La doble estructura del sistema bancari de banc central

Jane i Michael fugen del banc enmig d’un pànic bancari que ells han ajudat a provocar. Mary Poppins (1964). Escena dels dos penics.
Jane i Michael fugen del banc enmig d’un pànic bancari que ells han ajudat a provocar. Mary Poppins (1964). Escena dels dos penics.

Hem vist, històricament, com el banc central protegeix els seus clients, els bancs comercials, de les amenaces de fallides, creant mitjançant préstecs el diner bancari del banc central (en endavant dbBC). Per la seua banda, la xarxa de bancs comercials crea el seu propi diner bancari (en endavant db) quan concedeix préstecs als seus clients (consumidors, productors, governs, ajuntaments...), que en direm la comunitat, una comunitat que no té accés al dbBC.

Així doncs, el sistema bancari és de doble estructura(1) (FIGURA 1). Una primera configuració de tipus ALTIPLÀ té múltiples bancs comercials (a,b,c,d,e,f ...) competint per la multitud de clients de la comunitat. Rematant l’edifici, una segona estructura tipus CIM té un sol banc, el central, el banc dels bancs de l’ALTIPLÀ; el diner propi del CIM és el dbBC, el de l’ALTIPLÀ és el db.

 

 

L’estructura CIM és del mateix tipus que la d’Experior, una sola banca i la comunitat. El banc central i la banca de l’illa tenen en comú la seua unicitat. A l’estructura CIM, el banc central no pot sofrir retirades de depòsits dels seus clients, ja que un banc comercial solament pot “retirar” diner del seu compte en el banc central per a transferir-lo a un compte d’un altre banc, en el mateix banc central. El mateix que ocorre entre els illencs d’Experior i llur banca.

A l’estructura ALTIPLÀ, però, els pagaments entre els agents de la comunitat sovint són diners d’un compte del pagador, en un banc, que acaben en un compte del cobrador, en un altre banc. Aquesta és una de les circumstàncies en què els bancs comercials es transfereixen diners (reserves en dbBC) uns a altres. Ho il·lustrarem amb un exemple.

Un ajuntament aconsegueix, del banc d, un crèdit de 200.000 € per invertir en instal·lacions esportives. El banc d fa dues anotacions en el seu balanç: crea un depòsit (un passiu, els diners que el banc li deu a l’ajuntament) i un actiu (els drets a cobrar el crèdit concedit). Imaginem, per simplicitat, que l’ajuntament paga la inversió a un sol proveïdor fent-li una transferència, i que eixe proveïdor també té el seu compte al banc d. Aleshores el banc d trasllada el depòsit entre dos comptes del passiu del seu propi balanç, les modificacions comptables afecten el db i no hi ha cap canvi en ses reserves. Ara el banc d li deu els 200.000 € al proveïdor i conserva com actiu el títol de deute de l’ajuntament. Tanmateix, si el proveïdor té el seu compte en el banc f, per exemple, la transferència a aquest banc ha de fer-se disminuint el depòsit de reserves (en dbBC) del banc d. El banc f augmenta ses reserves en 200.000 € que li deu al proveïdor, titular del depòsit transferit. El banc d conserva l’actiu, els drets a què l’ajuntament li torne els 200.000 € (amb el qual fet es destruiran) més interessos.

Probablement el mateix dia, des de comptes del banc f (o d’altres) també s’han fet transferències a comptes del banc d, i aquest recupera reserves. En qualsevol cas, la multiplicitat de bancs competint entre si, i el munt d’operacions diàries, provoca canvis en les reserves que els bancs comercials mantenen en llurs comptes al banc central. Des de fa segles, funcionen les cambres de compensació, i hui en dia, els sistemes de compensació electrònica contrabalancen diàriament les múltiples transaccions d’uns bancs amb altres per tal de calcular els deutes nets.

Els bancs deficitaris de resultes del balanç necessiten cobrir el mínim de reserves requerit (quan existeix esta norma). Per aquest motiu o per estratègia empresarial, poden ampliar les reserves demanant préstecs del banc central. Si, per exemple, el banc d obté un crèdit d’aquell, per restituir reserves, podria incloure el títol de deute del crèdit concedit a l’ajuntament, entre les garanties que el banc central li reclamarà. Els bancs comercials també és presten diner entre ells en el mercat interbancari(2). Totes aquestes operacions es fan a l’estructura CIM, en dbBC.

Quan el diner era convertible en or, tot i considerar una estructura CIM amb un sol banc, calien reserves d’or, preveient les retirades. Amb l’actual diner-intangible, completament confiança, no convertible, el concepte “reserves” manca de significació pel banc d’una estructura CIM com la banca d’Experior o el banc central, ja que, a més de posseir la facultat de crear diners, no poden sofrir retirades de depòsits per transferència. I si els bancs comercials sí que necessiten reserves és perquè, formant part d’una estructura ALTIPLÀ, estan sotmesos a la possibilitat de transferències de depòsits a altres bancs competidors, com he il·lustrat amb l’exemple de l’ajuntament i els bancs d i f.

 

 

Són necessaris els bancs comercials de l’ALTIPLÀ? Si els eliminem, el sistema bancari es redueix a una sola estructura CIM exactament igual que la del nostre laboratori (FIGURA 2). Queda un sol banc i la comunitat, i s’esborra-se la distinció entre dbBC i db. La unicitat és la característica comuna de les estructures CIM del banc central i la banca d’Experior. El comportament, però, de la nostra banca experimental i del sistema bancari real és diferent, ja que el segon aplica l’interés quan al laboratori no ha aparegut com un element intrínsec a la creació de diner-intangible.

Així doncs hem de buscar l’explicació en altres operacions del sistema bancari diferents al procés de creació-destrucció de diner, única competència de la nostra banca laboratori.

 

(1) A l’anterior article descrivírem un tercer esglaó del sistema bancari, amb un “banc central dels bancs centrals” al capdamunt (el BIS de Basilea). Ara, però estem considerant una economia tancada en un país (o aliança de països), similar a la nostra illa experimental d’Experior, evitant les complicacions derivades del comerç internacional i els canvis de divises.

(2) A la zona euro, a l’interés del conegut euribor. Per això els bancs sumen l’euribor (que ells paguen) a l’interés que apliquen en els préstecs a la comunitat, a l’estructura ALTIPLÀ.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací