Els ulls nets de Veridiana

“Ai, Veridiana, el dia que caiga un trosset de cel te l'engoliràs sense mastegar-lo”, li deia el iaio Sento, quan veia la seua neta quedar-se embadalida, amb la boca oberta, contemplant el solc de fum blanc que traçava un avió. Però així era Veridiana, una xiqueta d'onze anys, amb els ulls nets com un bassal d'aigua de pluja primerenca. Amb els ulls de pàmpol semblava assaborir el món que l'envoltava, dolç com una poma caramel·litzada de la Fira. Tan encuriosida era que es preguntava, arropida al llit, què feien els gats a les teulades que no paraven de miolar i d'enrabiar-se. “Ai, filla meua -li soltava la Tere, sa mare-, qualsevol dia se t'endurà un remolí de vent quan et pares a escodrinyar els nius de les oronetes dels ràfecs del carrer”. L'un i l'altre, son iaio i sa mare, tenien raó a mitges perquè no hi ha millor sort en el món que la xicalla s'interesse pels fenòmens de la vida i que n'esbrine els misteris quan encara no són víctimes de cap idea fixa.

Que per què, Aleixo, son pare, es va encabotar a posar-li Veridiana? No ho sap ningú, això! Potser perquè l'home havia nascut a Portugal i allí el nom era molt popular. Potser perquè l'havia meravellat com, amb el transcurs dels mesos, els ullets d'olives negres de la filla es transformaven en dos fanalets verds que il·luminaven els seus dies. O potser perquè, al cap i a la fi, era de veres que els acabats de nàixer són un eix de sénia al voltant del qual roda la família amorosida. Ves a saber! La veritat és que Veridiana era un nom que li esqueia com fet d'encàrrec.

- A vore, Veridiana, ja has comptat els nuvolets que han passat per davant de la finestra? Exclamava, Robert, el seu tutor de primària en observar-la embadalida foradant els vidres amb la mirada.

- I els teuladins, també! - Cridava el cor de veus divertides de companys i companyes.

- I els coloms pintats dels colombaires! - Deia algú que pretenia fer esclatar unes altres carcallades.

- Però si no em perd ni mitja paraula teua, Robert! - Replicava Veridiana amb tots els matisos del roig a les galtes.

- Ja ho sé, ja ho sé, Veridiana, que eres la viquipèdia amb cames, però deixa que em senta un poc gelós per l'atenció que prestes als ocells de pas – Concloïa Robert satisfet de tindre a la seua aula una alumna amb el caràcter de Veridiana.

El món conegut de Veridiana, però, va canviar de sobte un dia, sense avisar. La xiqueta ja s'olorava alguna cosa quan, al migdia, Nel·lo, el pare de Laia, una amiga de classe, va vindre a casa i, després de creuar unes paraules en veu baixa amb la mare, va dipositar en la primera cadira de boga dos misteriosos fardells de paper que van fer un fru-fru inquietant.

La mare, capficada en la rutina de cosidora per a altri, no va badar boca en tot el sant dia. Mentrimentres, Veridiana, no cessava de guaitar els fardells de paper per si la forma o el volum li poguera suggerir el seu contingut, però després de cada visita inquisitiva l'assaltaven més i més dubtes. “Què podia ser? I per què els pares no m'havien explicat res? Ui, ui, ui, açò no és normal!” - Pensava la nostra protagonista amb l'ai al cor.

El gran misteri no va durar gens. Quan Aleixo, son pare, va tornar del treball -treballava a l'estació de servei a l'extrem del poble-, en entrar a casa, va endevinar de seguida el contingut dels fardells.

-  Ah, ja ha arribat! Creia que tardaria a vindre una setmana més!- Va exclamar ple de goig.

- És que a dos mesos vista seran les danses i encara no hi estem a l'altura! Hem d'estrenar-la abans perquè es faça còmoda – Li va contestar la Tere picant l'ullet.

En sentir això, Veridiana, que tenia millor oïda que els mussols de nit, va saltar com si s'haguera punxat amb el cactus del corral i tota la intriga acumulada durant el dia li va sortir per la boca en un bram.

- Em podeu contar què remugueu? - Udolà la xiqueta, ressentida. 2 Tots dos alhora, mare i pare, en vore-li l'expressió de la cara, li van explicar, atrotinats, què contenien aquells misteriosos fardells de paper i per què havien aparegut per casa.

- La qüestió és que Nel·lo ens ha embotinat perquè ens apuntàrem, la mare i jo, a “la Carabassota”, la muixeranga de Guadassuar. Que “si veniu-vos-en, ja ho voreu, penseu-vos-ho...”- Deia el pare, sospesant cada paraula.

- Tu ja el coneixes, al Nel·lo, que és un plom. “Les eixides que farem, els soparets, les festes del poble, que si sempre fem pinya, la colla...” - Afegia la mare tractant de restar importància a la clavada de pota.

-Tanta murga per una garbera de gent! Vos falta un bull!- Va replicar Veridiana, alleugerida. I els fardells? Què hi ha dins dels fardells?

- La roba de muixeranguers, bonica. Les camises ratllades, els pantalons blancs i les faixes negres... L'equipament complet, per estrenar – Intervingué la mare sense voler corregir el to desdenyós de la filla.

- I no heu comptat amb mi? Tinc amigues que són muixerangueres... - Va dir Veridiana, dolguda.

- Ja ho sabíem, però com que un dia comentares que et pareixia un rotllo, no ens hem atrevit a apuntar-te ni a encomanar-ne la roba... - Li va respondre Aleixo per fer-la entrar en raó.

- I no és un rotllo? - Tallant-li el dir, abrupta.

-  I tant que no, nineta – Digué de seguida la Tere- Es tracta d'una colla de gent que ha recuperat una tradició que es perdé, però que estava ben viva el 1925. A més, practica uns valors positius: la germanor, fer pinya per a compartir, respectar la igualtat i la tolerància cap a les persones, l'instint de la festa...

- A banda d'això, – va intervindre son pare- cada muixeranguer i muixeranguera hi fa un paper determinat i aporta la seua contribució a una figura que és la suma del conjunt. L'èxit o el fracàs d'una figura no depén de la responsabilitat més cridanera, sinó que totes encaixen amb una harmonia d'esforços.

La conversa es va deixar en este punt. A partir d'eixe dia, Tere i Aleixo participaren setmana a setmana en els assajos de “la Carabassota” i quan s'acostà el bon oratge no van perdonar ni un sol soparet de la colla, tots amb una destacable bonhomia.

I va vindre la festa grossa de Guadassuar en què “la Carabassota” faria la seua actuació més lluïdora. La primera figura, justament, s'alçaria a la cantonada del carrer de Veridiana. Ella ja intuïa que els seus pares estarien que la camisa no els tocaria la pell. Anava agafada de la mà del seu iaio Sento, que obligava la vista per distingir-los, a certa distància, en el tapís monocromàtic de ratlles, faixes i pantalons blancs.

Sonaren els primers compassos dels tabals i les dolçaines, instruments musicals tan nostrats que ens aborronen en sentir-los vibrar i rompre el silenci. Pel cap de Veridiana transitaren paraules i expressions que havia sentit dir als seus pares, acomboiats pel seu aprenentatge: donar pit, botifarra, agulla, tap i vent, alçar a pols, crossa, motxilla, coronar, fer la cameta, desplegada, amunt i avall, cap de colla, de pinya, de tronc...

- Ho veus bé? – Li deia el iaio de tant en tant, de puntetes per despuntar el cap.

Per sort, havien dut un tamboret de casa des del qual Veridiana, amb uns ulls com dos taronges, no es perdia detall. Ja començava a rosegar-la per dins el cuquet de l'afició en contemplar la màgia de la mestria, aquells braços i mans entrellaçats talment com les arrels i les branques d'un roure vell imbatible, aquelles voluntats de ferro capaces d'aconseguir l'impossible, aquell... La xiqueta somiava amb els ulls oberts, embadalida com quan veia creuar la finestra els núvols a la deriva dels vents.

- Tanca la boca, Veridiana, a vore si t'enguls un ratpenat desvetlat– Exclamà el iaio amb un somriure de conill. Els compassos dels tabals i les dolçaines s'enredaven amb les exclamacions del veïnat. La xiqueta de mirada neta havia descobert un altre fenomen de la vida que uns anys més tard comprendria: quan la humanitat accepta un repte, el món millora al seu voltant.