un gelat de mango o un cafè que et lliure una estona de la sensació de set que és té tot el dia, a tothora, dies d’aquells en què ni dins de l’aigua capbussat del tot s’està bé, amb mig territori encès en flames pels focs provocats, els jocs olímpics a punt d’acabar, els quasi trentens de l’època moderna, desprès d’haver-se cancel·lat en aquell segle quart perquè a un pare de l’església li va capir, quan ja feia mil anys de l’invent, i quin invent, les parts de l’Hèlade varen aprendre amb el fet l’opció de la pau, l’opció de fer-se més grans els àtics, els jònics i els doris, cadascun amb les seues particularitats, front als perses que mai varen desistir de la voluntat d’entrar a Europa, encara per fer, i tenir aliats a les terres de ponent, mala combinació des de sempre, barrejar els pobles nòmades de les terres àrides d’allà la Xina amb les terres prolífiques i la gent estantissa de les ribes atlàntiques, la mediterrània al mig, sempre al mig de tots els móns coneguts, ibers, celtes, fenicis, grecs, romans, àrabs, bàrbars, sempre fent de bressol, condició de possibilitat, dels pobles que l’han transitat i que, sistemàticament, han provat de quedar-se una estoneta, provatura de calimes desèrtiques, com quan les borrasques de l’Atlàntic es queden aturades per un Anticicló al centre del continent i el passadís que creen deixa pujar l’aire del xaloc infernal i la mar bull, i de sud a nord i d’oest a est el vermell s’apropa al morat i les nits són basses de calma intensa que no deixen boquejar, nits de sensacions que únicament els tropicals, tan allunyats de la nostra civilització, poden suportar, nits d’aquelles en què hom voldria ser vigilant de piscines nocturnes de parcs deshabitats i justificar amb el sou la poca traça que es deixa entreveure per a copsar el son, per poder descansar, ni les cabres ho suporten dies i nits com aquestes, tan nostres. Quan un bri d’aire fresc fa l’intent d’entrar pel ventanal és molt benvingut i voldries convidar-lo a quedar-se una mica més, que ho torne a intentar, que regire per casa un xic, que s’estiga encara uns instants i es passege amunt i avall per les estances de casa, que ens deixe respirar un cop més abans de partir, voldries veure si més no com la pell que regalima s’asseca per un moment i la voluntat de córrer del vent supera les trampes posades per la temible combinació d’humitat i calor, voldries deixar d’ocupar-te del pes del teu cos, aixafat pel dia tan pesat que comença a fer-se extrem, perquè són ja corrua de seguits com vénen. Terrible pensar en dormir, en atansar-se al llit o al terra, si no és que hom s’instal·le dalt al terrat de casa, i encara i així.

I divendres. Els dies van passant. Ara esculls de llançar alguna andròmina inútil, ara t’atanses a recollir-ne una altra que un dia esdevindrà igual d’inútil al seu torn, ara vas, ara véns, la qüestió és no aturar al bell mig de la inanició, veure’s sorprès per la desgana de la indiferència, els veïns que no hi són, els que just ara parteixen per uns dies, o setmanes, que no tenen horaris d’oficina, encara que sí ofici, els carrers deserts, la finca deserta, la ciutat realment immòbil com feia temps, tant que no saps en quin dia vius, els estadants que han quedat travessen l’espai de la meua visió, de la finestra estant, com nàufrags una platja sabuda de perills, els cors accelerats per la calor, algun turista esquívol de terrasses i museus deserts, les botigues col·lapsades pel poc corrent que hi circula, de guàrdia aquelles estranyes que satisfan més les necessitats d’altres, indirectament, cristallers de barri que es tornen la setmana de vacances, il·lusionats per encetar-les, ara que tothom se’n torna, i encara abans els darrers en partir, gent del ram de l’hoteleria, que forneixen d’estris, se suposa, els que estan per feina, sovint també paralitzats per la poca gana generalitzada, la ciutat dorm la canícula com pot, la platja queda molt lluny, l’oreig hi arriba amb prou feines, les prestatgeries del comerç romanen llises i lluentes, sense relleus i lliures d’objectes, semblen llocs on poder reposar-se del vagareig en què s’ha convertit l’estiu, sol·lícits els dependents no saben quina cara posar quan comproven que l’únic client del dia, i qui sap si de la setmana, demana justament aquella cosa que precisament ara no tens, i que l’has de demanar a un proveïdor que dorm la calima com pot, com la resta del món, altres, de tan poc avesats a les crisis, continuen ignorant els possibles consumidors que, inermes davant l’absoluta manca d’atenció, per dissimular una mica l’estupor llur, demanen per l’últim, l’últim en entrar, l’últim en adonar-se de la poca opció de ser atès, l’últim en comprovar que el preu no li fa el pes, l’últim sol ser sempre l’últim en comprar, aquell que es passeja fins al fons del negoci esbrinant els racons i les formes més estranyes, navegant per les mars insondables de la fresca i la fosca dels embalums més preats, i les presentacions més aconseguides, l’últim sempre és aquell qui menys pressa té de ser atès, perquè, tanmateix, no ho ha de ser de res, és qui més s’aproxima a un venedor escàpol, amb qui mai no et creuaràs la mirada, i les vies ràpides aferrades a les botigues no deixen de recordar-te que, en sortir del refugi on tot és possible, fins i tot no comprar, els devessalls ininterromputs de fileres de cotxes impediran que la pau puga allargar-se ni un segon més, que escandir el què del temps només era possible al recinte del consum, on es lliuren les batalles, que el pas cap a casa serà la fi del somni i del repòs, i els vianants de somriure ample que vénen de les platges encara se sorprendran de veure’t inquiet i dubtant si creuar o no el carrer en vermell, beneïts per la desconeixença del diari, amarats de sol i de salnitre, colpits per la baixa qualitat de l’aigua de les aigües de ciutat, també les salades, sense meduses però verdes d’algues d’origen desconegut, d’olors de petroquímiques no gaire llunyanes, ferides d’oxigen, sense poder-se renovellar del tot, incapaces de respirar prou, però el color no fa la cosa, i la proximitat sol ser la garantia d’un bany que els sabons de la dutxa temptaran de deslliurar del cos, el món segueix i no sabem fins on arribaríem a ser capaços d’empudegar-nos per una mica de blau encara que tenyit de verd, i de fet un dels més antics llocs de menjar de la ruta de les goles i l’albufera, del perellons i marenys, sempre més ençà del Xúquer, és justament el Vertiblau, així, mal escrit, ben poc decantat cap a la normativa, i fat oracular en descobrir molts anys abans que el color fos aquest quin seria l’aspecte de la nostrada costa ciutadana.

Alenar

Tímidament comencen els mestrals, ara que el sol es fa oblic i les baixes pressions dels vents freds de l’Atlàntic Nord freguen el Cantàbric, a fer-se presents, i la mar s’allisa com si una força enorme esborrara de llur superfície les traces que la caracteritzen, i l’estiu enceta el viatge de retorn i s’afebleixen les roentors que l’honoren, lleument les primeres pluges calmen els cossos baldats de la manca de descans, tant de temps la terra seca i els cors amatents pel suplici, corcades les fibres musculars, eixut el cervell d’idees, delerosos els ulls de tempestes i ventades, la pell que frisa per palpar les neus i les aigües de les fonts cobejoses de rajar prou per satisfer aquest desert immens de mort.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací