El crèdit amb interés

El crèdit amb interés
El crèdit amb interés

Hem ocupat els tres darrers articles en desvelar la naturalesa del diner-confiança, i l’hem fet rutllar a Experior amb el concurs d’una banca pública que crea bancors del no-res quan concedeix préstecs i els destrueix quan es cancel·len. Experior serà el laboratori on contrastar certes característiques del món econòmic real i analitzar llur significat i funcionament, tant al laboratori com a la realitat. De moment, l’esperança que aquesta perspectiva ens permeta fer descobriments continua intacta. Hui examinarem l’interés.

A l’antiguitat el diner era real, el metall es pesava a la balança1 per fer un pagament o s’usaven monedes que, garantint un pes i valor, evitaven el pesatge. El metall per a fer nou diner es devia treure de les mines o prendre’l dels vençuts com a botí de guerra. Més avant entrà en escena el diner bancari, fiduciari, però no completament com ho és al present, ja que contenia la promesa de poder ser canviat per la quantitat corresponent d’or o monedes metàl·liques. Si començà a ser fiduciari, fou perquè el valor del conjunt de bitllets bancaris emesos era major que el del metall noble guardat als soterranis dels bancs emissors. A més de la confiança dels clients amb el banc era necessària la del banquer esperant que no coincidirien, al mateix temps, un nombre important de tenidors dels seus bitllets demanant canviar-los per or en una quantitat que excedís les seues reserves.

Una confiança que li fallà (i acaba empresonat) a Johan Palmstruch, fundador (conxorxat amb el rei de Suècia) del Banc d’Estocolm (1657) i artífex dels primers bitllets bancaris (1661) amb característiques similars als de hui (la numeració i les mesures anti-falsificació, per exemple). Confiança que també s’ensorrà quan França, presidida per de Gaulle, començà a canviar les seues reserves en dòlars per l’or USA, amb la resposta de Nixon posant fi a la convertibilitat dòlar-or (1971).

Les tres funcions del diner llistades pel BCE, les mateixes del que circula en Experior, ja foren recollides per Aristòtil fa 23 segles: instrument de comparació i de canvi, i depòsit de valor. Puc imaginar un Aristòtil complagut amb els bancors-confiança de l’illa, un instrument que no depèn de l’activitat minera ni guerrera per a incrementar-lo, una eina útil en la societat individualista per facilitar els intercanvis i dinamitzar l’activitat econòmica, estenent les possibilitats de creació de riquesa (no necessàriament ben repartida), un bé social, convencional i immaterial, al qual s’ajusten com anell les paraules del filòsof sobre el diner: “per això té precisament el nom de nómisma (moneda), perquè existeix no per naturalesa, sinó per costum (nómos) ... i consens”2

El concepte d’interés nasqué quan el diner era material, metalls nobles, o bitllets que es poden canviar per aquells. La realitat material fa emergir més fàcilment el sentit de posseir alguna cosa que si es presta requereix el cobrament d’una quantitat ressemblant al que seria un lloguer. Cal destacar, però, la intuïció d’Aristòtil en apreciar quelcom estrany en el préstec amb interés. No podia ni tan sols ensumar els problemes que comportaria per la humanitat l’ús del diner com a mercaderia, però expressà clarament com li grinyolava que el diner s’engendre de si mateix. I així ens recorda com en la seua llengua es diu interés amb la mateixa paraula (tókos) que significava part (acció de parir) o descendència, és a dir, quelcom de la mateixa naturalesa que el progenitor, diner produït pel diner, una forma d’aconseguir-lo que el filòsof rebutja perquè s’aparta de les funcions pel que fou concebut3.

Des d’Aristòtil transitarem ràpidament pels segles sense detenir-nos en la condemna del cristianisme o de l’islamisme al préstec amb interés, en la prohibició hebrea d’exigir-lo a membres del seu poble, vet que no regia quan prestaven a aliens, en la permissivitat o reconeixement de l’interés pel protestantisme.

I transitem veloçment perquè dóna el mateix, en l’antiguitat com al present, amb diner real, fiduciari, o estrictament confiança, quan el deutor podia esdevindre esclau o acabar a la garjola, o hui quan respon amb el patrimoni però no amb el seu cos4, d’ençà que existeixen els diners hi ha hagut posseïdors interessats en què es reprodueixen, en què procreen com diu Aristòtil (hui en diuen “posar-los a treballar”). El sistema consisteix a posar-li un preu en diner al mateix diner, l’interés, el tókos grec. Sempre s’ha aplicat al crèdit, o bé s’ha disfressat per aparentar la seua absència en circumstàncies de prohibició, o ha estat a l’aguait fins el triomf final. Des d’aleshores s’ha endinsat al moll del sentit comú com un axioma que dificulta les possibilitats de qüestionar-lo.

És als albors del segle XX, quan els economistes encunyen el concepte cost d’oportunitat, que aplicat al crèdit s’usa com a justificació teòrica de l’interés. Si un prestador concedeix un crèdit, s’absté d’usar l’import prestat al present (per altres opcions), i això es paga, diu l’argument. El prestador estarà dispost a fer-ho si en un futur rep, a més de la quantitat prestada, una retribució pel seu sacrifici. El cost de l’oportunitat a què renuncia és la taxa d’interés que el prestador carrega al crèdit.

I ara, tornant a l’illa, per quin motiu hauria de cobrar la banca d’Experior interessos pels seus crèdits? Quan la banca presta bancors a algú els crea del no-res en el moment i no hi ha cap renuncia en eixe fet; no pot apel·lar al cost d’oportunitat per incloure un interés i els illencs no comprendrien que ho fes. Tanmateix el sistema bancari real sí que inclou l’interés en els seus crèdits, diner-confiança creat del no-res exactament igual que en Experior. Hi ha alguna justificació?

 

(1) Use l’expressió quotidiana, malgrat que balança mesura la massa, no el pes.

(2) ARISTÒTIL, Ètica a Nicòmac, llibre V,5.

(3) ARISTÒTIL, Política. A la fi del capítol 3 del llibre I, trobem aquestes reflexions.

(4) Pacte Internacional pels Drets Civils i Polítics (1966). Article 11: “Ningú serà engarjolat pel sol fet de no poder complir una obligació contractual”.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací