Boira XIV

Boira XIV
Boira XIV

Catedràtic de Llengua Valenciana i Literatura (2009), Doctor en Filologia (Teoria dels Llenguatges, UV, 1996), Llicenciat en Filologia Hispànica (UNED, 1991), Llicenciat en Comunicació Audiovisual (UV, 1997). Publicacions a IDEE, Discurso, Signa, Gramaycal, Tropelías, L'Arc, i el llibre Cifesa, mite i modernitat (els anys de la República), Eixam, 2000.

F  I  N  A  L  S

I

Europa

Qui escoltava els udols de les pregàries dels deportats, qui defugia llurs mirades d’angoixa en el fred de les planúries de l’Europa central i més enllà, qui sabia de les condicions del contracte, escrit amb les paraules dels silencis còmplices, qui s’esmunyia per les cantonades en veure l’assot al carrer dels desposseïts de casa, qui a les nits encalmades dels hiverns sense pietat escoltava el renou a la casa del veí i s’arraulia al llit per tornar-se invisible, qui veia escopir als nins i les mares que els duien al braç i que sabien que els serien arravatats i s’estava ferm a la vorera amb gest d’assentiment envers els botxins, qui ocupava el lloc de l’absent i se’n feia càrrec de la deixalleria despresa a la força a cops de culata de fusell, qui oblidava els noms d’un temps, companys d’esbarjo a la feina o de jocs d’infants a l’escola, qui va arribar a oldre la pestilència dels caus farcits de vius destinats a les càmeres, qui, celístic, va copsar la carn socarrada de les ànimes dels innocents, bé pot dir que ha transitat el gel de l’infern i n’ha sortit indemne.

La llar del defora

M'he retirat als quartells d'hivern, i ho faig perquè sé que són el lloc del repòs, de la distensió en el tracte, de la contemplació de l'entorn, la conversa amical i el retrobament, els jocs de la memòria devora el foc que asserena, la sentor dels àpats elaborats més enllà de la improvisada menja de trànsit, aquí s'adiuen els plats de cullera i el tast d'un bon vi que honore els estels, i jaure, jaure estès a la terra protectora cobert per la gruixuda pell que et transporta als íntims presagis de la llar, tan llunyana. L'amabilitat del lloc permet refer camins poc trillats, viaranys gens coneguts que, tanmateix, hi són ben presents en els somnis que ara sovintegen, i a l'alba de forta rosada deixar-te dur lleument per les recialles que el galop diari va perdent, com les petjades dels enemics que s'esborren al fang els dies de pluja, empremtes de calidesa que et recorden com d'humana és la condició de la batalla que ara defuges.

In memoriam

Ara que el cel exposa llurs miracles de vent i colors i es mostra ben trempat i fort, ara que la prudència habita entre els justos combatents en aquests redols que suren esperança i futur, l’avenir somriu deixalles de possibles en absència de violència i la forma del temps pren volada d’esfera provisionalment abatuda la sageta que el dibuixa, el món commou a ésser-hi i basta el bri de l’herba per satisfer els sentits que totes les maragdes estellades no foren capaces d’igualar, esclats de ploms anacarats perfumats d’eben, el record dels estimats companys.

Inicis

Vàrem partir un vespre d’hivern tancat, la mar en pau i els esperits oberts a l’aventura, i sabíem que el camí seria lleuger, tot i les novetats pendents, per bé que del final ningú ens sabia assegurar res, deixàvem enrere els presents fets passats, la remor encara dels matins a les llars a la boca de l’estómac, els plors dels nens a l’alba de la terra freda suspesos en l’aire, la mirada reblerta de pulsió i l’ànsia a l’ai del cor batent desconcerts de pregàries que es fonien a la llunyania, el poble dissolt entre la fosca que la lluna llaurada de fresc no era capaç de dissipar, i érem feliços en la nostra vagarívola esperança aquella nit de fuga ordenada i sabuda, esperada i anhelada tant de temps.

L’any

La setmana dels barbuts, i aquest de les feres en particular, resulta una bona manera de sortir dels nadals panxuts i esfereïdors on els combois són gairebé sempre forçats i les relacions afectives s’extremen per postisses entre familiars que ja no ho són del tot i els amics es comporten com saludats dels temps de la fam, en què havies de quedar bé amb qui podia oferir-te feina el matí d’hivern tancat, i buidor generalitzada després del consum exagerat i innecessari, que el foc purificador d’Antoni, Sebastià i Vicent s’enduran fins l’any vinent. Cada cop m’agrada més aquesta costeruda i generosa enfilada del gener que tot ho saneja. Pecadors com som, i no encara prou satisfets de les malifetes fetes pels nadals, ens atansem als carnestoltes com llops afamats en una darrera temptativa de golafrejar de luxúria i fetge, dijous gras sobretot, abans de penetrar calms i estalvis a la quaresma edificadora que ens abocarà de cop a la pasqua primaveral, i torna a començar. No tenim remei, és clar. I qui el cerca? L’estiu, i la promesa del viure, ens espera a la cantonada. Una mica de malenconia per les fulles caigudes i altre cop al torró.

Petjades

El jardí del campus de la UMH d’Elx era avui, com cada dia, un verger calm on refugiar-se, silenciós d’enginys de ferro en moviment, diumenge de descans, les millores de disseny en suspens però a la vista, amb les novetats acabades -la darrera l’Institut d’Educació Física, arran del Poliesportiu i el Centre d’Alt Rendiment- i perspectives de traçats de més verd ordenats guanyats a la garriga antiga, frontera de les fàbriques de calcer d’un temps, on encara se senten els renous fabrils dels obrers entrant i sortint del calaix i on s’olen els grums de pasta enganxosa que servien de cosidura a la sola de goma de pneumàtic i la lona d’espart basta de les espardenyes aquelles, matrius dels Martinelli i els Piccolino d’aquí, els Mascaró d’allà de l’Illa, i te n’adones que els cants dels ocells vénen a substituir, ni que siga provisionalment, tot aquell espant de fum per reciclar als afores dels palmerars de la vil·la del Baix Vinalopó, ara diversa i sense res més que un fil de suc mariolenc que la travesse, eixuta i plana, però ben orgullosa de saber-se frontera i límit de les il·lusions d’un poble escolat pel sud, decantat cap als viaranys aliens que no reconeixerien ni els excel·lents dibuixos dels seus oasis.

Neteja

El vent colpeja violent les ferralles passades i se les enduu ben lluny, més enllà del panorama visible ara ruixat de nou, les soques ajagudes per la constància amb què són assetjades, els cossos doblats i nerviüts per l’amenaça del bac, fins i tot la jovenalla que ix d’escola se sent insegura i dubta del pas a fer amb el pes de les motxilles com segurs que els tenallen a la terra encara, les mirades dels pares ansioses darrere els vitralls dels cotxes sacsejats, i ja era ben hora que la porta de tots els temps a venir fera net per les sulsides de la memòria, massa aferrades a les emocions que en poc o gens faciliten el córrer del sentit, ja era l’hora dels adéus a les escorrialles que degotegen dels solcs que aturen la passa, l’hora de seguir.

Grafismes

Un gener divers ens ha acompanyat enguany, bufador els darrers dies, però encalmat i solejat la gran majoria, ja a Consell, de primeries, i a Elx, pràcticament tot el temps, que hem sabut aprofitar amb les estades a l’Altet, sis de passeig i de lectura, tot i que a València sembla que els ràfecs intempestius han sovintejat més, i la humitat s’ha hostatjat amb més insistència, la mar i la ribera presents, com sempre. Recorde que els dies de Castelló d’hivern eren estranyes, o no tant, les cerveses a l’aire lliure, de dissabte, a la glorieta o al passeig Ribalda, per bé que el solet em festejava les hores d’estudi a l‘avinguda del Mar 27 i fins i tot em vencia i em feia becar a estones dels llibres feixucs de la UNED, tan sòlids que impressionaven de mirar-se’ls, lluents de llom i polits de costures, pesants com un estoig farcit de promeses, els desitjos tant de temps aparcats varen anar descobrint-se entre les seues pàgines de saber immens. Eren els anys d’aprenentatge, passades les angoixes originàries, els batecs del desconcert de procedència incerta, les vetllades de lectures dels clàssics espanyols que la filologia hispànica imposava a cor què vols, i els matins de quaderns interminables i resums de llengua, llatí o grec, literatura o història, paleografia o crítica, que anaven amuntegant-se clars i precisos, breus en la justa mesura, calaixos preciosos d’escriptura perduda onsevulla que el devenir de les coses s’endugué i que la memòria reté engelosida del temps.

Alternatives

En arribar Aquari el jorn s’esfilagarsa entre barbuts invictes i la claror del dia iguala i àdhuc vol començar a guanyar al cel dels estels imperant des dels dies de difunts, l’hora corregida, i just inicia el lent avançar cap a la cúspide de l’equinocci de l’estiu, punta culminant al bell mig dels deu mesos en què de les nostres latituds governa la llum, i les lectures i la contemplació del món en aquestes condicions són bons hàbits i hom els pot conrear tant com la gana li impose i li dicte el seny, de manera que si li flaqueja un dels dos vicis, si per malastrugança se n’ha descuidat de fornir-se de lletra, la vista mai se sent òrfena de goig perquè l’alternativa hi és ben a la vora, els ametllers florits, les oliveres reblertes de minúscules beines que esdevindran or, els xiprers farcits de pol·len i la pinassa molsuda de pues disposades al vol, a la serra i, més a la ribera, els fruiters a punt d’esclat i les hortalisses engabiades a l’aixopluc dels ràfecs tardorencs i, ja a la costa, les cadenes dunars coloren l’horitzó assetjades de teuladins que es desplacen fent saltirons impossibles, la mirada esmaperduda entre tanta abundor que la lleu degradació del sol tombant permet. Així les coses, deixar descansar per una breu estona els amics que solen acompanyar-te de tarda entre realismes de ficció diversos és possible.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací