Una història mal contada

La doble estructura del sistema bancari de banc central segons el BCE
La doble estructura del sistema bancari de banc central segons el BCE

Després de la difusió de “La doble estructura del sistema bancari de banc central”, he trobat a la secció El BCE explicado una breu publicació amb una il·lustració similar. La figura, capçalera d’aquest article, encobreix enganyosament la jerarquia de les estructures CIM i ALTIPLÀ que destaquí a l’anterior peça. En qualsevol cas, la figura mostra la xarxa de bancs comercials que participa en ambdues estructures, clients d’una i banquers de l’altra. També està dibuixat el doble circuit dinerari: entre el BCE i les entitats de crèdit el diner bancari del banc central (dbBC) que el BCE anomena diner “extern”, i entre els bancs i la comunitat el diner bancari (db), citat al document com diner “intern”. Falta dir que a més de persones i empreses, els països també són clients de les entitats de crèdit(1).

Confirmant el que estic defensant respecte de la creació del db, el BCE declara a la publicació: Las entidades de crédito también pueden crear dinero «interno», es decir, depósitos bancarios, cada vez que conceden un préstamo nuevo. Contràriament, predomina a la societat la idea que els depòsits són la matèria primera dels préstecs, diners que entreguem al banquer perquè els custodie, ens done algun rendiment, i dispose d’ells pels seus negocis fins a la data del venciment, negocis entre els quals destaca, en la definició estàndard de banc comercial(2), el préstec amb interés.

L’ensenyament de l’economia, tant al batxillerat com a la universitat, ajuda a conformar la imatge d’una línia de temps depòsit préstec. Segons la representació usual, els bancs corretegen entre estalviadors i demandants de crèdits, i els depòsits dels primers precedeixen els préstecs als segons. La creació de diner bancari sol il·lustrar-se, en els manuals, amb la circumstància inicial d’un client que fa un depòsit en un banc comercial, i en com aquest pot prestar part d’eixe depòsit inicial (el 99% a l’euro-zona) respectant el requeriment de reserva (1%); el sistema bancari pot reiterar el procés prestant el 99% del 99%, seguint en successives etapes fins a multiplicar el diner per la inversa del requeriment de reserva (1/0,01), és a dir, per 100, multiplicador de què ja parlí en una nota de l’article “Els depòsits bancaris”. Una història mal contada, que avui en dia, en la nostra època de diner-intangible, necessita ser actualitzada, ja que la línia del temps és exactament la contrària.

Segons el que ens ha ensenyat Experior, la nostra illa experimental, amb un sistema monetari de diner-intangible els préstecs precedeixen als depòsits, i aquests són irrellevants en la creació de diner, com també ho són al món real. Tots els diners que circulen s’han creat en crèdits, concedits a governs, empresaris i particulars..., a la comunitat. Tot i els diners que el client del paràgraf anterior du al banc comercial per obrir un depòsit inicial, són diners que han estat creats en un préstec a algun agent econòmic en un temps anterior, i que han arribat a mans del client a través de l’activitat econòmica.

Dit d’altra manera, d’acord amb la naturalesa del diner-intangible el banc no ha d’esperar que el client òbriga un compte on deposita un diner a partir del qual poder començar a fer préstecs. No necessita un diner preexistent per a donar crèdit, i tampoc presta agafant diner de les reserves (el seu compte en el banc central), ja que aquestes són diner que circula en l’estructura CIM (dbBC) que no està a disposició de la comunitat, com veiérem a l’anterior article.

Requeriment de reserva no significa que calga cap depòsit-reserva previ per a fer préstecs, requeriment de reserva solament estableix un límit a la quantitat de diner bancari creat mitjançant préstecs. Dit açò, hem de destacar que no hi ha consens sobre l’eficàcia d’aquest instrument com a limitant de la creació de db, i actualment, a la Gran Bretanya, Suècia, Canada, Austràlia, Nova Zelanda i Hong Kong, el requeriment de reserva és zero, països en què els bancs centrals solament apliquen els considerats principals mecanismes de control, basats en la regulació dels tipus d’interés.

En 2014, el Banc d’Anglaterra publicà un document titulat “La creació del diner en l’economia moderna”, molt franc i aclaridor respecte del tema que estic tractant, i on ja des del començament es combaten les concepcions errònies predominants que he citat a dalt, els anime a llegir-lo, en aquest enllaç es poden descarregar una traducció al castellà. El BCE i el Banc d’Anglaterra discrepen en el requeriment de reserva (inexistent a la Gran Bretanya, com ja els he dit), però coincideixen en els principals instruments de política monetària amb què els bancs centrals regulen la creació de diner bancari (db): fixant o induint variacions en les taxes d’interés per influenciar les decisions de la comunitat d’endeutar-se i gastar, o d’estalviar(3). Habituats pels mitjans de comunicació a eixes manipulacions del banc central, ja les considerem part de la normalitat; reflexionant un poc, crec que som titelles en mans de titellaires.

 

(1) I així, després de la crisi del 2008 el BCE prestava als bancs a interessos al voltant de l’1%, i aquests prestaven a països com Itàlia o Espanya a interessos entre 6 i 7%. Veure aquest article a la web del professor Vicenç Navarro.

(2) En el múltiple i complex univers del sistema financer destaca una primera divisió entre banca comercial i banca d’inversió. Malgrat les veus que recomanen llur separació en entitats diferents, per protegir l’estable banca comercial de la riscosa banca d’inversió, és freqüent que els dos tipus de banca coexisteixen en la mateixa entitat.

(3) Mentre que baixos interessos afavoreixen la demanda de préstecs que creen db, alts interessos retrauen la petició de préstecs i afavoreixen l’estalvi remunerat.