A cada bugada perdrem un llençol

A cada bugada perdrem un llençol
A cada bugada perdrem un llençol

De dites n’hi han per a tot, per a tots, ho sabem ben bé els que pentinem pèl blanc, aquells que no tant, i d’altres, prou, convertits en gloriosos calbs; dones a banda perquè les dones saben tant o més que els sabuts llençolets de baix, com sovintegen de dir les del Marquesat, les quals, com la resta, són gloriosament i afortunadament proveïdes de cabellera, si volen. De la dita del títol de l’article, els valencians i les valencianes som autèntics mestres del Gai saber, n’hem perdut tants de llençols al llarg de la nostra història, i continuem perdent-ne, si Déu i el destí no ho remeia que, el seu significat al diccionari... “Es diu d’un seguit de desgràcies”, s’ha quedat convertit en un eufemisme impressionant.

Deixant de banda els llençols perduts passats, no m’ha estranyat gens ni miqueta que, feta per banda del padrastre Estat, l’administrador gens equitatiu dels nostres cabals, la liquidació última pertanyent a 2018 aquesta pàtria nostra, abans regne, després província, després regió, després el “Levante espanyol” i ara simulacre d’autonomia, ens ha deixat el pare bort, una vegada més, al furgó de cua de totes elles, havent sigut contribuent net a les seues arques. Una fellonia colossal, emparada en la submissió absoluta de la nostra bona gent, referendada a l’himne “Per ofrenar noves glòries a Espanya”. Hom pot establir una comparança entre el dolent padrastre Estat, com un injust pare, al qual els fills/filles li entreguem quasi íntegre el sou guanyat, i nosaltres, el comú dels comuns, havent entregat un bon sou, només ha rebut d’ell, el justet per a fer-se una canya cervesa i un plateret de cacau i tramussos.

L’anàlisi, no l’hem fet ací, sinó la independent Fundació Fedea com acostuma des de fa anys, estudiant el repartiment de diners provinents del sistema de finançament vigent, caduc des de 2014, no renovat ni pel govern de Rajoy, ni pel de Sánchez, i el que et rondaré morena. La Fundació Fedea, al capdavant el professor Ángel De la Fuente, ens ve a anunciar ras i curt la perduda d’un altre llençol, al quedar altra vegada l’ultima, com a pitjor finançada de tot l’Estat, i encara més, allunyada de la mitjana de totes les de règim comú. Es a dir nosaltres som, el comú dels comuns. Els números són tan molests com una volva a l’ull, però, necessaris, així que ací en van un grapat:

-Deixant de banda El País Basc i Navarra, rep Cantabria de finançament 3200 E per habitant. La Rioja 3095 €. Illes Balears 3068 €. Canàries 2988 €. Extremadura 2966 €. Aragó 2818 €. Castella i Lleó 2822 €. Galícia 2765 €. Astúries 2762 €. Madrid 2746 €. Catalunya 2743 €. MITJANA ESTATAL 2727 €. Castella-La Manxa 2637 €. Andalusia 2616 €. Múrcia 2529 €. Comunitat Valenciana 2524 €.

És a dir aquesta, magra, miserable, insuficient, mísera, esquifida, curta, escassa, minvada, mancada, espifiada, escarransida, famèlica i exhaurida, no obstant això, obsequiosa i oferent “autonomia”, rep 203 € per habitant menys que la mitjana estatal. Heus ací algunes xifres demostratives, per tant conseqüents:

-Deute amb l’Estat 40.764 milions d’Euros. Deute total valencià 54.220 milions d’euros. Deute financer de la Generalitat computat pel Banc d’Espanya a efectes de dèficit pressupostari, que continuarà en ascens, si no es remeia modificant la manca de finançament, depenem en un 75% del pare bort Estat, amb la qual circumstància, resulta totalment impossible tindre una posició raonable de negociació, evidenciant que des de 2012, el pare bort ha anat atenent allò que ens ha impedit assolir mitjançant el finançament, acumulant més deute, renovant venciments, i prestant del FLA, del qual tant Rajoy com Sánchez per boca dels seus Ministres d’Hisenda, Montoro i Montero, ausades que s’han vantat bona cosa. Només al 2019 es van destinar dels nostres pressupostos, 600 milions d’euros, necessaris per a sanitat, educació i dependència. De la dependència, l’Estat, per a més inri, del compromís de pagament del 50% de la despesa, només n’ha aportat el 12%.

Fa tres anys, si fa no fa, vaig ser un dels altres 16.999 valencians i valencianes, dels assistents al Cap i Casal a la manifestació reivindicativa per un finançament just, una menudesa numèrica, fem-nos compte, comparada amb l’ofrena a la Mare de Déu per falles, o les de la Santa Faç, o la romeria de les canyes a la Mare de Déu del Lledó, o a qualsevol dels assistents a les nombroses mascletades i castells d’artifici. El Centenar de la Ploma, El Rat Penat, també, per suposat. Tal vegada sóc un descregut, em penedeix, i, la majoria van a demanar les seus coses, entre elles més finançament per atendre convenientment d’aquesta escarransida, els seus serveis bàsics esmentats adés.

A tal fi, una proposta, ¿per què no anem d’una vegada per totes, no obstant la promesa del Govern de l’Estat de revisar l’ajornat finançament a la tardor, i es plantem a les portes del Palau de la Moncloa, amb pancartes, tabals i dolçaines, muixerangues i dansaires, filades de moros i cristians, fallers i falleres, bandes de música al so del Valencia de Padilla, gremis de Morella, totes les nostres tradicions i un llarg etcètera d’aquells que no formen part de cap de les esmentades? La meua gata, vella com el pecat, ací el costat, m’amolla benèvolament tres meus. Tradueix: Eres un bajoca.

Vos deixe amb l’Ovidi, un de casa, un homenot “Ja no ens alimenten les molles, ja volem el pa sencer. Vostra raó es va desfent, la nostra esforça, creixent. Les molles volen el vent, diuen “si no et donen, pren”. No és de lladres dir amén, quan la suor del que fem, no l’eixuga el què rebem. Mullem d’hora al qui ens la pren...”