Boira XV

Boira XV /Pexels
Boira XV /Pexels

Catedràtic de Llengua Valenciana i Literatura (2009), Doctor en Filologia (Teoria dels Llenguatges, UV, 1996), Llicenciat en Filologia Hispànica (UNED, 1991), Llicenciat en Comunicació Audiovisual (UV, 1997). Publicacions a IDEE, Discurso, Signa, Gramaycal, Tropelías, L'Arc, i el llibre Cifesa, mite i modernitat (els anys de la República), Eixam, 2000.

Conversa

La mar rellisca arena endins a cada embat i poc o molt s’hi filtra avall i parla, xiuxiueja a frec de platja, com ho fa enllà de l’horitzó amb l’ajuda del vent on brama més aïna, i sents la vibració de la compactada sorra quan s’esbomba i es corba sota teu, ajagut que ets, i si pares l’orella pots arribar a copsar el lament llur, com sosté el to greu en tot quant narra, com d’esquitllentes pren el ritme de sobte del silenci i pareixeria que es paralitza, però no, de cop i volta es redobla la intensitat del cop sobre la costa i els grans de còdols antics llaurats fins fer-los menys que minúsculs, llampecs d’antigues ribes i encara més recialles de correnties de rius improvisats pel cel, tornen a parlar.

 

El forat

Se sap quan és l’hora de marxar i deixar escolar-se la malenconia pel forat de l’excusat, però costa de prendre la decisió, i encara més fer-la prendre per tu, és tan difícil fer sentir el desassossec en el cos de l’altre si ets tu qui el duu escrit a la cara, tan complicat ésser feliç si les condicions han mudat i no es veuen els camins per on vindran les noves estructures que retornaran la rialla emmudida, és tan obvi que els records de la pèrdua del coixí durador impedeixen el descans indefugible a qualsevol millora, que ni els passeigs més excels faciliten la desconnexió, i tot i així hom ho intenta, i ho intenta, i el temps va passant i la resposta no arriba, i s’ha de partir tanmateix, perquè el tren no s’espera i ja està llest i disposat, i tothom creu que és possible, per bé que amb paciència, que l’agafes i t’endinses de nou en la vida. Va.

 

L’exterior anhelat

Als afores de les coses sempre hi ha on respirar, no així pels dedins dels racons inextricables i de poc passar, per això a les ànimes, a totes, les salves i estalvi del paradís, o en camí, en aqueix no lloc que hom insisteix en anomenar purgatori, àdhuc a les condemnades per qualsevol de les opcions dels set cercles dantescos, els agrada tant de guaitar per la finestra, de preguntar al passavolant què se n’ha fet d’aquell món que tant de temps ens desconeix, d’aquelles persones que un dia foren alguna cosa més que saludats d’ocasió, què de l’amiga que ens feia el rondó, com així de l’amic desatès que ha fet fallida fins i tot del record, quant dels familiars i on dels llocs antany pròxims, i també els va de deixar caure el cos, o l’ombra que en quede, per les vores de la barana que les distancia de la vida, això que pul·lula pels carrers, i fondre’s d’aromes a canyella i vius colors vermells que espremen calidesa i degotegen sàvia, i beure’n encara un darrer alè dels marges dels afores.

 

Caliu

Els números són freds, i és veritat, tant que s’esgoten les idees en palpar-los, en prendre’n coneixença, regirar-los i mirar d’entendre’ls, no accepten matisos ni escletxes, les esquerdes els són ben alienes, no admeten equívocs ni males pensades de darrera hora, se’t fonen als ossos fins la medul·la i eviten que el món puga dissipar-se en altra cosa que no siga una línia recta, ben dreta, segurament per això hi ha hagut en la història de la literatura tants grans escriptors que tenien la comptabilitat com a referència d’exigència diària, o l’oficina dels càlculs per base quotidiana, qui sap si la notaria o l’ambaixada per casa, i són els més busca-raons, els més envitricollats i mel·liflus, hermètics i necessitats de crear-se una ficció al marge de les coses planeres, Carner, Espriu, Kafka, Pessoa, tan allunyats i tan pròxims, tan nostrats tanmateix. En canvi els oficialistes, Virgili, Goethe, Voltaire, Sòfocles, Riba, Pla, tan de casa que escalfen de llegir-los i conviden a berenar pa amb oli i sal, la mare devora sargint les vores del pantalons que s’han hagut de treure, la llum exacta i el foc de la cuina en marxa al bullit de bajoques, la resta a la fosca i el carrer en silenci, els nins ja no juguen que es tard i s’han recollit a ca seua, algú travessa el vitrall panoràmic que il·lumina l’exterior i duu notícies dels passavolants que fan encara aritmètiques de comiat abans d’atansar-se al cau i treure’s la solitud de sobre. Els bars fumegen i l’hora regalima olor de brases enceses, com les antigues torres de vigilància costanera, carrer amunt, que indiquen no solament el camí, sinó el perill si n’hi havia. L’hivern és aquí i el càlcul em fa de frontissa.

 

El camí

L’única manera d’ésser al món és, certament, sol, sense cap rancúnia d’esperar cap altra cosa, acomplir el destí si hom se l’ha ideat, ni que siga provisionalment i sempre amb la vera dependència del que hem menjat, de tot allò que ens ha fet i de les tantíssimes coses que no vàrem poder assolir, que els cossos estan fets de llorers i precs, llaors i angúnies, felicitats d’un dia i passejos en vaixell la resta de la setmana, i encara, que, així com el temps fa la seua, els rondós s’allargassen i s’aprima la dosi de satisfacció que genera el cervell, el poder amagrit i els possibles afranquits a algú altre que cavalque sense brides, com aquells númides del Sahel que ja no veurem. La mort amiga s’ho sap això, que mai ningú es visitat a l’engròs, que gota a gota s’omple la barca de la transició. Sols hem estat i sols hem fet el camí. Una única relació trenca aquesta llei antiga, la de la mare amb el fill, amb determinats fills que li són bressol a les acaballes, però això també acaba, en el millor dels casos, si és que va començar.

 

Els dissenys ocults

Els llums ens acompanyen tota la vida, tubs de neó que aigualeixen els relleus i fredoregen l’entorn fins glaçar-lo com l’avern dantesc, a les cases, a les cuines sobretot, precisament al lloc de la llar on més s’escauria una il·luminació càlida que acompanyara la solitud que la preparació dels bons àpats requereix, qui sap si travessada per una lleu i escollida música; a les aules de mig món, esmorteint la vàlua dels gestos dels infants, i no tant, que passen desapercebuts pel conductor de la cerimònia, més o menys concorreguda, que acaba pensant que el desvalgut oient fa la cara que fa per allò que escolta i veu, quan realment és la il·luminació que ho aplana tot; als bars, els llocs sagrats de tants penitents que fan el pelegrinatge diari a la recerca de la veritat oculta i es troben amb tot de rostres despullats de vida, i al cap de tots el servidor comú, el barman, que ha pres l’aspecte directament del vampir, tants dies com fa que no guaita la llum, la vera, la solar; als hospitals i als tanatoris, on els éssers esdevenen cartrons moradencs a punt d’estries. En fi, girats de blancúries excedides ens passem mitja vida, exposats inadequadament a la mirada de l’altre que, com nosaltres, es defensa de tanta indigna visió fent servir positures de balancí i aiguabarrejos de potingues de disseny. D’aquí ens ve la dèria de la vanitat. Són tan poques les ocasions en què, del cert, fem bona cara que quan algú en fa esment li demanem si de bon de veres també se n’havia adonat, per resseguir la llum que ens enlluerne el dia.

 

La condició humana

Les lleis de la vida són incontestables i l’home únicament pot sotmetre’s dignament als seus designis, que no són jocs, com els que practicaven els déus grecs i llatins amb els deutors de l’Olimp, els fills bastards d’aplecs entre aquells i els humans; no, no són jocs, i no pretenen tampoc explicar cap faula que justifique perquè un poble o altre s’ha constituït d’aquesta o d’aqueixa altra manera, si Troia cau per Hel·lena  o Roma es fa per Lavínia, o les muntanyes altíssimes de l’estimada Europa varen contenir un temps alguna princesa retinguda de nom Brunilda; ni proven d’alienar-nos en cap disposició o classe, espècie o grup, a l’estil dels catàlegs de la vida vegetal o animal, tan extensos i variats, preciosos i sagrats pel saber que contenen, no. Són com taulons tatxonats que ens deixen passar descalços per sobre del vertigen on degotegen rítmicament les nostres gotes de sang, i no hi ha pietat que valga; això és cosa dels contes. Les lleis de la naturalesa s’assemblen, però, en la seua mudesa i tebior, no fan pols del fustam, simplement es copsen els enfilalls dels fets com són, successius i necessaris, aliens a cap cosa que no siga la vida que es desprèn d’una gota d’aigua de pluja caient a plom sobre una superfície quadrícula de set. I les deixalles són premis que tothom sap aprofitar. En el cas dels humans, rai, això és motiu de rialles, sobre el cos estès del vençut.

 

Presa de consciència

La deriva que arriben a agafar els estralls del quotidià fet desfici pot conduir la condició humana per viaranys que són serrells de disbauxa enfollida, massa que ho sabem i prou que ho hem experimentat de sempre, i impressiona ser-ne conscient del cúmul de connexions possibles, sinapsis, del mal potencial que habita un centímetre cúbic del nostre cervell, més que totes les estrelles de la nostra galàxia, la Via Làctia, i encara hi ha qui pretén que no hi haja satisfacció i plaer en aquella praxi maligna, que observem impassibles l’exercici del poder absolut en la distància que la profilàctica del seny ens aconsella, que ens agafem pedagògicament la didàctica que se’n desprèn, com del viatge a l’avern d’Eneas conduït per la Sibil·la, per bé que no fruïm del saber després, ara que també coneixem que la dopamina rau al lloc on la fatuïtat té llur seu i la vanitat hi jau, i la bufa s’infla. Ara que sabem que som nosaltres els senyors del joc de la química.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací