Distòpia. Els coronafatxes s’entrenen

Distòpia. Els coronafatxes s’entren
Distòpia. Els coronafatxes s’entren

Fa tot just un any, al maig de 2019,  Diari La Veu em publicà un article titulat “Utopia” el qual, el podeu llegir ací, si voleu. En ell parlava també d’un seu antònim: “Distòpia” –societat fictícia rebutjable en sí mateixa-  assignant-li’l a membres de VOX. Com que llavors no existia la pandèmia pel “Coronavirus”, els asigne ara aquest neologisme: “CORONAFATXES”, ja que el trobe ben adient per les seus activitats. Els “Coronafatxes” sense alçar el cap del melic, benèvolament s’autoanomenen patriotes espanyols, tot i que el seu discurs, la actitud, és de l’any Pelai de Covadonga. Culpen tothom de la pandèmia, de les seus penúries, particularment el govern legítim, titllant-lo d’il·legítim, però, no aportant absolutament ninguna solució raonable, endemés sense donar exemple, posem per cas, d’allò que no es deu fer: manifestar-se guardant normes estudiades pels qui saben, a la fi d’evitar contagis. Ben mirat potser no ho facen doncs el mot virus, duu també corona.    

Rellegint aquell article, les fons emprades referit a “Distòpia”, em trobe amb una dada a la qual li vaig passar per damunt: El mot documentat,  les seues essències, fou usat per primera vegada per John Stuart Mill al 1868 en un discurs al parlament britànic. Encara que existien antecedents de trets semblants al segle XVIII a la novel·la  “Els viatges de Gullivert i a  “Viatge al món subterrani”. Trets usats, que no el mot, per nombrosos escriptors d’ara i adés. Com que al 1868 el corrent excel·lit,  cultural i ideològic mundial era  el romanticisme utòpic, no és d’estranyar que crítics com John Stuart Mill -deixeble de Jeremy Bentham- pararen esment d’estudiar i divulgar la tesi contraria, realista i utilitarista, sot al lema –màxim benestar pel major nombre de persones-. Un lema, com es veu, ben actual i ben admirable.

La anomenada revolució de “La Gloriosa” d’aquell 1868, protagonitzada pel general Juan Prim i cia, com sabem, tractà de redreçar ací, posant els peus a terra, els problemes de degeneració social i política de l’època, sense aconseguir-ho, les quals tares, al meu parèixer, encara hi perduren, si fa no fa. Abundant, tot i que les causes sempre són diverses, per a poder solucionar problemes complexos cal posar-los caretes i ullets usant mots lògics estudiats, i “Distòpia, curiosament, fou relegat pel “Diccionario de la Real Academia Española” (RAC) fins que al març de 2008, any en el qual fou afegit per José Maria Merino Sánchez, fill d’un republicà de l’època franquista, que hi hagué de  fugir del seu  Lleó natiu per refugiar-se a Galícia.

Encuriosit pel fet em formule aquesta pregunta: ¿Per quin motiu el mot Distòpia va estar relegat durant 140 anys?. Només trobe una resposta, no em torqueu el front:  El mot, la seua definició, confrontava i advertia dels perills de Distòpia, en una societat idealitzada de nombroses bases febles, per desigualtats socials i econòmiques, al llarg d’anys i panys començant per la monarquia borbònica tot seguit restaurada i recalçada, la seua evolució degenerativa, l’escapsada segona república, el règim del de Mingorrubio, i en aquesta pretesa democràcia, entrebancada pels residus ben sòlits d’un estat absolutament franquista. Ben mirat no només ací, sinó a tot el món, doncs les potes corcades d’un romanticisme ben inserit, donaren pas a les més cruentes conteses mundials com mai de la vida, és a dir, la Primera i segona Guerra Mundial, aquesta última començada per dos moviments determinants i prototip de  societats indesitjables, el feixisme i el nazisme, tant s’hi val un com l’altre, i endemésel seu amic del Ferrol. És a dir, tot plegat, Distòpies de llibre.

El romanç en duu fins l’objecte del present escrit,  els “coronafatxes”, les gavines i gavinots de potes corcades, els Ciudadanos sense cap, als quals tots plegats, Aznar els mou el bressol des de la FAES, farcida de diners neollibertins, com per exemple els senyors Juan Roig i Florentino Pérez . A la seua vegada seguidors de les doctrines de Reagan i Thatger, dels Busch i Trump, dels seus assessors. Dels esmentats vius i d’aquells que els mouen el seu particular bressol, sabedors que no es gens convinent de fer noves guerres mundials, perquè fins i tot es moririen ells mateixos, s’han reconvertit en neoliberals (barreja de fatxa, conservador i liberal), administradors d’un mercat lliure, i no de països lliures, arbitrant els seus propis excessos, descaradament restrictius respecte la constitució.

La resta, entre els quals sóc inclòs, si no fem allò que ens manen i no se’n afegim, serem el què sempre hem sigut: Paries, pagadors de peatges pel seu domini; mentrimentres ells seguiran fent allò de sempre, formant les seues elits a llocs per la majoria inassolibles, i fomentant de tant en tant d’aplicar la Distòpia, -per part dels seus escolans sense amagar-se’n del seu populisme-, retallant despeses de sanitat, d’educació de serveis socials en ares, de la llibertat, o siga Distòpia i promotors, arborant la paraula llibertat, en detriment d’una societat majoritària cada vegada més relegada. 

Sí amigues i amics, els Coronafatges s’entrenen, una altra vegada em tape el nas, davant tanta misèria,  i transcric paraules de Gandhi en resposta sobre les causes de destrucció de l’ésser humà: “La política sense principis, la riquesa sense treball, la sapiència sense caràcter, els negocis sense moral, la ciència sense humanitat, i l’oració sense caritat”.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací