Acoquinats pel ponent

Acoquinats pel ponent
Acoquinats pel ponent | Pxfuel

Diu la dita valenciana que “de ponent ni vent ni gent”. La dita no la diguem nosaltres a soles, sinó que des de l’antigor està present als països de la península situats a l’est, els catalans ho diuen dels aragonesos, nosaltres dels castellans, i els de l’orient andalusià dels d’occident. D’allò de “vent” sabem i patim els trets del fenomen doncs bufa fort, calent i endemés, sec com un tostó. Pel que fa a “la gent” serien comprensibles en general, les cauteles d’un territori respecte dels nouvinguts; quasi ningú assegut convenientment, li agrada vinguin altres a moure’ls la cadira. Tot i que als efectes del vent, sempre molest, quasi tothom s’acostuma, no ens acoquina massa. No obstant això la cosa canvia, s’hi afegim els efectes demolidors expressats en aquesta altra dita: “Quan el mal ve d’Almansa a tots alcança”.

De la desfeta patida a Almansa, el 25 d’Abril de 1707, les seues conseqüències perdurables, les mesures acoquinaries implacables implantades pel Borbó, abolint els nostres Furs, la repressió brutal, causes justificades i expressades pel sanguinari Berwick, amb paraules lapidaries traduïdes per un servidor deliberadament, del castellà al nostre idioma, només perquè es toquen els atributs engonals aquells que alaben encara el duc, el seu rei Felip i la descendència: “Aquest regne ha estat rebel a sa majestat i ha sigut conquerit, perquè han comés contra sa majestat una gran traïdoria. Per aquest fet, no hi disposarà de més privilegis ni furs, que aquells que sa majestat volgués concedir-li d’ara en avant”. Ço ens ho explica l’estudiós Antoni Furió, al seu llibre “Història del País Valencià” ed. per 3i4”.

No només van incendiar la ciutat de Xàtiva, rebatejada “Colonia Nueva de San Felipe”, com a escarni macabre d’acoquinada per un individu nomenat comte D’Asfeld, el qual deixà Xàtiva, arrabassada, en 3000 de 12000 ànimes, per les execucions, l’èxode a la Manxa, les Balears; els austracistes benestants i nobles a l’exili, sinó que prèviament l’incendiaren al 1706 Quart de Poblet, assetjaren incendiant Sant Mateu, Vila-real, el Raval d’Ares del Maestrat, al novembre de 1707, incendiaren i saquejaren el propi Ares. Fet i fet, abolits els furs, els ajuntaments, les institucions inherents al regne, dels seus règims econòmics, implantaren un règim militar al nostre territori, costejat del nostre peculi, consistent en més de 16.000 homes permanents; fet inèdit en la història de la Corona d’Aragó. Establerts en corregiments, controlaren i administraren l’economia del nostre territori, amb estricta obediència al nou rei.

El sistema impositiu implantant hi resultà gravat, segons Furió, en el 60% de les rendes; com que el feudalisme se’n adherí majoritàriament a la causa borbònica, els més castigats foren les classes populars, sotmeses a una pressió fiscal considerable, a un govern militaritzat, de majoria forastera, que de manera palesa dugué a la marginació galopant de la vida pública la nostra llengua, dominada per gent procedent de ponent. Una dada eloqüent indica que entre 1708-1808, a la Reial Audiència d’un total de 130 jutges nomenats, només 30 eren valencians, per tant necessàriament hi hagueren implicacions lingüístiques determinants; ningú podria esperar fer niu a l’administració civil i eclesiàstica sense saber castellà oral i escrit, doncs fou una necessitat primordial per a moure’s i promocionar bàsicament per la vida real. Un divorci quasi total entre ciutat i camp. Immersió lingüística no, suplantació total. Ara mateix, algú nota un canvi substancial al respecte, d’entre el funcionariat, majorment en sanitat i justícia, llevat d’honroses excepcions?

Deixant de banda les escurades de butxaca cròniques encara, deixe de mostra ara i ací un pomell de raïm copiós, prou de grans encara vigents, als efectes d’una ullada de repàs del respectable, de descreença i acoquinament, sofert pel nostre poble i la seua principal senya d’identitat des de 1707, amb la creença ferma que, si no ho remeiem, ço no s’acabarà encara

-1715: Es prohibeix el valencià en les escoles i en el catecisme. -1716: Es prohibeix el valencià en els jutjats (Se podrà el mayor cuydado en introduir la llengua castellà, a cuyo fin darà las providències más templadas i disimuladaspara que se consiga el efecto, sin que se note el cuydado). -1755 Es prohibeix el valencià a les ordres religioses. -1768: Es ratifica la imposició del castellà en la administració de justícia, a les escoles i les jurisdiccions eclesiàstiques. -1772: Es prohibeix el valencià als llibres de comptabilitat. -1780: Es prohibeix “representar, cantar i bailar piezas que nofuesen el idioma castellano”. Segueix ...

-1812: Instrucciones” de Godoy sobre els teatres: Es prohibeix qualsevol idioma que no siga el castellà. -1828: S’obliga que els llibres parroquials s’editen només en castellà. -1837: Edicte reial imposant castics als xiquets que parlen a l’escola valencià. -1838: Es prohibeix els epitafis als cementeris en valencià. -1857: Es ratifica la prohibició delvalenciàen l’educació pública. -1862: Es prohibeix el valencià a les escriptures notarials. -1867: Prohibició de les peces teatrals escrites “enlosdialectosde las provincias de España”. -1870: Prohibit l’ús del valencià al Registre de la propietat. -1896:Dirección general de Correos i Telégrafos”. Prohibit parlar en valencià per telèfon. -1902: Real Decreto de Romanones prohibint el catecisme en valencià.

1917-1923: -Real Orden que sanciona els mestres que ensenyen en valencià. Real Decreto,pel qual se sanciona els mestres que utilitzen elvalencià amb el trasllat. Reglamento de la Ley del Notariado,prohibint l’ús delvalencià. Circular que obliga l’ensenyament en castellà. -1939: Prohibició de parlar o escriure en valencià. El nostre idioma queda prohibit: Ena radio, als llibres, el teatre, en tot tipus d’impresos, participacions de boda,estampes de comunió, així com a cartells i anuncis, als noms de pila, al cine -fins el 1964-, fàbriques, escoles públiques i privades. A les làpides dels cementeris, esqueles mortuòries. Nomenclatura d’hotels, restaurants, bars, noms comercials, marques, embarcacions. Conferències i actes culturals, correspondència privada fins al 1940. Inscripcions al registre civil. Als funcionaris ni entre ells ni en el públic. Noms de carrers. Per llei es deroga l’Estatut de Catalunya i prohibeix elvalencià: “El caràcter de cada región serà respetado, però sin perjuicio para la unidad nacional, que la queremos absoluta, con una sola llengua, el castellano”.

-1945: Reglamento de prisiones: Els presos a les carcers només hauran deparlar castellà. -1961: Al mou reglament de Telégrafos: Es prohibeix el valencià. -1968: Prohibició a Joan Manuel Serrat de cantar en català aEurovisió. -1986: Real Decreto, que aprova el Reglamento del Registro Mercantil pel qual s’obliga queles inscripcions es facen exclusivament en castellà. -1995: Llei d’ordenació i supervisió dels assegurances privades, pel qual s’obliga que les pòlisses estiguen escrites en castellà. A més es publiquen, al voltant de 149 Reales Decretos i altres normatives, per garantir l’obligatorietat de l’etiquetatge de productes alimentaris i altres, en castellà.

-2001: Intervenció del Rei Juan Carlos I en el lliurament del Premio Cervantes: “Nunca fue nuestra llengua de imposició, sino de encuentro, ... a nadie se le obligó nunca a hablar casatellano...fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo, por voluntat libèrrima, el idioma de Cervantes”.

-1995-2015: Fre de la llei d’Ús i Ensenyament del valencià pels governs majoritaris del PP a la Generalitat. Tancament de línies en valencià. -2011 Tancament dels repetidors de TV3 al País Valencià. -2013, Tancament deRadio Televisió Valenciana.

Recurs Contenciós-administratiu interposat pel govern central contra el Decret 61/2017 de la Generalitat pel qual es regulen els usos institucionals i administratius de les llengües oficials (prohibint l’ús del valencià en les comunicacions amb els governs de Catalunya i Balears, argumentant que l’única llengua comuna entre els tres territoris, és el castellà) Aquestes sentències van ser recorregudes en cassació per la Generalitat Valenciana (GV) i pel Sindicat de Treballadores i Treballadors de l’Ensenyament del País Valencià (STEPV-IV). Ara, el Tribunal Suprem (TS) espanyol ha fet públiques dues sentències (núm. 634/2020 i 704/2020)en els quals rd desestima el recurso de la Generalitat Valenciana i el STEPV-IV i, confirma les dues sentències del TSJCV , objectes d’aquests recursos.

El Tribunal Suprem no entra a valorar el conjunt de les sentències del TSJCV ni dels arguments aportats per la Generalitat i el STEPV-IV, perquè afirma que l’objecte del recurs de cassació només era l’incís de l’art. 12.3 del Decret 61/2017, que preveia que s’usaria la llengua pròpia quan “es tracte de comunitats autònomes pertanyents al mateix àmbit lingüístic que el valencià, i en aquest cas només es redactaran en aquesta llengua. Es redactaran també en castellà quan ho sol·licite la persona interessada”. Per tant, ara mateix es tractava d’esbrinar si les administracions valenciana, catalana i balear poden comunicar-se en la llengua pròpia i comuna, la llengua catalana.

Les conclusions del TS són: El Decret de la Generalitat valenciana contradiu l’article 15.3 de la Llei de Procediment Administratiu Comú de les Administracions Públiques (LPACAP). La Generalitat s’extralimita en les seues competències ja que no pot regular quina és la llengua de l‘administració; per la qual cosa es contravé l’àmbit de les seus competències, perquè d’acord amb l’article 149 de la Constitució, l’organització de l’administració correspon només a l’Estat. Endemés el Decret vulnera la llei estatal (LPACAP), per tant amb això, la jerarquia normativa. El pronunciament del Tribunal Suprem espanyol i abans el del TSJCV és greu de solemnitat, doncs es passa pel folre literalment lasentència del Tribunal Constitucional 75/1997, pronunciant-se favorablementsobre el recurs de La universitat de València per la unitat de la llengua comuna.

Amigues i amics, com sempre van pel seu camí, el més convenient, deixant de banda la invasió de les competències de la Generalitat Valenciana, ja que l’idioma oficial propi, és competència transferida en atenció la Constitució, manifestament millorable, respecte de les autonomies, que són també Estat, algunes d’elles com la nostra, nació històrica, el seu Estatut, la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, manifestament millorable també, al Consell de la Generalitat i les seues diverses lleis i decrets tractant mitjançant l’educació, les normes d’ús i l’equitat, que el valencià siga considerat amb igualtat, amb l’altre idioma oficial.

M’acomiade amb aquesta frase lapidaria estret del Rodamot del 17 corrent, del l’artista francès Francis Picabia, que fa cavil·lar: “Tenim el cap rodó, perquè el pensament, pogués caviar de direcció”. Davant seu, modestament se’m ocorre: Hi ha qui el d’ell és deliberadament quadrat, perquè pels cantons se’n fugen quins més els convinguin.