Confinament 3. Les marques del franquisme

Confinament 3. Les marques del franquisme./ PIXABAY
Confinament 3. Les marques del franquisme./ PIXABAY

Catedràtic de Llengua Valenciana i Literatura (2009), Doctor en Filologia (Teoria dels Llenguatges, UV, 1996), Llicenciat en Filologia Hispànica (UNED, 1991), Llicenciat en Comunicació Audiovisual (UV, 1997). Publicacions a IDEE, Discurso, Signa, Gramaycal, Tropelías, L'Arc, i el llibre Cifesa, mite i modernitat (els anys de la República), Eixam, 2000.

A Tavernes de la Valldigna hi havia una àguila de pedra al Passeig, dalt d’una columna que li feia de seient i que barrava la porta d’entrada al refugi antiaeri de quan la guerra civil. Ens observava. Era un símbol del règim franquista, aqueix paradigma polític i social que matava impunement. Que matava innocents de tota mena i casta si no li eren afins. Del poble, al cementiri de Sueca*, per exemple, n’hi ha uns quants, víctimes que foren arrossegades de nit de llurs cases, que passaren unes hores detingudes a l’ajuntament i, sense cap mena de judici amb un mínim de garanties, hi foren afusellades a la matinada. L’àguila ens ho recordava, que l’ordre imposat planava per sobre dels caps de la gent, quan de fresc anava de feina, quan sortia del cinema comunalment, quan passejava cap cota, quan la petava al casino despreocupada, quan es llogava a la plaça amb l’ai al cor, quan veia passar el frare de torn i s’havia d’ajupir, i si no ho feia se’n duia un caparró de l’autoritat divina, però sobretot quan li arribava l’alè de l’autoritat dels civils corbs verds i el pànic de reviure l’horror els aclaparava. Una nit d’estiu, entrada ja la mal anomenada transició, la férem caure del pedestal, sense gaire gràcia, ajudant-nos a l’ensems com poguérem per no esmorrar-nos del pilar. El passeig, per bé que no de gom a gom, encara era ple de veïns, que feien les darreres consumicions a les orxateries. Fou un acte, doncs, públic i notori, amb multitud de testimonis. Tothom que hi era ho va poder veure, i per això no faig res de nou en relatar-ho aquí que portar-ho a presència. Simplement ho recorde, idò. La vàrem instal·lar còmodament dalt de la cambra del local on feinejàvem, al segon pis tapada amb una manta. Al dematí, lògicament, l’amo ens la hi va fer retirar, després que la xiqueta de la casa, espantada, li comuniqués la seua existència i posició. Que ens l’enduguérem on volguérem, va dir-nos, però que a casa no es quedava. Òbviament no hi havia cas per a la discussió, era raonable. La carregàrem dalt del Renault 6 Groc i la dipositàrem en lloc apartat. Encara hi serà, segur, dormint els malsons aquàtics de les despulles, tants com el règim va provocar en tots els anys de colonització i repressió. Perquè, què era, si no, la destrucció total i absoluta del nostre territori, de la nostra casa, la submissió més abjecta a uns usos i costums desconeguts completament, la imposició d’una llengua amb la qual no sabíem ni somniar, la presència incontestable d’unes forces de seguretat que transmetien por i prou, la continuació dels privilegis que uns pocs feien prevaldre per sobre de la resta del comú, la impossibilitat de dir lliurement, o de pensar i expressar la diferència, en qualsevol de les seves formes i variants, què era tot això, si no ho anomenem colonització i repressió? L’àguila dorm, però no oblidem que de les desferres més aparentment inermes pot reviure l’odi que la va alimentar un temps. De fet o de pensament convindria, ens convindria i molt, tenir-la ben present, tenir-ho ben a la mà, tot allò que va representar. Aquella nit d’estiu l’aconseguírem tombar tots aquells que una vegada o altra ens sentírem observats, i no en foren pocs perquè pel passeig, més enllà dels acòlits al règim que ho feien planerament, hi passava cada dia d’estiu, cada nit de fresca, pràcticament completa una representació selecta de cada barriada del poble. Com la policia patriòtica ara, l’àguila franquista ens recordava, en taponar l’entrada del refugi antiaeri, que els altres, de llengua i de nació, de raça i de gènere, d’opció política i sexual, i tots els altres imaginables, no tindríem escapatòria possible si decidia d’aixecar el vol i d’actuar altre cop. Quaranta anys després d’allò, el símbol caigut jau al si dels cossos policials patriòtics en actiu, on respira.

PS. Tres notes i un apunt.

  1. Ens aniria bé, per tal de provar de recuperar la nostra dignitat com a poble, d’ocupar la nostra terra aquest estiu, si el context ens deixa respirar de forasters.
  2. Ens provaria, per construir un relat compartit, fer-nos amb la clau de casa, de la qual la nostra parla en seria hoste, i que s’orege.
  3. La terra és la casa de la nostra parla. Si no són nostres, la terra, la casa i la llengua, som hostatges en una colònia on alenar es fa impossible.

* De Tavernes assassinats l’estiu de 1939 a Sueca per la repressió franquista: Salvador Vercher Cremades, Juan Bautista Vercher Almiñana, José Vercher Almiñana, Vicente Sanantonio Cardona, Salvador Grau Corella, Vicente Grau Gascón, Vicente Jorge Blanch, Juan Bautista Franco Escrihuela, Luis Gascón Félix, Vicente Gimeno Navarro, Juan Company Gascón, Emilio Benavent Escandell i Joaquín Berto Grégori.