L’interés monetari insostenible

L’interés monetari insostenible
L’interés monetari insostenible

En el camí del diner fins a l’actual intangibilitat, i quan la banca havia generalitzat la pràctica de la reserva fraccionària, amb l’emissió de més bitllets bancaris dels que podien recolzar-se amb l’or guardat, la creació dels bancs centrals com a prestadors d’última instància respongué a la voluntat conxorxada entre el poder polític i els mateixos bancs privats per proporcionar protecció front a les amenaces de fallides degudes a les retirades de depòsits, una protecció basada en l’estructura CIM de la part de dalt de la piràmide del sistema bancari. Al segle XIX s’accentuà el debat entre la llibertat de la banca o llur sotmetiment al control i el recer del banc central, i al si d’eixe debat, a la Gran Bretanya, s’aprovà la Llei Bancària de 1844 que restrenyia el poder emissor de bitllets bancaris al Banc d’Anglaterra, model d’altres bancs centrals.

La llei, però, negligí que fer un préstec (a) entregant al prestatari bitllets bancaris, o (b) creant un depòsit al seu nom, són dos mecanismes de fer exactament el mateix, i els bancs comercials, malgrat que ja no podien emetre els seus propis bitllets bancaris, continuaren creant pel mecanisme (b) diner fiduciari no recolzat per or. Hui en dia, en temps de diner intangible tot el que circula a la comunitat es crea en forma de depòsits, diner bancari (db) de l’estructura ALTIPLÀ. Bitllets i monedes són diner emés pel banc central que traspassa la prohibida frontera entre les estructures CIM i ALTIPLÀ, però que ho fa innòcuament, ja que no augmenta l’oferta monetària db, solament substitueix part dels depòsits donant satisfacció a la preferència de la comunitat per l’efectiu en certes situacions(1).

Així doncs, l’oferta monetària en mans de la comunitat (la base de la piràmide) la crea el sistema bancari de l’ALTIPLÀ en forma de diner-confiança, les propietats del qual hem analitzat en articles precedents. Hui introduirem una altra i subratllable qualitat conseqüència de que el diner s’ha alliberat de qualsevol continent (fonamentalment metalls nobles) i ha assolit la condició d’idea nua: aquest diner-intangible no està sotmés als principis físics que governen el món material, la quantitat d’ell que podem concebre, al contrari del que ocorre amb l’or o l’argent, no té fronteres de naturalesa corpòria.

La banca d’Experior, l’illa experimental, crea diner mitjançant els crèdits, avançant bancors que es dispersen per la societat quan alguns particulars els usen per consum, moltes empreses per enllestir llur producció, i el govern per fer rutllar els serveis públics, crèdits que tornaran a mesura que ingressen per salaris, vendes o impostos. Els crèdits es renoven i es cancel·len alimentant el flux de diner que facilita les transaccions i dinamitza l’economia; tot i en èpoques de creixement econòmic podríem esperar un augment sostingut del crèdit no cancel·lat. A l’illa-laboratori no hi ha justificació teòrica perquè hi aparega l’interés, ja que la banca, que concedeix els crèdits, no incorre en cap cost d’oportunitat com ja es discutí a l’article El crèdit amb interés.

A les nostres societats, però, l’interés és un element essencial del sistema bancari com a font de beneficis, un mecanisme de la política monetària (influint en les decisions de la comunitat d’estalviar-gastar), i un concepte inqüestionable a l’àmbit acadèmic. El problema és que els interessos són uns diners que el prestador reclama malgrat que la creació de diner no els ha proveït. Per a pagar interessos, els deutors han d’aconseguir diners del diner que circula, i que solament consta dels principals dels crèdits no cancel·lats. Dit d’altra forma, amb el diner creat solament és possible cancel·lar els principals de tots els deutes, però res dels interessos. I si alguns deutors cancel·len principal més interessos, uns altres no podran tornar ni tan sols el principal. L’únic lloc d’on pot eixir el diner perquè tots els deutors puguen pagar interessos és de la concessió de nous crèdits que augmenten l’oferta monetària, nou deute que també carrega interessos, els diners pels quals tampoc s’ha creat, etc., etc., etc.

Ja s’hauran adonat que, a conseqüència dels interessos, el sistema solament pot mantenir-se amb un deute contínuament creixent. Açò és una altra cosa, un fenomen diferent de la variació de deute no cancel·lat que hi pot haver per necessitat de flux d’oferta monetària a la societat, i que he exemplificat dos paràgrafs a dalt. El creixement continu del deute a causa de l’efecte “interessos” se superposa a les variacions del flux pròpies del moviment de l’economia i el resultat probablement és un augment constant del deute.

L’IIF (Institut Internacional de Finances) reporta el 7/04/2020(2) que el deute global mundial apujà 10 bilions de dòlars durant 2019, 87 bilions de dòlars més que el de 2008, arribant a 255 bilions de dòlars, que representa el 322% del PIB anual del planeta. Respecte del deute públic els propose de visitar aquesta web, on podran veure en dòlars i en temps real com augmenta el deute públic de 30 països. En el moment d’escriure aquesta peça he calculat a Espanya, un augment de 132.000 euros/minut, 2.600.000 dòlars/minut a USA. Si cliquen l’encapçalament (US Debt Clock.org) entren en el rellotge més detallat del deute d’USA, i a la dreta, clicant en (Debt Clock Time Machine) podem comparar el deute de hui (26,7 bilions de dòlars), amb el mateix dia de 1980 (910.000 milions de dòlars), i de l’extrapolació en 2024 (46 bilions de dòlars), tots els nombres arrodonits.

Esclaves del creixement obligat, forçades a incrementar el deute i consumir la creixent oferta monetària, les embogides modernes societats produeixen i devoren maquinalment, sense mirament ni reflexió, acumulant deixalles i esprement recursos naturals. I mira per on, s’han topat amb què l’indefinit creixement permés per la creació del diner-intangible està amollonat per les lleis de la física i una naturalesa que, malgrat llur extensió i generositat, és limitada.

 

(1) A La Casa de Papel els protagonistes, saltant-se el paper intermediari dels bancs comercials, assalten la Fábrica Nacional de Moneda y Timbre i s’emporten tots els bitllets que poden imprimir-se en uns quants dies; excepte en esdeveniments insòlits com aquest, bitllets i monedes solament circulen quan les persones transformen en efectiu part dels seus depòsits, mitjançant els caixers.

(2) Informació en aquest enllaç del diari El País. En la web de l’IIF es tracta d’una informació disponible solament per a membres.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací