Calia fer 'la mili'

Calia fer “la mili” /piqsels
Calia fer “la mili” /piqsels

Durant molts anys, el servei militar obligatori et feia passar un temps a una caserna militar, sota les ordres i a disposició dels militars, la qual cosa implicava  destrament en l’ús de les armes i molt particularment la disciplina, o siga obeir sense qüestionar les ordres. Des que el servei militar es convertí al segle XIX en una obligació, els joves que es negaven a fer la ”mili” eren penalitzats i perseguits. L’exercit, tant en temps de pau com en el guerra, té els seus propis tribunals de justícia i hi havia un codi militar.

Com resposta, nasqué el moviment d’objecció de consciència part dels seus membres van ser jutjats com desertors i anaren a presidi, conegut és el cas del valencià Pep Beunza, allà pels setanta. Finalment, com a conseqüència de la força del moviment d’objecció, al 2001 desaparegué la “mili”, formant-se un exercit professional. Ara en  alguns pobles encara continua en peu la festa dels “quintos”.  

Nosaltres férem “la mil “, doncs, als 21 anys tocava anar a la fer-la, al Marroc, a Sàhara, les Illes Canàries, o la Península. Els universitaris, però, gaudíem d’ un privilegi: les milícies universitàries, que consistia en anar dos estius a un campament, si et qualificàvem com “apte” eixies d’alferes o sergent, aleshores, sols restava anar una caserna com oficial o suboficial. En cas de no superar dos probes, eixies de caporal primer i tenies que anar a una caserna.

Els estudiants de València, feien les Milícies a Ronda, al campament de Montejaque, on coincidíem amb la gent d’ Andalusia ,Murcia i Albacete. El conjunt estava dividit en companyies o cosa així. Hi havia una gran menjador, de taules llargues, sense murs, quasi al aire lliure, cuines, camps d’ esports, on assistíem a missa i actes com la jura, igualment teníem magatzems, infermeria...

Les tendes eren redones, et deixaven un matalàs i un reduït espai per deixar les teus coses, cada unitat tenia banys i lavabos. Allò era la “Serrania de Ronda”: pocs arbres, mol de sol, i una calor asfixiant. De matí dejuni, instrucció, dutxa, classes, dinar, un hora de descans,  fins les sis classes, i a les 6’30 es baixava la bandera i tothom cridava “un dia menys. A la nit venien els tors de  guàrdies. Les tasques de manteniment eren fetes per soldats de reemplaçament, els ”guripes”, un terme com podeu veure vexatori. Els cap de setmana part de la gent gaudia de permís. En quant al menjar era ranxo, molt repetitiu, i donada la temperatura, en ocasions es produïen diarrees. A la cantina  podies menjar, resultava car. A les proximitats es practicava la venda prohibida d’entrepans, feta per dones amb  cistelles, i homes amb begudes(cervesa, batut, Coca Cola...)

A finals de maig de 1962 ens donaren els uniformes, als pocs dies ens presentarem a l’Estació de Renfe amb una maleta de fusta, on portaven allò que necessitàvem. Ens mirarem trobant-nos ridículs, el tren era de fusta, la previsió era arribar a migdia del dia següent. A Córdoba ens deixaren un parell d’hores lliures, impossible passejar, feia més de 40 graus, i els vagons semblaven un forn.

Essent les deu passades acabà el viatge, teníem com sopor el dinar, posat a la taula feia hores, però, hi havia gana.... El primer dissabte gran part de la colla sota l’ombra d’un arbre ens retrobarem: Josep Lluís Blasco, Eliseu Climent, jo mateix, Francesc Candela, El Pele (Raimón), Carles Jorro... Tots volíem Teníem llibres, aparell de radio, aviat férem amistats amb gent inquieta i amb preocupacions, no se com es va crear un berenar en rogle asseguts a terra, on compartien provisions enviades per les famílies, es cantava, es xerrava...allò ho batejarem com “El petit Paris”. Poc a poc el rogle es va anar fent gran, venia gent de tot el campament.

El capità al principi va acollir favorablement tot allò, poc a  poc,però, és complicà la cosa: un company caigué malalt i  morí, va córrer el comentari que no l’havien ates a temps;  altre, que havia crear un cor que cantava “Al vent”, fou arrestat i expulsat, per radio ens assabentaren allò del contuberni de Munich i que Ventura s’exilià, també teníem noticies dels companys empresonats . En eixe context, en una acte musical Ramón i Pep Sanchis cantaren, el primer en valencià el segon a Brassens, en francès, el crits en “español” van sorgir i va haver-hi folló.

Alguns companys, fills d’ antics afectes al bàndol franquista van rebre peticions d’informació sobre nosaltres. Al final del campament, ni el Raimón ni jo aprovarem, teníem que repetir. A l’estiu següent jo vaig tornar, comprovant com a la gent “desafecta”, ens ajuntaven en una companyia amb un capità de legió “el paraca”, en la nova unitat coneixia a Frabcesc Cuevas, del grup de Lo Rat, i a Jordi Teixidor. Tinguérem una “mili” més que dura, el capità ens feia la vida impossible, i quasi tots els cap de setmana em quedava sense permís; tenia a prop a Marqués i ens veiem sovint. Per segona vegada no em van aprovar, “el Pele” no repetí, s’ ho degué d’olorar.

Allò   que restava, ho vaig fer al Regiment de Guadalajara numero,21, a Paterna, el “Pele” també vingué  a més “inri” a la meua companyia. El em deia: ” a sus ordenes mi primero” enmig de les rialles dels soldats, però, els acudits i comentaris no van ser ben rebuts pels oficials, doncs, nous problemes. De sergent hi havia un amic de Xàtiva, qui en més d’una ocasió ens tirà una mà. Jo era molt consentidor amb la tropa: si em demanava permís accedia, fins i tot, per a “anar de p...”, m’enviaren a oficines, i el “Pele” passà uns dies al calabós.

En unes maniobres agafí una infecció, em portaren al hospital, la monja no em donà de menjar fins que vaig pregar el rosari després de quasi 24 hores en blanc. Un guarda civil hospitalitzat  em va portar a la porta del metge al segon o tercer dia, aquest em traslladà a una sala especial puix tenia hepatitis, on restaria sis mesos, finalment em llicenciaren. Un trista experiència.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací