Boira XVI

Boira XVI
Boira XVI

Catedràtic de Llengua Valenciana i Literatura (2009), Doctor en Filologia (Teoria dels Llenguatges, UV, 1996), Llicenciat en Filologia Hispànica (UNED, 1991), Llicenciat en Comunicació Audiovisual (UV, 1997). Publicacions a IDEE, Discurso, Signa, Gramaycal, Tropelías, L'Arc, i el llibre Cifesa, mite i modernitat (els anys de la República), Eixam, 2000.

El sud

Ja són hores comptades les que pul·lulem a diari, conegudes i transitables, com les vies sabudes del col·lesterol de les vil·les i poblets, els racons quotidians on hom s’atansa a fer el passeig saludable per familiar, aquella platja que ha esdevingut la nostra preferida, aquell ronsejar pel campus d’horabaixa tranquil·la i assedegada d’alumnes, aqueix entorn on piulegen les aus que el bon temps ha activat d’hora abans i tot de l’hora vera, la visita al centre comercial on xafardejar una estona primer d’entrar a la sala de cinema d’oci generalitzat, el centre del poble, que dir ciutat seria dir massa, on guaitar quatre escaparates proveïts a mitges de quasi desitjos a l’abast, la terminal del tren a mig fer de voltants per acabar, l’esperada xerrada nocturna que festeja el final del dia i l’aixopluc en la distància de recer mutu, i les bones nits adreçades al món que ens envolta, tan íntim i pausat en la seua rítmica cadència animal, si les coses dels humans en són ben alienes o, si més no, allunyades el mínim exigible. Quina pau.

 

La Replaceta

Em sé deutor d’aquests capvespres a les planures del Baix Vinalopó, dels cels nets i intensos de vermells d’allioli, de les tardes al finestrell ponentí acarat a l’antiga farinera, devora els marges dels camps de l’actual universitat, abans senyoriu del calcer, horitzó dels palmerars de dàtils dolços com la mel, i em reconec tan lluny de les revoltes que, quan m’assec al terrat a deixar passar les formes que el vent capritxós dibuixa i la mar al fons em rep immensa i encalmada pel xaloc, l’enyor d’un temps només té cabuda als somnis, i la malenconia es relaxa i fa enfilalls de boira que degotegen imatges de vells companys pels carrerons de la infantesa, allà on conreàvem l’amistat al caliu de la llar, els déus atents als nostres jocs, disputant-se l’honor de fer-hi part, la mirada aigualida dels passavolants gelosos del zel amb què mudàvem posicions, ràpids a esquivar el torn de la penyora, la femenina mà que t’acull al seu si atorgant-te l’Olimp amb el seu gest, fràgil com tu que ara et sent un Aquil·les al camp de batalla, les corredisses sense fi, les mirades que acomboien a seguir encara una estona més, quan l’hora de partir ja arriba i els silencis denuncien que el sopar és prest als foguers i la dutxa diària, a les cases de bé, t’espera amatent, però encara un esforç més per cridar l’atenció de l’estimada que se’n va, un darrer cop de gràcia en forma de moviment arriscat, les princeses es retiren a jaure al cim dels seus palaus a la plaça de l’església, el lloc de les reunions dels cossos de Plutó, ara escenari de les representacions de vida més excelses que hom ha pogut mai imaginar, on l’amor més pur i senzill hi tenia cabuda entre els éssers més bells jamai vistos.

 

L’hora final

Quin coratge cal per saber partir era conegut dels antics, de les gestes homèriques i virgilianes, de les cançons heroiques dels pares de la cristiandat, d’allà i ençà dels Pirineus, de les glorioses fatigues de tants innocents llançats al camp de batalla, el fred als peus i les mans fetes monyons inservibles, inútils, ni tan sols per agafar les menges podridures que engolien amb esforços, la mirada esmaperduda, feien el pes, al cos el corglaçat i lliure d’esperança, la ment esquinçada de tanta malura compartida, la misèria per entranyes i cap present per futur, la mort asseguda al devora ombriu i fosc, sofre a l’aire i la pell resseca de dolor, cremen els narius ausades i els plors fan les rondes nocturnes, els navilis ja parteixen conduïts per mans segures, se saben el camí i no dubten pas quines han de ser les embranzides per assolir l’altra vora, els rems colpegen les foscúries i avança la proa solcada de nimfes, ja és arribada l’hora i s’és tan conscient que esfereeix la mà de l’heroi que accepta el seu destí, i tanmateix la deixa anar per partir. Cada dia, onsevulla.

 

A l’aire lliure

Entrem en Peixos i el jorn va fent camí mentre els cavalls de Febos ajornen la seua entrada a l’horitzó de ponent, l’antiga Ibèria, el dia s’acreix i el passeig, encara suau pel bon oratge, és força plaent, lluny de les escomeses a què t’obliga l’estiu rabent, el cos relaxat, tampoc encongit per l’estretor dels gèlids i comptats dies de fúria hivernal, avances pels carrers coneguts, les botigues de cada dia, els camps dels esports curulls de nins i nines que practiquen sota l’atenta mirada dels seus pròxims, avis, o mares, algun pare, i la paret de l’escalada assortida de principiants i gent que en sap d’enfilar-se a les roques que sembla increïble, defugint la força de la gravetat, algun solitari de frontó espera els companys per fer juguesca, els patinadors que ballen a l’aire escenes arriscades, la gent que corre i corre, tot un ventall d’exercicis físics que em distreu en la meua lleu excursió diària, en la meua estimada intimitat.

 

La certesa del viure

Flocs de neu a la serra i fred, molt de fred, i la febre que t’hostatja i et batussa per segona vegada en poques setmanes per la maleïda infecció d’orina que, poca o molta, t’acompanya sovint, els leucocits alerta, el cos ensopit i els somnis ben intermitents, cícliques sotragades sempre idèntiques, obsessives i petites històries que retornen i es repeteixen, ben irrellevants, insistents, però, curulles d’insídia malmeten el cervell un xic inflamat per la malenconia, recialles d’aquella meningitis d’infant, perquè saps que ja no tornaràs, no allà d’on creies haver partit, ara ja no, mai més, el pes del llast es fa insuportable, la rèmora segueix la seua deriva i arronsa el vaixell encara massa intensament cap a les fondàries no transitades, cap als pèlags on la sintaxi no rep prou llum i es torna roca, on són les formes d’aquell temps tan fràgil, de cristal·lines angoixes i ànsies fetes focs d’artifici, minúscules morts de paper higiènic onsevulla, desitjos amagats i ignorats, maneres i gestos inconclusos, crits d’ajuda inservibles de tan intensos, velles sapiències arraconades, solitud i pànic, i la bellesa que transita impertorbable, aliena a tots els enfilalls de carències, qui sap si l’haguessis cercada enlloc de menystenir-la tan supèrbiament, com un Faust orgullós descregut de la força del mal, el cas és que les peces del joc de la vida prenen posicions i les condicions de possibilitat van mudant i s’escurcen les opcions i els teixits perden flexibilitat, la vida s’esgota, tard o d’hora i això no vol pas dir que hom se senta més o menys dolgut pel fet, ni que parlar-lo siga símptoma de cap final, senzillament la finitud té per estada la condició humana.

 

La consulta del metge

No sempre s’està bé, físicament, i no em refereixo als episodis, ja llunyans, de muntanyes russes dels temps de la coa encesa o, ja més temperats, de la coa entre cames, quan hom s’estava als núvols de tantes coses i no trobava la manera de sortir-se’n, perquè tampoc no tenia per on ni gaires opcions, quan la gent, amb moltes dificultats, tenia on raure quiet sense que ningú l’importunés cada poc per saber si encara era allí dins, escoltant música o llegint, qui sap si estudiant, o de més grandet, amb cau on jaure, anar a cercar-la al veïnat i tornar aplanat, no; de vegades, senzillament, no estàs bé, i tan poc hàbit tens que creus que t’has tornat sant, que ara viuràs a cops de brous i torrats de peix de llotja i amanides d’hortalisses de somni del mercat central d’onsevulla i faràs bondat i pagaràs la penyora d’haver fet tanta maldat en forma de malaltia perpètua on emmirallar-se totes les accions dolentes de la teua vida, com una mena de davallada als inferns de la mà dels mestres, si n’hi ha algun disponible, com una mena de jubilat d’abans d’hora que encara va al tall, i coneixes gent que, com tu, espera als vestíbuls de cal metge i la peteu una estona i fins i tot fas amistats, ara a les fosques de tot, quan els llocs d’atracció ja han fet fallida i romanen tancats, les bombetes recollides i el fustam que grinyola amb el vent de mestral.

 

Lleu recuperació

El passeig avui l’he pogut fer complet, lentament, sota el plugim insistent de la tarda bonívola, el carrer calm de gent, però els xiquets del futbol a peu d’àrea, com els professionals, entrenaven com si res, com si foren de Bilbao, fa goig mirar-los tan intensament concentrats en les indicacions dels líders, protegits per les mirades dels pares i les mares ben orgullosos i satisfets, un món al marge del món real, tan inhòspit i descregut de tot, tan insolidari i alié a la companyonia, adult i erm de connexions si no són interessades, abocat a les previsions i als càlculs més esbiaixats, sotmès a les fluctuacions dels mercats financers que ningú sap de qui o de què depenen, a les eleccions quotidianes dels polítics que tot d’una que assoleixen la condició s’obliden d’aquesta i fan i desfan al marge de la raó que els va dur allí, un món farcit d’enveges i mediocritats, un món ben divers del dels nins del futbol que, tot i fredament cruel si convé, mostra les cartes als jugadors i és ben transparent en la seua innocència. Vorejar les pistes on es cou la pasta que governarà un temps et permet de dur-te a casa un xic d’aroma de futur, entre tanta decadència.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací