Realitat, cadascú té la seua

Realitat, cadascú té la seua
Realitat, cadascú té la seua

Al juliol proppassat, la revista SAÓ publicà una entrevista de Vicent Boscà, el seu director, al President de la Generalitat Ximo Puig. Boscà, cal dir, sovinteja fer preguntes curtes farcides de substància, davant les quals l’entrevistat ha d’esser necessàriament clar i concís. Tant que, en aquest cas, el nostre Honorable President, tot i ser un gat vell de la política, li sobreïxen algunes contradiccions, ratllant la fal·làcia, tractant de cercar pragmatisme adduint la realitat social i política d’aquest País. Un País nodrit de nombrosos apàtrides escurats de butxaca, als quals endemés els esporguen l’idioma privant-los del seu dret a una informació diversa en valencià, sense tindre al meu entendre per part de l’Honorable, cap interès imminent de practicar un concepte senzill lògic i just, com l’equitat, per canviar una realitat desagradable palpada per molts de nosaltres, i superar-la.

La realitat no és objectiva, ho creia Kand, la construeix l’home; primerament és representació, després reflexió amb el cap al coixí, per tant cadascú té la seua; sent així al meu entendre es pot canviar. Ací en van algunes qüestions com les expressades adés, preguntades per Boscà, a les quals el President respon segons el seu parer, adduint realitat adversa per dur-les a bon port, de tal manera, que rauen a algun calaix  del Consell, sot al risc, per activa o passiva d’esdevenir pudor de podrimer de dimensions considerables,  i, les seues deixalles, si en resta alguna, convertint-se’n tabús.  

La implantació del requisit lingüístic al funcionariat n’és una, ajornat sine die, per la senyora Bravo tot i que era consensuada la Llei de la Funció amb els socis del primer govern del Botànic, sense que la consellera de Justícia a hores d’ara, haja manifestat clarament, perquè no s’aprova un reglament i s’implanta el requisit,  quins obstacles ha de superar, com per exemple si hi ha sindicats hostils, posem per cas el sindicat mèdic, el CSIF, o l’amiga UGT,  o si l’hostilitat ve de banda de les negociacions amb el Ciutadà Cantó, objecte de desig de l’honorable President Puig i les seues realitats auto-enraonades al coixí, o fent seguici  Sánchez, o les dues qüestions juntes, per les converses amb Arrimadas enllà a l’altiplà, on curiosament sense haver-hi mar, brama la tonyina política.

No obstant això, transcric literalment les paraules de Puig en resposta a Boscà de per què el requisit no és una realitat? “Això serà una realitat en la Llei de la Funció pública, el que passa és que s’instaurarà tenint en compte els distints llocs de treball. És evident que la capacitació lingüística no és igual, però ni en valencià ni en castellà, perquè moltes vegades es plantejaven només com si fora en valencià. ¿On està el subjecte fonamental dels drets?, el ciutadà i la ciutadana té dret a expressar-se en castellà o en valencià, són les dues llengües oficials”.  

És a dir Honorable President, partint de la seua creença, en la qual es pot estar d’acord,  que el depositari del dret és el ciutadà d’usar el castellà o el valencià, segons li dóne la reial gana, perquè són els cooficials, ¿qui és el servidor públic i haurà d’esser capacitat en les dues llengües, per satisfer el dret d’un o d’altre?. La resposta al meu parèixer és d’una ximplesa entenedora  per un babau. Un exemple d’us: vosté, com qualsevol ciutadà, haurà usat el serveis sanitaris, ¿en quin idioma li responen els professionals de torn. Resposta d’igual manera fàcil. Llavors què fem ací, s’haurà d’usar l’equitat per canviar una realitat injusta, perquè l’idioma minoritari siga usat amb normalitat, com l’altre aclaparador cooficial, i endemés no estiga esposat a les lleis lliures del mercat?       

La reciprocitat per veure la TV3 ací, n’és una altra, producte la realitat analitzada pel President indicant les seues dificultats des que és President de la Generalitat, de “normalitzar les relacions amb Catalunya”, sense fer cap anàlisi de per què creu la anormalitat de les nostres, com les de la resta de l’Estat i els seus interessos. Ni tampoc considerar, en ares de la igualtat, l’equitat i “la normalitat” que, en aquest vilipendiat i escurat País, som farcits  d’emissores i emissions de mitjans en l’imperiós idioma de l’imperi. 

La incapacitat política, per submissió al govern de l’Estat, mane qui mane com sempre a l’altiplà, fabricant i fent servir una realitat a les esquenes dels valencians i les valencianes, i fer-nos de valdre d’una vegada per millorar el finançament, 12 punts de sota la mitjana estatal, tot i esser contribuent net a les seus arques, n’és una altra qüestió. Hom és absolutament fart de comprendre que les dolentes costums i hàbits generalment, són doloroses de canviar, tot i la promesa del President Sánchez, d’abordar la solució a la tardor com va prometre. La tardor per norma natural, cal recordar, comença al nostre hemisferi, al voltant del 22 de setembre i acaba si fa no fa, al solstici d’hivern el 21 o 22 de desembre.  Em jugue dobla contra senzill que al Nadal no s’ha escomès l’assumpte.    

Les resolucions judicials adverses sobre la unitat de la llengua, tot i que n’hi ha nombroses prèvies sobre la seua equiparació amb la de altres territoris germans de l’àmbit lingüístic, n’és altre afront patit, tot responent Boscà, el President diu d’haver resolucions favorables, sense explicar quines, ni enraonar la base sòlida de pronunciament judicial del Suprem estatal, així com altres resolucions d’inferior estrat, com he deixat dit. Amigues i amics, avergonyit d’alguns polítics, d’alguns funcionaris, tots plegats pagats per tots, servidor entre ells, ho deixem ací, no sense abans preguntar a Compromís i a Unidas Podemos, si sobre aquestes qüestions i particularment sobre la Llei de la Funció Pública i el seu reglament, tenen alguna cosa a dir, o pel contrari callar en benefici de la “bona harmonia” al Consell de la Generalitat.?

Sóm al més en el qual va néixer l’Estellés, el recordem sempre, ara més, així doncs versos seus al poema “Sóc d’un poble de l’horta i he viscut el combat” de Pobles del Mural. “He viscut el combat. He viscut el procés pel qual arribeu ara a conclusions als carrers de València i plantegeu els greuges i plantegeu l’oblit en què se us ha tingut. Sóc d’un poble de l’horta i conec el combat. Companys. Germans. Lluiteu. Pancartes de quitrà. Arguments d’una cólera que ja no espera més. Esmoleu les corbelles i penetreu el dia. No vacil·leu, amics, germans, en escapçar.”