Boira XIII

Boira XIII
Boira XIII

Catedràtic de Llengua Valenciana i Literatura (2009), Doctor en Filologia (Teoria dels Llenguatges, UV, 1996), Llicenciat en Filologia Hispànica (UNED, 1991), Llicenciat en Comunicació Audiovisual (UV, 1997). Publicacions a IDEE, Discurso, Signa, Gramaycal, Tropelías, L'Arc, i el llibre Cifesa, mite i modernitat (els anys de la República), Eixam, 2000.

Insomne

Quan em desperte al matí desvetllat i sent com el cos m’arrossega cap a les entranyes de la terra i m’enfonse decididament en els pensaments més abstrusos, de poc serveix que el sol s’aixeque i done pas amb llur obertura a la clariana que acull els càntics dels ocells, ni que la glaçada nocturna es torne devessall de gotims de mel transparent que saciarà les plantes més delicades, ni que la promesa de la vida dels éssers estimats, pocs, caiguts en la desmemòria més abjecta, et surtin al pas amb la pau intacta del seu rostre dibuixada als endins de les paraules de bon dia, de tan extremada com és l’atracció cap als abismes de la por.

Insignificances

L’ordre de les coses estableix les condicions de possibilitat, de qualsevol cosa, també del no-res, aqueixa inexistència i quietud en què hom s’està quan roman a l’aguait, en les poques ocasions que la vida et deixa desvetllar el seu moll més intern, llur brevetat, com de ràpid s’esdevé el final de tot plegat, com les closques s’amunteguen entre els pisos geològics de la corfa terrestre, mentrestant els nostres insignificants cossos amb prou feines deixen caure una gota d’olor precari al damunt de segles d’immundícia orgànica, just entre les capes d’allò més inert, els silencis ordenats per temps mut que pacientment classifica i distribueix l’energia, perquè es transforme en altre silenci.

Ja sabem que el temps tot ho relativitza i que les coses van mudant de color, fins i tot que resulta impossible copsar sempre quines són les importants en cada moment. Que el viure respon més aviat als interessos immediats, per bé que els atribuïm la condició de necessaris, també ho hem arribat a conèixer. Que les etapes de formació i de joc perpetu són, segur, i amb diferència, les més fructíferes en tots els sentits, i que són breus, sembla que ho hem comprés. Podem estar-nos rutllant sobre el què de la vida tant de temps com el temps que ens queda, però no arribarem ni a fer-li una mossa, ni un bri l’alteraríem, en el seu decurs, incansable i constant, i lleument ens serà dat el flaire que conté en la textura d’un cel de tardor, la mar tempestuosa, la carícia d’una mirada que endolceix, un tast d’una menja incomparable, l’oïda d’unes notes capaces d’induir-nos la pau, i tanmateix el deixaríem intacte de tan rodó com és aqueix què infranquejable i polit.

El fantasma

Qui no sap què està passant al seu devora i es deleix de conèixer les mels pretèrites o dedueix el futur de tan distret que es veu, està mort, sense dubte, i el córrer de les coses ja no l’afecta, perquè assegut de mig cos a la tomba hi veu passar la processó de vida, que tant odia, que la claror del jorn ja no li doldrà i les úniques ombres que assaborirà seran les dels passavolants del cementiri, alienes al seu deliri, ignorants de llur passió pels cossos tebis i radiants, la mar al fons, els ocells descrivint paràboles impossibles, la volta del cel reflectida i canviant en moure’s la fràgil terra, els cors, ai els cors, minúscules entranyes vacil·lants encara en la boca del golafre, i els cants que ja no ou i que són la trama del món visible, que ja no veu qui res no sap què està passant.

El descans

Ara que el sol es pon i el cos es dol de tanta solitud impresa, assoleixes la veritat que mai has volgut mirar a la cara; ara que la nit s’avé a cobrir-te les espatlles i donar-los la pau, ara, l’angoixa s’esmuny entre rostres desconeguts i la fosca esdevé el marc de llur dissolució, i encara ara estranyes el camí que t’ha dut fins aquí i ignores el com d’un fet tan increïble. Frenètic resulta saber-ho, i la resistència et colpeix. Era tan senzill. Descansa, doncs. Lluu el silenci per tu i s’asserena l’entorn. Els cotxes travessen els espais que els són coneguts de tornada al cau i les primeres pluges adoben el terra de futur i l’aire de presents. Francament, oldre el passeig és el millor comiat, guaitar la gent que hi pul·lula, deixant-se dur per la bonior de l’hora del capvespre, sense presses, ara que els nins d’escola encara són a jaure en algun racó d’esbarjo, ara ja no et dol haver salpat del lloc tot sol, amb l’única petjada visible d’aqueixa mirada curiosa que roman amatent a les sorpreses de les cantonades, i és tan intensament tranquil·litzador saber que la por ja no hi és entre nosaltres que el plor n’és la prova.

La serra

Enguany que no puc apropar-me a la meua serra volguda l’enyore remotament (com quan de lluny obires coneguts estimats i te n’hi vas per altres viaranys, abans no et facen el rondó i t’estreben l’alè i et deixen llest) i me la mire quan travesse els camins que la cusen i em sé partícip dels secrets que acull i la plore de debò, ben a la vora dels marges i les ribes que li són frontissa d’allò humà que la punteja, i sóc feliç d’haver-li estat afí un temps, dissolt en els silencis que m’han sabut aixecar, les olors que m’han conduït als cims dels veritables embruixos, els colors que m’han pres els ulls per moments, aqueixos esfilagarsats de tènue boira caient del cel de plom, els verds de llàgrima de la pinassa i els ocres terrosos dels peus de les alzines i el mullat de suro de les soques que es miren la tramuntana ben orgulloses, guardianes del paradís.

Nadals a l’illa

Un temps, el puig del Galatzó, de la banda de Galilea, l’oest que tinc davant a la llunyania de la terrassa de ca meua, es distingia amb més facilitat, l’horitzó estava més magre d’objectes, i constituïa un eix de referència de la caiguda del sol, a entrada de primavera i de tardor, com ho són el molí a l’hivern i la casa cantonera devora Maties a l’estiu, però el pas indefugible del vell amic va imposant altres paisatges que la mà de l’home afaiçona i muda els referents que li atorguen el nom a les coses, i és així com la memòria oblida i va refent-se un passat inexistent de llocs sense verbs, d’eixuteses de polsim que mai han estat solcades per les cristal·lines rialles del viure, i hom s’esmuny penya-segats avall mancat del dir, desproveït d’imatges on reconèixer-se, el rostre esborrat entre milers de miralls esquifits, sense saber ja cap on mirar ni com anomenar el lloc nou que l’ocupa per substitució, i ha de tornar a començar a llegir i escriure els noms de la infantesa, plegar-se sobre si com el moribund que se sap al final, o temptar d’esbrinar què hi ha més enllà de la fina ratlla que enterboleix els sentits.

Capvespreja a l’illa i els ocells s’acomiaden del món fins demà, és l’hora del retorn de les excursions diürnes, els pics farcits de minúsculs insectes, l’aliment dels nius, una intensa xerrameca s’estableix en les rutes dels vols dels adéus provisionals, com empremtes deixades a les capes aèries que solquen, de densitats diverses, talment les traces dels avions que ens creuen al damunt de tot en totes direccions, i que també van a jaure a les nits, simulen les aus que ens volten perpètuament, caderneres, passerells, però resulten més petulants, sense caure en la pedanteria, i exposen llur vigoria extrema suspesa al cel en forma de dibuix, que en el cas dels pardals seria pràcticament impossible de descriure, ni aproximar-se als jocs d’esbarjo que executen a unes velocitats només superades pel so que els precedeix i que anuncia la fi de la festa, el remat de la cridòria que prediu la fosca de la nit, i allà dalt, al caliu de la confortable au espacial hom encara hi veu la fina ratlla de l’horitzó.

Quan la nit ha passat el forrellat i ha clos el món sota el capell de la fosca, adobant-lo de la humitat necessària perquè transitar-lo siga incòmode als éssers eixuts del dia i la llum, els sons es fan aguts i hi fonen l’espai divers homogeneïtzant-lo, escurcen parcel·les distants que es projecten sobre si plegant-se, i el món, d’aquesta manera, s’aprima i ens cau a sobre comprimint-se com una bombolla que es desinfla de pressa, acceleradament, i és l’hora de trobar l’aixopluc que ens evite de desintegrar-nos, és l’ocasió de respirar ben profundament i intensa i és l’oportunitat d’encreuar ben aferrissadament els dits i esperar que arribe el nou dia que és idèntic a l’anterior, les noves seqüències que ja formen part del metratge, els cants renovellats dels ocells que són tirallongues emmagatzemades als arxius, les visions dels coneguts, saludats i amics que ens faran dir el ja sabut de cada dia, els gestos repetits davant la tassa fumejant del cafè que ol com tots els matins somniats, i és el moment de pregar que tot s’estiga quiet el temps suficient perquè el vel nocturn no ho aplegue tot de cop i s’esdevinga la nit perpètua, aqueixa en què el so no es copsa de tan agut.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací