Boira XVII

Boira XVII
Boira XVII

Catedràtic de Llengua Valenciana i Literatura (2009), Doctor en Filologia (Teoria dels Llenguatges, UV, 1996), Llicenciat en Filologia Hispànica (UNED, 1991), Llicenciat en Comunicació Audiovisual (UV, 1997). Publicacions a IDEE, Discurso, Signa, Gramaycal, Tropelías, L'Arc, i el llibre Cifesa, mite i modernitat (els anys de la República), Eixam, 2000.

El voyeur

Seure a la terrassa del cafè i observar, tot i prenent un excel·lent machiatto, als llocs on pul·lula la gent, dansarina i exposada, tampoc no cal que siga un espai excessivament transitat, però tampoc desert, un erm d’aquells tan tranquil que l’ànima se’t quede penjada dels turmells i la beguda reconstituent se’t gele a les mans, i no cal que siga certament un passadís que encete cap viatge, que aquí la gent no té en consideració els vigilants dels gestos, una taula en un centre comercial col·locada estratègicament ja em va bé, el bar d’un bon hotel, bo i espaiós, freqüentat per estadants i gent de pas, unes vistes a un carrer de vianants farcit de botigues de mig disseny, que ja se sap que les milles d’or van sempre proveïdes de la mateixa companyia i avorreixen, un passeig marítim els bons temps del bon temps, mai excessivament calorós, encara que si haig d’escollir preferisc la llar encesa d’un local acollidor els bons dies del mal temps, ben generós de provisions diverses i dolces, l’olor de la carrasca inundant la memòria i el cap deixat endur de la mà d’una bona música, els detalls de la taula ben parada i l’atenció del servei, tan escassos, en el seu punt d’amabilitat i educació, sense caure en la golafreria del detall, absoluta disponibilitat en el rigor i les distàncies, anglosaxó si us plau, i que et deixen reposar del món i aixecar el vol i tot, si convé.

 

Els primers raigs de sol

Som a les acaballes de l’hivern, i es veu molt a les clares pel mant vegetal que cobreix les dunes de la platja de l’Altet, i els animalons que les transiten, escarabats, sobretot, enfeinats a recollir menjar, invisibles absolutament aquests mesos de gener i febrer, que hi hem fet estada de cap de setmana, tret d’alguna excepció escassa i remota, però encara és més evident per la immensa quantitat de gent que de sobte ha decidit atansar-s’hi i fer com si les pasqües foren a la vora, com de fet ho estan, i els primers berenadors de la temporada s’han instal·lat devora els roquers de l’Arenal enllà per menjar-se el primer àpat de la temporada a l’aire lliure, per les platges de Carabassí, i es veia els jubilats de càmping i caravàning mamprendre veloços les bicicletes per homenatjar el dia agradós, en direcció als darrers llogarrets de Santa Pola, que tenen l’illa de Tabarca per altar, plana com una llosa catedralícia, fermament decidits a arribar fins al poble, delerosos de pedalejar després de tants dies de vent i pluja, de vesprades closos als seus palauets llegint i llegint, compartint alguna partida de cartes amb el veïnat rodamón que guaita també els designis del temps meteorològic, com els pescadors de l’illa pròxima, sense, però, el foc reparador, que la casa mòbil no suportaria, i que els illencs gaudeixen cada dia d’hivern, i el món de cop i volta s’obre de bat a bat i sap que aviat un dia qualsevol, sempre el mateix, tanmateix, a l’hora del té, l’horabaixa tan estimada pels jubilats i els pescadors, perquè cadascú s’aplega al cau amb els objectius acomplerts, l’estesa del silenci blanc deixarà pas a la cridadissa de la vida i la primavera traurà la barra, discretament, tranquil·lament i reposada, prenunciant la pau del temps envers l’estiu, no així la tardor que ho fa a les primeres del dia, de camí al tall, de cara a l’hivern traïdor.

 

La quotidianitat

Les coses es precipiten qualque vegada, sense que hom puga fer res per impedir-ho, ni segurament vulga, clar, en processos que arrosseguen les inèrcies pròpies de les lleis de la tragèdia, i que no tenen cap necessitat d’assemblar-se-li, únicament segueixen camins indefugibles irreprotxablement traçats pels fats o els déus, tant se val, i ni tan sols per forces tan deífiques i transcendents, senzillament esdevenen quan pertoca a l’espai i el temps escaient, i tu ho observes arronsant els muscles com un rondinaire desocupat del tot, per bé que hi ets present, allí, al bell mig dels fets, d’aqueixes coses que succeeixen aparentment accidentalment, sense previsió possible, i tanmateix hi són, arriben tard o d’hora, i hi ha qui, miracle, les esperava i tot, les temia i pressentia, quan a tu no se t’intuïa que podia ni oldre’s res de semblant, ni de lluny un minúscul flaire del desastre, una sospita de la festa per venir, un batec al cor de la sorpresa entre tanta ventada per petjada, recialles de comentaris a la cantina, notícies a la premsa local i paraules als mitjans de veu de brama, res, ni un voleiar d’ala de mosca per color, la rialla de tothom i la tristesa d’alguns a les reunions capvesprals, sempre tan incòmodes per a quasi tots, excepte per a aquells que viuen del comentari verinós, que els alimenta en la seua extremada solitud, ni un bri a les expressions d’ulls caiguts, cossos destrempats, alés desmaiats, salutacions reduïdes a ganyotes desdibuixades entre els més valerosos, ara inútilment queferosos d’agradar, patètics en el seu esforç, i al teu voltant una pluja tènue i rítmicament contínua que t’aïlla dels renous de les cavernes, de les foscúries de les profunditats de soterranis on es pretén coure el curs de les coses, que qualque vegada precipiten, malgrat el teu ésser forà i la caparruda insistència d’altres, i el món transcorre així, químicament al marge de la nostra existència, tot i la volguda pretensió de posar-hi fre, ordres artificiosos, fites del tot inexplicables a la saviesa d’aquesta pedra geològica que ens té d’hostes provisionalment, a desgrat, i és d’aquesta manera que arriben les vacances, franques i preuades, i aleshores saps que tanta previsió era absolutament i ostensivament una bona merda.

 

Homenatge als números

Els números, el seu maneig, en la mesura que siga, abstracta o concreta, en el càlcul més infinitesimal o algebraic o en el joc més familiar i divertit, fins i tot les despeses d’una casa ben duta per una primmirada governanta, sempre són de bona digestió, alleugereixen de les cabòries més fermes, desfan els rocalls encastats a les vies del sentit més obstruïdes que hom puga imaginar, actuen com l’àcid al bell mig d’un contuberni de grasses en els camins del seny que condueixen al cervell més confús, són espurnes de lluminàries al cel una nit tancada de tempesta i desgavell, de trons i malifetes, de naufragis i pèrdues insubstituïbles, són el clar del bosc en la recerca inlassable de l’ésser envers l’ens, la fresca joguina que el nin espera que arribe el matí dels reis ignots i llunyans, la rialla de la persona estimada entre el devessall de desconeguts, són l’escapatòria possible quan ja tots els espais han estat ocupats pel fem.

 

II

Al marge, al costat de les coses, així el món que em vesteix cada dia, de la part que estiga, no importa, alié a gairebé tot tret d’allò que considere primordial, les matèries vitals més immediates, i ara que la salut m’ha corprès i l’ensurt fa la seua via més enfora em resulta l’oasi on creia habitar, entre deixadeses de teranyines amb polsims de relats antics, aclofat al seient del foc verd, màgia de mirra i bales de carbó empresonades darrere l’enreixat modernista; al carrer, mentrestant, el jorn s’acreix impertèrrit i insondable, automatitzades les hores, els camins orejats i els arbres d’esclat que ofeguen, la tarongina a les valls i també els cirerers, la gent hi transita escaparates de disseny on perdre el senderi i cada dia més l’aire caliueja a les acaballes del torn i es fa evident la curiositat que la fredor de l’hivern ajudava a mantenir quieta en la justa gràcia i mesura; però jo hi sóc al marge, als defores dels roses i a l’aguait dels vermells, voltat de grisos que han evaporat els àmbars d’antany, i les mels dels cepells s’escolen pels ditassos d’imperícia, gruixos d’incertesa arreu del sol que trepitge, i la lluna que enamora es fa l’escàpola i m’esquiva a les clares, llàgrimes de boirina avall són la darrera frontera del precipici, exactament com solia imaginar-m’ho.

Ja són gairebé aquí les hores d’esbarjo, ben arribades i encara millor trobades, i el cos es destesa i agraeix l’ocasió que arriba a compartir amb la resta del se, tan dolgut d’absències i amatent de trobades amicals, els quotidians canviats i el diari renovellat de “biribiri”, la il·lusió represa després dels ensurts per resoldre però sabuts, corrues d’encisos esguarden la lletra impresa i els ulls s’inflen de paisatges per descobrir i àdhuc familiars reinventats, corbes dolcíssimes que li fan de llit a la nostra mar eterna i pinasses que li fan el rondó i l’anuncien, caminois solcats de fresc cada cop que t’hi endinses, de velles vil·les que els són franques, ramat que hi pastura i festeja els vianants corpresos de tanta senzillesa, retorn a la pau sempre albirada de l’illa, a la qual els dies de fortes tempestes a la terra ferma te la sols imaginar i creus veure i tocar amb els dits curulls de carències, i la somnies qualque vegada com el lloc on encara és possible ignorar les absurdes fal·làcies dels cans.

De tornada al guiatge del solc pobletà, terra de verds i aucells, quadrícula de pedra seca i bocins de garriga, molins d’aigua suspesos pels vents del nord tronadors, aïllada contrada a recer d’imprevistos, hom s’erigeix de bell nou en hom, i es fa visible al cel immens de les nits perlades i als ràfecs d’aire net dels dies, pàgines com llençols on esgrafiar l’ofici mil·lenari de la cal·ligrafia, escoltar els batecs de la llar en correspondència amb el córrer del sol i guaitar els dedins de la cisterna i oure els ressons de la volta llur, arrel de la casa.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací