Les pensions i la por

Les pensions i la por
Les pensions i la por

“Diuen que el primer que feren el déus, abans dels segles, fou instal·lar la por dins de les butxaques. Avui, hi són. Encara.” Evidentment aquestes paraules no són meues, ho són de Marc Granell al seu poema DÉUS DINS. La saviesa del poeta determina no nomenar la humanitat com a destinatària única de la por, tot i que dient butxaques, indirectament ho fa; els altres animals, en tenen i la fan de notar, no sabem ben bé, si altres éssers vius, necessaris així mateix, tot i que alguns ben fotedors, en tenen també. Al mateix temps el poeta deixa la porta oberta, saberudament al meu parèixer, a la metàfora, ja que, en dir déus al·ludeix a tot aquell poder causant de la por, la qual avoca segons i quan li convé.

Tot ve a compte perquè tot aquell que es creu Déu, en l’assumpte de pagar al corrent les pensions, des de fa bona cosa d’anys, ausades que n’han fet i en fan de por, vers la sobirania popular... Que si s’han acabat les reserves de la guardiola, que si la població ha envellit i de joves no hi ha prou, i no guanyen ni aporten el necessari..., és a dir tot un serial de notícies negatives, les quals a hom jubilat, no convenientment informat, així com a gent sensibilitzada, li fan pujar els atributs de l’engonal fins el coll.

L’interès i l’alarmisme ve determinat pels responsables d’administrar la Seguretat Social, com més avall comente, no han vigilat com cal les entrades i sobre tot les eixides no pertinents, i es troben amb les mans lligades, donant peu a que els detractors del sistema, deus divins i pagans, el demonitzen. L’assumpte l’ha clarificat el Tribunal de Comptes, l’auditor encarregat pel govern d’ara, el qual ha fet públiques causes diverses, algunes de les quals, sabíem o sospitàvem, amb modus operandi ben incorrectes, ja que l’únic beneficiari, com pertoca, no ha sigut el propi cotitzant, i a més a més, per  conceptes diferents:

  • Entre el període de 1989 a 2013, la Seguretat Social, va atendre despeses que no li corresponien, amb càrrec a les cotitzacions, per un import de 103.690 milions d’euros que es diuen prompte. Tot perquè l’estat no va assumir en el seu moment, desemborsaments socials aliens de diversos tipus, majorment per costos sanitaris i complements de pensions mínimes. Una relació estreta entre la Seguretat Social i Sanitat, però inapropiada perquè s’assumiren des de  1998, 31.828 milions d’euros de costos sanitaris, quan haurien d’haverse liquidat amb càrrec als pressupostos generals de l’estat anuals.
  • Pel que fa al complement de pensions, motivats perquè quan un es jubila amb dret a una prestació contributiva, a la qual té dret segons la llei, per haver cotitzat quinze anys, i aquesta resulta per davall del llindar mínim, l’estat ha de ferse càrrec d’allò que hi resta. Aquest pagament hi suposa per a les arques públiques 7.000 milions d’euros anuals, un total al voltant de 70.000 milions d’euros. D’igual manera una sense raó, perquè el gasto hauria d’anar carregat als pressupostos generals anualment.  Entre els dues partides, el muntant suposa els indicats adés 103.690 milions d’euros, tornant a dir, que es diuen ben prompte.

Fet i fet, com que per poder pagar les pensions, l’estat a vingut a concedir-li a Seguretat Social, préstecs a tornar, i no ha fet les transferències obligatòries en el seu moment, com estava obligat a fer-ho, el Tribunal ve a dir-li que esmene  la manera de fer, ja que si no ho fa, difícilment el sistema hi serà sostenible. Per tant, què fem ací?, ens fan por, com sempre fan, o els remetem a pastar fang, perquè ja n´hi ha prou, doncs ens tracten com els xiquets, o curts d’enteniment?.

Hom pot entendre que, encara que les maneres utilitzades fins ara, siguen legals, com el Tribunal de Comptes deixa palès a l’auditoria,  de totes és injust, perquè si ni hi ha prou d’ingressos per atendre despeses anuals, majorment de sanitat i per complementar les pensions, és ben lògic que paguen impostos bastants, aquells que més tenen, com constitucionalment es contempla, i no vagen instal·lant-nos por a les butxaques.     

Estellés, consola, esperona, i, en té per a tots. Vos deix amb ell amb aquest poema seu del Mural el País Valencià: “Mire el guerrer de Moixent, el genet i armat per a la eternitat. Es almirall de la flota del vent. Es capità de les forces del blat. Va tot vestit amb el seu armament. Va disposat a qualsevol combat. Va cavalcant un cavall molt valent. De cap a peus arriba, endiumenjat. Oh capità de les cavernes, oh capità de les lluites passades, oh tu que vas a la guerra i la mort! No temps. No temps l’acer de les espases. Duus en un trau, minúscula, una flor que et salvarà com les millors medalles”.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací